La Via Catalana i les majories silencioses

(Dibuix: eldiario.es)

Un deu. Encara que l’èxit de la cadena humana de dimecres estava cantat la realitat va superar de llarg les previsions més optimistes. S’ha de celebrar que tot anés com una seda, sense cap incident remarcable, i una molt merescuda felicitació per la feina ben feta dirigida a l’organització de l’acte resulta obligada. La gent, quan vol, és respectuosa i educada, i ha quedat perfectament demostrat que els centenars de milers d’independentistes que van sortir als carrers i carreteres de Catalunya ho van fer de forma cívica i festiva. Ara el poble, una bona representació del poble, ja s’ha expressat de forma contundent, i la pilota és al terrat dels polítics.

Un zero. Evidentment no podem passar per alt l’atemptat terrorista sofert per l’ambaixada de Catalunya a Madrid, Espanya, fruit en bona mesura de l’atiament ideològic anticatalà d’alguns mitjans de comunicació que, des de fa molt temps, es dediquen a escalfar perillosament l’ambient. És evident que els responsables directes de les agressions són aquells feixistes eixelebrats que s’han pogut veure per la tele, tan evident com que els autors intel·lectuals de l’atemptat són uns altres, perfectament coneguts per tothom.

Per acabar, cal deixar constància que el govern espanyol i el Partido Popular han reaccionat dient que tenemos el deber de escuchar a las mayorías silenciosas que se quedaron en sus casas, com donant a entendre qui sap què. Però jo me n’alegro perquè, de fet, és el que els toca fer, escoltar la gent. Jo, per exemple, formo part de la majoria silenciosa que dimecres es va quedar a casa, però que pensa votar “sí” en el referèndum. Ara bé, no se m’acudiria mai insinuar, com fan alguns, que tots els que es van quedar a casa pensen el mateix que jo. De camí per sortir de dubtes sobre què pensen les majories i les minories només n’hi ha un, i aquest camí es diu votar.