Uns resultats poc previsibles

A primer cop d’ull els minsos resultats electorals obtinguts per Artur Mas només es poden qualificar de desastre sense pal·liatius, tant per a ell com també pel país. M’he passat tota la campanya electoral advertint, molt convençut, dels perills d’una majoria absoluta. Ho segueixo pensant. I no ho dic per Mas, en qui encara confio, sinó pel seu entorn. Però que hagi quedat tan lluny d’obtenir-la no ho hagués dit mai ni fart d’Aromes de Montserrat. M’esperava que Mas obtingués una forquilla entre els 62 diputats que tenia fins ara i 67 com a màxim. És evident que de política no hi dec entendre gaire i algú potser em dirà que em dediqui a escriure sobre altres coses. Agrairé el consell però seguiré fent comentaris polítics, bàsicament perquè és el que m’agrada. Diuen que de les derrotes sempre se n’aprenen coses, i sempre estic disposat a aprendre'n de noves. Ara em refereixo concretament no a la derrota electoral de Mas sinó al meu greu error de percepció com a comentarista polític. Veiem, doncs, què va passar ahir.

Aquesta ha estat, sense cap mena de dubte, la campanya electoral més crispada de la democràcia, especialment per les interferències vingudes, majoritàriament, de l’oest, amb tot el catàleg de mentides del que s’ha acabat coneixent com el discurs de la por. Bàsicament se’ns presentaven dues grans opcions polítiques per escollir: seguir com fins ara, prietas las filas, o poder decidir si volem marxar o ens volem quedar. Insisteixo, en aquestes eleccions no es decidia si Catalunya trencava amb Espanya sinó només si se’ns consultava sobre el tema. I després de les eleccions els partidaris de fer aquesta consulta segueixen sent majoria. És d’esperar que, tal com ens han promès durant la campanya, seran capaços d’organitzar el referèndum que la majoria de catalans volem i que democràticament ens mereixem. Hi ha posicions discrepants i contràries al dret a decidir, és clar, però aquestes segueixen sent minoritàries i hauran d’acceptar la voluntat de la majoria. Així és la democràcia.

Ha guanyat un Artur Mas a qui totes les enquestes, sense excepció, donaven com a guanyador clar d’aquestes eleccions. Però ha guanyat perdent tants vots i diputats que sembla que hagi perdut, tot i que el segon partit del nou Parlament tindrà menys de la meitat dels vots i dels diputats obtinguts per Mas. Però el fet és que qui ha guanyat sembla que hagi perdut, i psicològicament aquest detall pot ser important tot i que ignoro fins a quin punt. I parlo expressament d’Artur Mas i no del seu partit perquè sóc plenament conscient que, aquesta vegada, molta gent l’ha votat a ell en una demostració de confiança no en un partit sinó en una persona. Ha estat un vot arriscat, tothom ho reconeix, i aquest ha sigut un dels fets diferencials de les eleccions celebrades ahir.

En els diversos articles i comentaris que he publicat aquestes últimes setmanes ja he anat comentant alguns problemes seriosos de la candidatura de Mas, des d’un cartell messiànic que no l’ha afavorit gens fins a les indefinicions polítiques a l’entorn del concepte estat propi, el paper de Duran i Lleida i d’Unió, passant per la inclusió a la papereta electoral d’alguns candidats que, per raons òbvies, no s’hi haurien d’haver posat. No cal entrar en detalls però tots tenim al cap algun nom que ens grinyola relacionat amb casos de corrupció. I, sobretot, genera molts dubtes la sobtada conversió de Mas de l’autonomisme a l’independentisme, d’un dia per l’altre, a partir de la manifestació de l’onze de setembre. En política, els canvis radicals sobtats generen les lògiques reserves de l’electorat. Però de tot això ja n’he parlat i ara no em repetiré. Els guanyadors de les eleccions hauran de fer una cura d’humilitat i segurament hauran de canviar radicalment algunes de les seves estratègies polítiques.

Un altre dubte potser era saber qui quedaria en segon lloc, però la distància en vots i en escons entre el primer i la resta de partits és tan àmplia que la segona posició del podi no té més importància que la satisfacció particular del partit agraciat. El fet és que es confirma que a Catalunya hi segueix havent una clara majoria partidària del dret a decidir dels catalans. Mas ha tornat a rebre la confiança dels electors per quarta vegada, ara per organitzar un referèndum mitjançant el qual els catalans podrem decidir el nostre futur com a ciutadans, així com l’encaix internacional de Catalunya com a nou estat d’Europa. Espero que se’n surti.

I per avui ja n’hi ha prou. Properament comentaré, més en detall, els resultats electorals, partit per partit.