A primer cop d’ull els minsos resultats electorals obtinguts per Artur Mas només es poden qualificar de desastre sense pal·liatius, tant per a ell com també pel país. M’he passat tota la campanya electoral advertint, molt convençut, dels perills d’una majoria absoluta. Ho segueixo pensant. I no ho dic per Mas, en qui encara confio, sinó pel seu entorn. Però que hagi quedat tan lluny d’obtenir-la no ho hagués dit mai ni fart d’Aromes de Montserrat. M’esperava que Mas obtingués una forquilla entre els 62 diputats que tenia fins ara i 67 com a màxim. És evident que de política no hi dec entendre gaire i algú potser em dirà que em dediqui a escriure sobre altres coses. Agrairé el consell però seguiré fent comentaris polítics, bàsicament perquè és el que m’agrada. Diuen que de les derrotes sempre se n’aprenen coses, i sempre estic disposat a aprendre'n de noves. Ara em refereixo concretament no a la derrota electoral de Mas sinó al meu greu error de percepció com a comentarista polític. Veiem, doncs, què va passar ahir.
Aquesta ha estat, sense cap mena de dubte, la campanya electoral més crispada de la democràcia, especialment per les interferències vingudes, majoritàriament, de l’oest, amb tot el catàleg de mentides del que s’ha acabat coneixent com el discurs de la por. Bàsicament se’ns presentaven dues grans opcions polítiques per escollir: seguir com fins ara, prietas las filas, o poder decidir si volem marxar o ens volem quedar. Insisteixo, en aquestes eleccions no es decidia si Catalunya trencava amb Espanya sinó només si se’ns consultava sobre el tema. I després de les eleccions els partidaris de fer aquesta consulta segueixen sent majoria. És d’esperar que, tal com ens han promès durant la campanya, seran capaços d’organitzar el referèndum que la majoria de catalans volem i que democràticament ens mereixem. Hi ha posicions discrepants i contràries al dret a decidir, és clar, però aquestes segueixen sent minoritàries i hauran d’acceptar la voluntat de la majoria. Així és la democràcia.
Ha guanyat un Artur Mas a qui totes les enquestes, sense excepció, donaven com a guanyador clar d’aquestes eleccions. Però ha guanyat perdent tants vots i diputats que sembla que hagi perdut, tot i que el segon partit del nou Parlament tindrà menys de la meitat dels vots i dels diputats obtinguts per Mas. Però el fet és que qui ha guanyat sembla que hagi perdut, i psicològicament aquest detall pot ser important tot i que ignoro fins a quin punt. I parlo expressament d’Artur Mas i no del seu partit perquè sóc plenament conscient que, aquesta vegada, molta gent l’ha votat a ell en una demostració de confiança no en un partit sinó en una persona. Ha estat un vot arriscat, tothom ho reconeix, i aquest ha sigut un dels fets diferencials de les eleccions celebrades ahir.
En els diversos articles i comentaris que he publicat aquestes últimes setmanes ja he anat comentant alguns problemes seriosos de la candidatura de Mas, des d’un cartell messiànic que no l’ha afavorit gens fins a les indefinicions polítiques a l’entorn del concepte estat propi, el paper de Duran i Lleida i d’Unió, passant per la inclusió a la papereta electoral d’alguns candidats que, per raons òbvies, no s’hi haurien d’haver posat. No cal entrar en detalls però tots tenim al cap algun nom que ens grinyola relacionat amb casos de corrupció. I, sobretot, genera molts dubtes la sobtada conversió de Mas de l’autonomisme a l’independentisme, d’un dia per l’altre, a partir de la manifestació de l’onze de setembre. En política, els canvis radicals sobtats generen les lògiques reserves de l’electorat. Però de tot això ja n’he parlat i ara no em repetiré. Els guanyadors de les eleccions hauran de fer una cura d’humilitat i segurament hauran de canviar radicalment algunes de les seves estratègies polítiques.
Un altre dubte potser era saber qui quedaria en segon lloc, però la distància en vots i en escons entre el primer i la resta de partits és tan àmplia que la segona posició del podi no té més importància que la satisfacció particular del partit agraciat. El fet és que es confirma que a Catalunya hi segueix havent una clara majoria partidària del dret a decidir dels catalans. Mas ha tornat a rebre la confiança dels electors per quarta vegada, ara per organitzar un referèndum mitjançant el qual els catalans podrem decidir el nostre futur com a ciutadans, així com l’encaix internacional de Catalunya com a nou estat d’Europa. Espero que se’n surti.
