La fi de Canal Nou

Sap molt greu -parlo almenys per mi- quan desapareix un mitjà de comunicació, sigui públic o privat. Però quan en desapareix un com Canal Nou, que en els últims anys era una grotesca caricatura pepera del que hauria de ser una tele pública de qualitat i al servei de la cultura valenciana, que amb aquests objectius va ser creada, un s’ha de preguntar si tenia gaire sentit mantenir-la oberta. En els darrers anys Canal Nou havia arribat a uns índex d’audiència propers a cero, mentre les pèrdues econòmiques creixien sense control i el deute acumulat es feia impagable. Canal Nou tenia una plantilla artificialment inflada fins a uns extrems que ningú amb dos dits de front podia defensar. Durant tots aquest anys això ho veia tothom, però tothom callava.

Sap tant o més greu encara pels treballadors que ara es queden sense feina i que, evidentment, no en tenen cap culpa. Però tot i que el govern valencià és l’únic responsable de la nefasta gestió de Canal Nou i del tancament que s’ha produït avui, també ens podríem preguntar com és que els treballadors que aquests últims dies han fet una defensa aferrissada de la continuïtat de l’empresa no han estat capaços en tots aquests anys de veure aquests problemes i adonar-se que sense una alternativa que fes viable la continuïtat de l’empresa això els acabaria esclatant a les mans i el tancament acabaria sent inevitable. Repeteixo, durant tots aquests anys els gravíssims problemes de Canal Nou els veia tothom, però tothom callava.

Tenim l’adversari també a dins

Segueix la comèdia, que no el debat, sobre el text de la pregunta. I ho titllo de comèdia perquè la majoria de catalans sabem perfectament que el dret a decidir és per decidir si marxem o ens quedem i, per tant, el text de la pregunta no es pot allunyar gaire d’un “Independència, sí o no”. Però cada dia surten polítics que mitjançant giragonses semàntiques intenten confondre el personal amb l’objectiu, mai declarat, que fracassi el procés. És molt lleig fer veure que hi estàs a favor, a favor d’anar a votar, mentre d’amagat actues a la contra. Així, ara que toca mullar-se resulta que la consulta a més de clara ha de ser inclusiva, quan tots saben que no es poden demanar impossibles.

Alguns comencem a estar preocupats. A aquest pas ens carregarem el procés democràtic nosaltres solets, i quan dic nosaltres vull dir els catalans. Si els Borbón, Rajoy, Rubalcaba, Duran, Herrera, Navarro, Sánchez-Camacho i companyia acaben fent descarrilar el procés sense ni baixar de l’autocar no podrem evitar que, mentre a ells se’ls escapa el riure per sota el nas, a aquells que volem votar ens quedi cara de gamarús. Alerta doncs, per exemple, amb alguns consellers i alts càrrecs de la Generalitat que, simulant que treballen units amb el president que els va nomenar, fan el joc polític contrari des de dins.

Recentment la consellera Ortega va dir que la consulta no es podria fer abans d’un any. A veure, després de més de tres dècades organitzant votacions, tan complicat és organitzar aquesta, que es necessiti un any per preparar-la? Tot i que aquí hi torno a veure la mà llarga de Duran, determinades actituds obstruccionistes des de dins no són acceptables, i s’han de denunciar. Cada dia està més clar que Iniciativa i Unió no estan per votar sobre la independència sinó només sobre aspectes folklòrics menors de les relacions entre Catalunya i Espanya. Hi tenen tot el dret, però no cal que segueixin enredant. I, com a mínim, se’ls ha d’exigir que no entorpeixin.

Del “Movimiento Nacional” al “Movimiento Ciudadano”

Dèiem ahir al twitter: Del "Movimiento Nacional" d'ahir al "Movimiento Ciudadano" d'avui. Amb els "movimientos" passa com amb les modes, que sempre acaben tornant. Mig en broma, sí, però de vegades també m’agrada tocar els temes de manera més informal i desenfadada, i fins i tot una mica provocadora.

Doncs això, diuen que cada dia hi ha més persones que s’acosten al nou movimiento de l’Albert Rivera Díaz. Per què serà? M’ensumo que les enquestes optimistes que s’han fet públiques darrerament sobre les excel·lents expectatives electorals del partit d’aquest diputat català hi tenen alguna cosa a veure. No tothom però molta gent sempre intenta apuntar-se a cavall guanyador, ni que sigui al marge d’ideologies.

