Tot esperant diumenge

Encara que la memòria històrica no és pas un dels meus punts forts, no recordava una campanya electoral tan extremadament barroera i dialècticament violenta, amb tantes mentides, infàmies, amenaces, tergiversacions, insults i manipulacions de tota mena com aquesta. Persones que hi entenen més que jo em diuen que, tal com s’han posat les coses entre la metròpoli i la colònia díscola, una campanya així era perfectament previsible. Bé, potser sí, però potser no tant, oi? Veient com els polítics i mitjans informatius espanyols han reaccionat i estan reaccionant a partir de la gran manifestació popular de l’onze de setembre a Barcelona, i també, uns quants, pocs, des de Catalunya, semblaria que segons quins fossin els resultats electorals de demà passat a alguns els hi anés la vida. I això que diumenge, els catalans, no decidirem pas -encara- el proposat canvi de dependència de Catalunya. És a dir, diumenge, els catalans, encara no decidirem si volem passar de dependre de Madrid a dependre directament de Brussel·les, prescindint dels actuals intermediaris, tutors i comissionistes que des de sis-cents quilometres de distància ens regulen el dia a dia de la nostra vida i les nostres butxaques. La pregunta cabdal, aquesta sí que ho serà, vindrà més endavant. Diumenge els catalans només decidirem la llista dels 135 diputats que des del Parlament hauran de decidir, i és d’esperar que ho facin per una amplia majoria, que són partidaris que els catalans ens preguntem si volem emancipar-nos i marxar d'Espanya, amb totes les expectatives i incògnites que això ens suposaria, o ens volem quedar i continuar més o menys com fins ara. A veure, doncs, si escollim bé i no ens equivoquem, que en aquesta engrescadora aventura ens hi estem jugant molt, i una oportunitat com aquesta no se’ns tornarà a presentar en molts anys.