I per avui ja n’hi ha prou. Properament comentaré, més en detall, els resultats electorals, partit per partit.
Aquesta ha estat, sense cap mena de dubte, la campanya electoral més crispada de la democràcia, especialment per les interferències vingudes, majoritàriament, de l’oest, amb tot el catàleg de mentides del que s’ha acabat coneixent com el discurs de la por. Bàsicament se’ns presentaven dues grans opcions polítiques per escollir: seguir com fins ara, prietas las filas, o poder decidir si volem marxar o ens volem quedar. Insisteixo, en aquestes eleccions no es decidia si Catalunya trencava amb Espanya sinó només si se’ns consultava sobre el tema. I després de les eleccions els partidaris de fer aquesta consulta segueixen sent majoria. És d’esperar que, tal com ens han promès durant la campanya, seran capaços d’organitzar el referèndum que la majoria de catalans volem i que democràticament ens mereixem. Hi ha posicions discrepants i contràries al dret a decidir, és clar, però aquestes segueixen sent minoritàries i hauran d’acceptar la voluntat de la majoria. Així és la democràcia.
Ha guanyat un Artur Mas a qui totes les enquestes, sense excepció, donaven com a guanyador clar d’aquestes eleccions. Però ha guanyat perdent tants vots i diputats que sembla que hagi perdut, tot i que el segon partit del nou Parlament tindrà menys de la meitat dels vots i dels diputats obtinguts per Mas. Però el fet és que qui ha guanyat sembla que hagi perdut, i psicològicament aquest detall pot ser important tot i que ignoro fins a quin punt. I parlo expressament d’Artur Mas i no del seu partit perquè sóc plenament conscient que, aquesta vegada, molta gent l’ha votat a ell en una demostració de confiança no en un partit sinó en una persona. Ha estat un vot arriscat, tothom ho reconeix, i aquest ha sigut un dels fets diferencials de les eleccions celebrades ahir.
En els diversos articles i comentaris que he publicat aquestes últimes setmanes ja he anat comentant alguns problemes seriosos de la candidatura de Mas, des d’un cartell messiànic que no l’ha afavorit gens fins a les indefinicions polítiques a l’entorn del concepte estat propi, el paper de Duran i Lleida i d’Unió, passant per la inclusió a la papereta electoral d’alguns candidats que, per raons òbvies, no s’hi haurien d’haver posat. No cal entrar en detalls però tots tenim al cap algun nom que ens grinyola relacionat amb casos de corrupció. I, sobretot, genera molts dubtes la sobtada conversió de Mas de l’autonomisme a l’independentisme, d’un dia per l’altre, a partir de la manifestació de l’onze de setembre. En política, els canvis radicals sobtats generen les lògiques reserves de l’electorat. Però de tot això ja n’he parlat i ara no em repetiré. Els guanyadors de les eleccions hauran de fer una cura d’humilitat i segurament hauran de canviar radicalment algunes de les seves estratègies polítiques.
Un altre dubte potser era saber qui quedaria en segon lloc, però la distància en vots i en escons entre el primer i la resta de partits és tan àmplia que la segona posició del podi no té més importància que la satisfacció particular del partit agraciat. El fet és que es confirma que a Catalunya hi segueix havent una clara majoria partidària del dret a decidir dels catalans. Mas ha tornat a rebre la confiança dels electors per quarta vegada, ara per organitzar un referèndum mitjançant el qual els catalans podrem decidir el nostre futur com a ciutadans, així com l’encaix internacional de Catalunya com a nou estat d’Europa. Espero que se’n surti.
I per avui ja n’hi ha prou. Properament comentaré, més en detall, els resultats electorals, partit per partit.
5 comentaris:
Ha estat interessant, més enllà del resultat, veure una societat que sabia que estava votant alguna cosa que els concernia de debò, més enllà de l'atonia de les eleccions passades. Ha estat un pols important, també, i la constatació de la feblesa d'un estat central capaç de perdre els papers per una no-amenaça democràtica. Al meu col·legi electoral van venir a visitar-nos un grup de senyors del PP de Las Rozas (Madrid): "observadores internacionales, human rights?" els vaig preguntar i van somriure dubtosos de la meva cordura, o de la seva.