Ho dic perquè et mires una mica el personal que s’hi acosta i no saps, o almenys jo no ho sé veure, si aquest nou movimiento és més aviat de dretes o d’esquerres. Jo, almenys, només hi sé veure un tuf de lerrouxisme del que els promotors no se n’amaguen gens ni mica. En fi, ja teníem mig oblidat aquell movimiento que ara ens n’apareix un altre. Veurem en què queda tota aquesta moguda.

Debat nacional vs. debat social

Preocupa el present, i el futur potser encara preocupa més. S’ha de ser realista i admetre que, amb la independència, els problemes de Catalunya no desapareixerien de sobte, tot i que molts pensem que la independència ajudaria a resoldre’ls. Quan els escèptics sobre aquest procés es pregunten quin país tindríem se’ls ha de respondre que això dependrà de qui ens governi, és a dir, de qui guanyi les eleccions que, òbviament, en una Catalunya independent es continuarien celebrant regularment, tal com passa ara.

Els catalans discutim sovint sobre quin debat ha de ser prioritari, si el nacional o el social. La resposta és ben senzilla: cap i tots dos. Es poden mantenir dos debats alhora i, si molt m’apureu, més de dos i tot. Per tant, la pregunta que es fan alguns sobre quin dels dos debats és el que ens convé prioritzar està mal plantejada. La prioritat del debat social sobre el debat nacional l’acostumen a plantejar aquells que tenen dubtes sobre la independència, i així eviten definir-se sobre el debat nacional. Els serveix també per guanyar temps i intentar frenar el procés. Però no se’n sortiran.

El debat nacional sobre si marxem o ens quedem només el farem una vegada i l’ocasió s’ha d’aprofitar, perquè si no ens en sortíssim ara hauríem d’esperar anys per tornar-lo a plantejar. El debat social que reclamen alguns com a prioritari es fa contínuament a tots nivells, i s’intensifica cada quatre anys abans de les eleccions. És llavors quan decidim quin país volem, i qui rep l’encàrrec de governar intenta organitzar la societat segons el seu ideari polític. L’esquerra ja ha tingut ocasió de fer-ho. La dreta, també. Insisteixo, sense deixar de banda el debat social, ara toca discutir si marxem, quan i com.

“¡¡¡Yo soy español, español, español!!!”

Al camp del Barça s’escolta sovint el crit de Barça, Barça, Barça!!!, però jo mai he escoltat que es cridi Jo sóc del Barça, Barça, Barça!!! El matís té la seva importància. Els espectadors que van al Camp Nou ja saben que són del Barça, si no tots, la majoria, i no tenen cap necessitat d’afirmar en veu alta la seva pertinença a l’entitat. Per tant, quan volen mostrar les seves simpaties per l’equip, consideren que cridant Barça!!! ja en tenen prou.

A Madrid, en canvi, i qui diu Madrid diu Espanya, es crida sovint ¡¡¡Yo soy español, español, español!!! Així es van expressar diumenge passat en un míting els joves populares quan Rajoy feia referència al conflicte amb Catalunya. Els joves populares, i qui diu els populares diu els espanyols en general, senten sovint la necessitat d’expressar en veu alta una afirmació de pertinença a Espanya, tot i que de vegades és també una manera indirecta de desqualificar els que se’n desmarquen, simplement perquè no se’n senten, d’espanyols.

Aquesta manera d’expressar-se sempre m’ha cridat l’atenció. Jo no he sentit mai la necessitat de cridar que sóc català. Sé que ho sóc i ja en tinc prou. Per altra banda tampoc n’estic especialment orgullós, no he fet cap mèrit per ser-ne. El fet és que com que el sentit de pertinença ja el dono per suposat no tinc cap necessitat de cridar-ho als quatre vents. Un politòleg potser podria treure conclusions interessants sobre aquestes dues maneres d’expressar-se en públic. O potser no, en aquest cas potser es necessitaria un bon psiquiatre. I com que no sóc ni una cosa ni l’altre, ho deixo aquí.

Matisar vs. rectificar

La gent normal es pot equivocar i, de fet, tots ens equivoquem més sovint del que ens agradaria. L’equivocació forma part de la condició humana i, un cop constatada, només es resol admetent-la amb humilitat, rectificant i demanant disculpes. És tan senzill com això. O tan complicat, segons com es miri.

