Un senyor entra en un bar i demana una cervesa. “Un euro”, li diu el cambrer.
“Sí que és barata la cervesa aquí”, pensa el client tot deixant una moneda d’un euro sobre el mostrador.
“Perdó, però si no s’ha portat el seu propi vas, són dos euros més”, li diu el cambrer.
El client, una mica mosca, paga els dos euros, agafa la gerra i se’n va cap a una de les taules del local, quan sent la veu del cambrer que li diu: “Si s’asseu hi haurà d’afegir tres euros, i si no ha reservat seient haurà de pagar dos euros més”.
El client, ara sí, molt molest, s’atansa al cambrer i li etziba: “Això és un abús, vull parlar amb el responsable d’aquest bar”.
El cambrer, somrient, li respon: “Ho sento, només hi pot contactar per correu electrònic. I per cert, si no pensa rentar el vas són dos euros més”.
Creieu que una situació així pot ser veritat, o penseu que aquest episodi que corre per la xarxa és tan fals com el fals certificat de naixement kenyà del president Obama reproduït a dalt? Aplicant una mínima dosi de sentit comú no cal dir quina hauria de ser la resposta.
Però si feu l’esforç d’imaginar-vos que el cambrer es diu Michael O’Leary, CEO d’una companyia aèria anomenada Ryanair, i que el client del bar és un dels soferts passatgers de la low cost irlandesa, llavors potser ja no ho trobaríeu tan increïble. El que són totalment increïbles són les atípiques pràctiques comercials i de màrqueting de Ryanair, unes pràctiques que comporten el tracte gairebé degradant que tot sovint reben els passatgers d’aquesta companyia aèria.
Sí, ja ho sé, ningú t’obliga a ser client d’aquesta mena de companyies, i si no vols pols, no vagis a l’era i tot allò que s’acostuma a dir en aquests casos, però resulta sorprenent, almenys em resulta sorprenent a mi, que les autoritats comunitàries europees, tan intervencionistes en segons quins casos, aquí no hi tinguin res a dir.
“Sí que és barata la cervesa aquí”, pensa el client tot deixant una moneda d’un euro sobre el mostrador.
“Perdó, però si no s’ha portat el seu propi vas, són dos euros més”, li diu el cambrer.
El client, una mica mosca, paga els dos euros, agafa la gerra i se’n va cap a una de les taules del local, quan sent la veu del cambrer que li diu: “Si s’asseu hi haurà d’afegir tres euros, i si no ha reservat seient haurà de pagar dos euros més”.
El client, ara sí, molt molest, s’atansa al cambrer i li etziba: “Això és un abús, vull parlar amb el responsable d’aquest bar”.
El cambrer, somrient, li respon: “Ho sento, només hi pot contactar per correu electrònic. I per cert, si no pensa rentar el vas són dos euros més”.
Creieu que una situació així pot ser veritat, o penseu que aquest episodi que corre per la xarxa és tan fals com el fals certificat de naixement kenyà del president Obama reproduït a dalt? Aplicant una mínima dosi de sentit comú no cal dir quina hauria de ser la resposta.
Però si feu l’esforç d’imaginar-vos que el cambrer es diu Michael O’Leary, CEO d’una companyia aèria anomenada Ryanair, i que el client del bar és un dels soferts passatgers de la low cost irlandesa, llavors potser ja no ho trobaríeu tan increïble. El que són totalment increïbles són les atípiques pràctiques comercials i de màrqueting de Ryanair, unes pràctiques que comporten el tracte gairebé degradant que tot sovint reben els passatgers d’aquesta companyia aèria.
Sí, ja ho sé, ningú t’obliga a ser client d’aquesta mena de companyies, i si no vols pols, no vagis a l’era i tot allò que s’acostuma a dir en aquests casos, però resulta sorprenent, almenys em resulta sorprenent a mi, que les autoritats comunitàries europees, tan intervencionistes en segons quins casos, aquí no hi tinguin res a dir.
3 comentaris:
Benvolgut Miquel,
Bon post.
Tot i així, té trampa l'analogia que comentes.
En el cas Ryanair, en principi, tots els suplements es coneixen des del principi i abans de pagar "la cervesa" (o així hauria de ser).
De fet, tot entenent i compartint (però només en part) la idea que es desprén del teu post, també cal veure-ho d'una altra manera:
Gràcies a aquestes pràctiques (que fan -en diferent mesura- moltes de les companyies) s'ha permès baixar el preus dels viatges i democratitzar-los. I això és una evidència.
El missatge és senzill. Si vols una cervesa, en un bon got, assegut a un bon lloc, etc... paga per tot plegat (el suplement "terrassa"). I si ja t'està bé portar el teu got i beure-la al carrer, doncs te la poden vendre ben barata.
Les autoritats el que han de vetllar és pel fet que no hi hagi engany ni manca d'informació, aspectes que, certament, moltes vegades sí es produeixen en aquesta (i d'altres) companyies.
PERO ENCARE EXISTEIXENT "BANAUS" QUE VOLAN AN RYANAIR?.....
HAN SEMBLAR QUE ESTEM ENGRANDIN MASSA EUROPA......
JUGANT AMB BARCELONA
Daniel,
100% d'acord amb el teu comentari, molt conscientment vaig fer la “trampeta piadosa” que dius. Però això només és un pur “divertimento”, no una rigorosa tesi doctoral, oi? ;-)
Oliva,
Sóc un d'aquests que dius i t’asseguro que no sóc gens masoquista, però de tant en tant hi haig de volar, gairebé sempre per motius professionals. Et porten a llocs on no t'hi porta ningú més, i sense oblidar tampoc l'aspecte pecuniari...
Publica un comentari a l'entrada