En qualsevol cas, sigui quin sigui el resultat, hem d'avançar en aprendre, tots plegats, a comportar-nos en democràcia. Excepte el senyor Rivera, és clar, que ja parla de moció de censura. Del messies passem al messietes. Santa paciència gloriosa!
Aquesta patacada de CiU, malgrat la victòria per una àmplia majoria respecte dels altres, ha estat positiva. Ha demostrat, com es deia, que CiU no és Catalunya i que la gent a l'hora de votar no ha votat només independència si o no, sinó també altres variables programàtiques. Si les retallades han afectat a una part molt important de la població que s'ha vist a l'atur o amb els ingressos disminuits és lògic pensar que el seu vot no aniria cap a CiU. Altres opcions han recollit aquest descontentament econòmic.
Per una altra banda el missatge clarament independentista, malgrat l'ambiguïtat amb la que s'ha bellugat Mas -que l'ha perjudicat-, no ha estat acceptat per una bona part dels seus votants tradicionals, gent d'ordre i de poques aventures polítiques.
Malgrat tot això, el que queda clar és que:
- hi ha una majoria sobiranista a Catalunya;
. s'ha diversificat el panorama polític a Catalunya, el que és bo perquè és representatiu de les múltiples opcions;
- els partits constitucionalistes (el PSC si és Federalista no ho és) sumen només 28 escons davant de 135;
- C's i PP han tocat sostre ja que totes les campanyes de la por i del Mundo només els han donat pocs vots;
- el procès vers la independència haurà serà més complex, però afegirà més gent al carro ja que no tindrà només un conductor messiànic sinó una pluralitat que implicarà consens i una Nova Constitució Catalana més social, i
- l'eufòria dels contricants de CiU em recorda el Barça que perd però celebra la derrota del Real Madrid com una victòria.
Visca la pluralitat que ha trencat amb el bipartidisme que tothom tant reclama de la Catalunya real però que a l'hora de la veritat a tothom li fa por.
Convergents del món, estigueu contents, que heu guanyat unes eleccions!
PROU D' EXCUSAS, ES UNA PETACADA QUE HANS AFECTA A TOTS.....NI CALCULS NI PUNYETAS,I LO PITJOR ES QUE ANS HAN PERDUT LA POR....
Dius que els partits oposats al dret a decidir són minoritaris i hauran d'acceptar el que diu la majoria. No ho crec. són espanyols. Per a ells és democràtic allò que els va bé a ells i punt. Saben que ens tenen ocupats i que som, no formem part, d'Espanya. Mai reconeixeran aquest dret i, com han demostrat, faran qualsevol cosa, legal o il·legal, ètica o no per continuar el seu domini.
Clidice,
Amen, i com m'hagués agradat veure la teva conversa amb els "observadors internacionals"! Només una cosa: de messietes en sortiran més, segur. Al tiempo!
Galderich,
Gairebé coincideixo en tots els punts. Començo a adonar-me que quan jo deia que no s'havia de córrer i que abans de convocar el referèndum encara s'havia de fer molta pedagogia, tant a dins de Catalunya com a Europa (a Espanya no cal, no hi trobarem cap complicitat), potser no anava tan desencaminat. Segueixo pensant que forçar el calendari, és a dir, convocar el referèndum amb presses, només ens perjudicarà, i per això torno a repetir el meu calendari de sempre: no abans del 2014 i no més tard del 2020. I mentrestant tots tenim mooolta feina a fer, cadascú en el seu àmbit. Evidentment i per la part que els toca, “ells” també la faran.
Oliva,
No ens hem de preocupar tant de si algú ens ha perdut la por, perquè això no ho podem controlar. El que hem de procurar és que no siguem nosaltres els que els hi comencem a tenir por, perquè llavors tenim la cosa perduda. Ells tenen la raó de la força, però nosaltres tenim la força de la raó.
Jordi,
Deixa'm dir-te que avui et veig massa pessimista. La meva conclusió és una altra: 1) penso que tenim raó, 2) penso que som més, i 3) estic segur que al final guanyarem.
Publica un comentari a l'entrada