Els polítics, però, encara que s’equivoquen en la mateixa mesura que la gent normal, no acostumen a admetre les seves equivocacions ni els agrada gaire demanar disculpes. Rectificar i disculpar-se són verbs que no figuren en el diccionari particular de la majoria dels nostres polítics. Fixeu-vos-hi, en comptes de rectificar els polítics gairebé sempre opten per matisar.

Així, quan a un polític li fan veure que s’ha equivocat, normalment intenta sortir-se’n amb matisacions, i de vegades encara s’enreda més. Els costa acceptar que el que toca no és matisar sinó admetre l’equivocació amb humilitat, demanar disculpes i dir allò tan humà de donde dije Digo, digo Diego. M’estalvio de posar exemples de polítics que actuïn així perquè ho fan contínuament. I són de tots els partits.

Ara ja sabem del cert que ens han estat enredant

(Dibuix: diariorc.com)

Tot i que alguns ja feia molt temps que ho veníem dient, ahir va quedar clar que el politburó de la franquícia catalana dels socialistes espanyols no està pel dret a decidir dels catalans. No és només que estigui en contra de la independència de Catalunya, que també, és que està en contra que els catalans puguem decidir el nostre futur, democràticament, a les urnes. Hi tenen tot el dret, això no es discuteix, però després d’haver mostrat repetidament el seu compromís amb la consulta sobiranista no tenien cap dret a enredar el personal durant tots aquests mesos. A Catalunya, per marejar la perdiu ja en tenim prou amb en Duran.

Fruit d’aquesta enredada a la ciutadania aviat veurem que, en clau electoral, els socialistes en patiran les lògiques conseqüències polítiques. Ahir va quedar clar que en termes de debat nacional els socialistes catalans han optat pel model unionista de peperos i ciudadanos. Són els del “no” a que es pugui votar i, com que comparteixen un objectiu per a ells prioritari, a partir d’ara no s’ha de descartar res, ni tan sols una llista electoral unionista compartida per diferents partits. Però com que Rivera està fort i és possible que rebutgi participar-hi, aquesta llista compartida podria quedar reduïda a una simple sociopeperància de perdedors.

Els socialistes poden continuar fent el ridícul, però suposo que no cal insistir en el fet que, a l’hora d’anar a votar, els vots dels senyors Navarro, Balmón, Lucena, Montilla, Corbacho, Iceta, Chacón i companyia valdran exactament igual que qualsevol altre. El sentit comú ens diu que en un tema tan important com ho és el futur del nostre país, els votants actuaran al marge de les instruccions dels líders polítics. A les properes eleccions s’acabarà votant en clau de país i en clau de futur, i tothom farà allò que més li convingui. I dit això, aviat veurem que Navarro quedarà políticament tan amortitzat com Sánchez-CamaRGA. Les enredades no surten gratis, tard o d’hora sempre s’acaben pagant.

No us conformeu apagant-lo, traieu-li la bateria!

L’altre dia parlàvem de l’escàndol provocat per l’espionatge telefònic que els americans sotmetien als alemanys que, juntament amb els britànics, són els socis europeus de confiança dels Estats Units. Després s’ha sabut que, en aquest negoci, els britànics també fan de les seves, i al final va anar quedant clar que tothom espia el veí. Ens estàvem espiant entre nosaltres mateixos i no ho sabíem. O almenys els que ho sabien feien veure que ho ignoraven. Alguns donaven la culpa als americans d’espiar els governants espanyols, i altres diuen que eren els serveis secrets espanyols que espiaven el seu propi govern i passaven les informacions obtingudes als americans, amb l’anuència o no dels propis espiats (això encara no està clar).

Fa uns dies el cap dels espies espanyols va comparèixer al Congreso de los Diputados d’Espanya. A la sortida va dir que en un 99.9 per cent estava en situació d’assegurar que els americans no havien espiat Rajoy. Bé, estic segur que aquell militar ens volia tranquil·litzar, però ell sabrà perquè es va reservar un marge del 0.1 per cent. Jo només ho puc intuir. Sigui com sigui, ens hauria de preocupar que els nostres governants estiguin sotmesos a espionatge, però no ens hauria de preocupar menys que ens espiïn a nosaltres o a qualsevol altre ciutadà honrat.

