Restaurants de luxe en crisi

En el món de l’empresa saber-se reinventar i adaptar-se als nous temps és una de les assignatures més difícils. No tothom se’n surt. La crisi dels restaurants de luxe es veia venir. Aquesta imparable competició entre restaurants estrellats, primer en temps de bonança i darrerament en plena crisi, i ara aquesta lluita per sobreviure, va deixant, inexorablement, cadàvers a la cuneta, com no podria ser d’altra manera. El nostre entorn econòmic ha canviat radicalment en els darrers anys, i no tots els cuiners estrellats han estat capaços d’adaptar els seus negocis als nous temps. Avui en dia el percentatge de la població que es pot permetre el luxe d’anar als restaurants de factura elevada és molt limitat, i amb la crisi l’oferta ha esdevingut molt superior a la demanda que hi havia hagut fa uns anys.

Fins fa pocs anys la gent de negocis viatjava pel món amb la Visa platí de l’empresa sense mirar prim, i avui te’ls trobes als aeroports fent cua per viatjar amb companyies low cost mentre es mengen una hamburguesa. L’any passat va tancar el que deien que era el millor restaurant del món. Gestionaven amb un orgull més que merescut una llista d’espera de mesos o anys per aconseguir taula, però el fet és que va acabar tancant. Sí, ja sé que diuen que va tancar no pas per la crisi sinó degut a l’èxit, però és el primer negoci que veig que tanca tot i tenir la clientela assegurada. Se m’acut que si els números no sortien, i és evident que no sortien, podien haver apujat preus, i m’atreveixo a assegurar que haguessin omplert igualment.

Els cuiners estrellats sempre diuen que amb el restaurant hi perden diners, i que sort en tenen d’altres negocis més o menys relacionats amb la gastronomia que desenvolupen paral·lelament. No en tinc cap dubte. En fi, l’últim en llençar la tovallola va tancar fa unes setmanes després de mesos d’incertesa i d’haver tancat discretament altres establiments que gestionaven, aquí i a l’estranger. Simultàniament, altres restaurants estrellats molt coneguts de l’estat també han patit problemes de tota mena, uns tancant, altres no pagant o, almenys, no pagant quan tocava, i altres rebaixant categoria i preus mentre allargaven la seva agonia. Però dit tot això, per ser justos cal dir també que els supervivents que s’han sabut adaptar a les dificultats es mereixen una més que merescuda felicitació.