Espionatge

Quin és l’objectiu principal de l’espionatge? Obtenir informació, política, econòmica, militar, comercial, personal i de tota mena. La informació és poder, i és l’eina principal d’un dirigent, polític o no polític. Aquests dies s’ha fet públic que els Estats Units espiaven els telèfons d’alguns mandataris estrangers, i tothom s’ha posat les mans al cap. Hem reaccionat com criatures. Ara resulta que, de cop i volta, hem descobert la sopa d’all. A veure, si us plau, siguem una mica seriosos. Ens agradi o no, l’espionatge és una realitat que ha existit sempre, a tots nivells.

No ens fem ara els sorpresos perquè el mandatari amb més poder del món s’hagi dedicat a espiar els seus col·legues, que de sorpresa no n’hi ha cap. Des que el món és món sempre s’ha espiat i, com que espiar costa diners, el sentit comú ens diu que els que tenen més recursos -per exemple, els Estats Units- han espiat més que els que en tenen menys i, simultàniament, s’han pogut protegir millor contra l’espionatge d’altres. M’haig de sentir ofès pel fet que Obama hagi espiat els meus governants? Doncs no, ofendre’s no serveix de res, sabem que el món funciona així.

No defenso ni m’agrada l’espionatge, però que no m’agradi no vol dir que hagués d’amagar el cap sota l’ala i negar-me a mi mateix una realitat que ha existit sempre, i que sembla que hàgim descobert la setmana passada. En fi, sembla que ara toca fer gestos, la política de gestos. Aquests dies els països pretesament ofesos es dediquen a convocar els ambaixadors dels Estats Units per queixar-se i demanar explicacions. Pura comèdia diplomàtica. Com que aquesta pràctica no s’aturarà, el que cal fer és protegir-se contra l’espionatge per tal d’intentar minimitzar els seus efectes perversos.