No ens hem pas d’obsessionar més del compte però, constatant que en qüestions d’espionatge aquí tothom fa el que pot, us recomano que, segons on aneu, no només apagueu el mòbil sinó que també li tragueu la bateria. Em diuen persones que hi entenen que, encara que el mòbil estigui apagat, segueix donant senyal de la seva posició geogràfica, i segons on aneu potser no us convé que se sàpiga. Penso, per exemple, que feu una visita discreta a un client de la competència i no us interessa que els vostres competidors se n’assabentin.

Les formes del diputat Fernàndez

(Foto: Ara)

Al meu entendre Rato és allò que es coneix com un delinqüent de coll blanc, ni que només sigui per les seves responsabilitats evidents en la tramposa sortida a borsa de Bankia. Però no entraré en el fons de l’assumpte, els jutges ja faran la seva feina. O almenys això és el que molts esperem. El fet és que Rato, que s’hagués pogut quedar tranquil·lament a Madrid, es va presentar al Parlament de Catalunya a donar la cara, tal com li demanaven els diputats catalans. I pels antecedents que hi havia, Rato era perfectament conscient que els diputats no el rebrien amb els braços oberts.

A partir d’aquí, les reaccions del diputat estrella de la CUP. El gest del diputat David Fernàndez de mostrar-li la sabata a Rato segur que va fer gràcia als seus. I potser a algú més. I els insults que sovintegen en les seves intervencions, també. Fernàndez té la seva peculiar manera d’anar pel món, els seus gustos i la seva clientela. Com tothom. Però tal com jo ho veig, quan un opta per l’insult és que ja no té arguments. I tota la raó que pogués tenir el diputat, que en aquest cas segurament la tenia, la va perdre quan va reaccionar de la manera barroera com va reaccionar Fernàndez.

A més a més trobo que optant pel model àrab de protestar, amb la sabata a la mà, Fernàndez va demostrar ser molt poc original. En fi, com dèiem abans, els seus estaran encantats de la vida, però jo no em sento representat per aquest diputat. I és una llàstima, perquè en molts temes té raó. Però les formes el perden. Ja n‘aprendrà.

Campions catalans

Amb aquell orgull patriòtic de to més aviat caspós al que ja ens tenen acostumats, Espanya proclama a tort i a dret que els tres nous campions del món de motos de velocitat d’aquest any són espanyols. Diuen que una cosa així no havia passat mai abans.

Vegem-ho! Maverick Viñales, nou campió del món de Moto3, és de Roses. Pol Espargaró, nou campió del món de Moto2, és de Granollers. Marc Márquez, nou campió del món de MotoGP, és de Cervera. I per cert, Laia Sanz, la multi campiona del món femenina de motos en diferents especialitats fora carretera, a qui també ens presenten sempre com a espanyola, és de Corbera de Llobregat. Són aquells petits detalls que massa sovint alguns amaguen, segurament sense mala intenció. O sí, ves a saber.

Felicitats a tots quatre, i que segueixi la ratxa!

Exhibicionisme obscè

Com cada any per aquestes dates han tornat a sortir les llistes de les persones més riques del món i, de retruc, d’Europa, d’Espanya i de Catalunya. Hi ha qui considera que el més ric només és el que té més diners. Són aquella mena de persones que senten una morbosa admiració per la gent rica en diners només pel fet de ser-ho, al marge de la seva vàlua i trajectòria personal i del camí que hagin seguit per arribar a formar part del club dels més rics. Sense oblidar que es pot ser molt més ric encara considerant altres paràmetres al marge dels diners. Sigui com sigui, tenint en compte com està el món i les necessitats bàsiques de la població que no es cobreixen, presumir de sortir en aquestes llistes ho trobo d’un exhibicionisme francament obscè.

És un error valorar la persona en termes del que té i no del que és. El que tens potser ni tan sols has fet cap mèrit per tenir-ho, com és el cas, per exemple, de les grans fortunes familiars que es transmeten per herència. El que tens, avui ho tens i demà potser ja no ho tens. En canvi, el que ets no t’ho pot prendre ningú. Però és clar, com es pot fer un rànquing sobre el que ets? Quins aspectes s’haurien de valorar? Qui el consideraria d’interès? Com que en la nostra societat l’exhibicionisme és un valor en alça, la conclusió és que la llista dels més rics és més fàcil de col·locar al mercat. L’exhibicionisme ven, i potser també per això Telecinco té molta més clientela que La 2.

El dia després

Els catalans tenim tot el dret a saber fil per randa què tenen previst fer els nostres polítics en el cas d’una victòria del “si”. Els dirigents polítics catalans partidaris d’una Catalunya independent ens haurien de començar a explicar sense més dilacions i amb la màxima concreció possible quin és el seu full de ruta pel dia després del referèndum. En un assumpte tan transcendental com aquest no n’hi ha prou que ens assegurin que ho tenen tot previst, ni és convenient deixar-ho tot en les seves mans. Abans d’anar a votar hem de saber què votem.

Sovint tinc l’estranya sensació que tota la cridòria d’aquests dies a l’entorn del text de la pregunta i la data del referèndum només són excuses per no entrar en detalls sobre el dia després, potser perquè alguns ni tan sols s’ho han plantejat. O sense el potser, que en conec més d'un que acaba les seves previsions polítiques el dia del referèndum, com si guanyant-lo ja arribéssim automàticament al nirvana català. Insisteixo, tenim tot el dret a exigir a la classe política partidària de la independència que ens expliqui el programa del dia després.

Com a ferm partidari i propagandista convençut d’una Catalunya independent no m’agradaria veure’m obligat a reconsiderar la meva posició per manca d’aquesta imprescindible informació. Decidir a cegues no m’ha agradat mai, i les improvisacions polítiques encara menys. Sent conscient que és impossible preveure quines reaccions foranes es produirien a una victòria del “sí”, sí que necessito saber per endavant què pensa fer el govern a partir del referèndum. I com que vull suposar que ho tenen tot molt ben estudiat, exigeixo que m’ho expliquin abans d’anar a votar.

Posem sentit comú a la pregunta del milió

Si et planteges divorciar-te la pregunta que t’has de fer només pot ser una: em vull divorciar? Seria trampós plantejar-te la pregunta en uns altres termes com, per exemple, em vull divorciar per anar-me’n a viure amb la Rita a la seva casa de Matadepera? El fet de divorciar-te te’l pots plantejar perquè només depèn de tu, però anar-te’n a viure amb la Rita no només depèn de tu sinó que, òbviament, també depèn de la voluntat de la Rita. És a dir, només et podries fer aquesta pregunta si disposessis prèviament de la conformitat de la Rita.

Quan els durans, navarros, herreras i companyia proposen terceres vies en forma de federalismes i opcions polítiques per l’estil, conscientment o no parteixen de l’error d’atribuir-se la voluntat de l’estat espanyol, quan tots sabem que l’estat espanyol no està per modificar el nostre actual estatus matrimonial. I com que Espanya és contrària al dret al divorci polític ni tan sols considera oportú que els catalans es qüestionin el matrimoni. Per tant, com que per a Espanya només hi ha la possibilitat que continuem units, el nostre futur l’hem de decidir al marge de la voluntat d’Espanya.

Queda clar que davant d’un divorci la pregunta no pot portar implícita una alternativa que doni per suposada la voluntat d’un tercer, es digui Rita o es digui Espanya. Per tant, la pregunta s’ha de limitar a independència sí o no, perquè aquesta és l’única opció que depèn exclusivament dels catalans. I si sortís el “no”, Espanya potser ens podria plantejar després una nova modalitat d’encaix. Però això seria en un altre referèndum posterior, convocat per Espanya, i no en el que es planteja ara. Resumint, tècnicament ara és massa d’hora per plantejar-se alternatives inexistents a independència sí o no, però jo encara hi afegiria que, políticament, a aquestes alçades de la pel·lícula ja és massa tard per fer nous exercicis de voluntarisme integrador.

Conseller Espadaler:

No ens enredi més ni s’enredi més a sí mateix. Hem vist els vídeos, hem escoltat els veïns, hem llegit els diaris, internet en va ple, ràdios i teles també n’han parlat molt. Tot sembla indicar que aquest nou episodi de violència policial va bastant més enllà d’allò que vostè, com volent-hi treure importància, defineix com un cas de possible mala praxi. Aquí estem davant del que sembla ser un més que evident abús policial amb el resultat de la mort d’un ciutadà, un abús perpetrat per uns uniformats que, com vostè, cobren cada més el seu sou amb diners provinents dels nostres impostos. Els catalans no ens mereixem actuacions policials com aquesta, de la que vostè n’és el màxim responsable polític. Quan hi hagi el judici el jutge ja dirà el que hagi de dir però, mentrestant, molts ciutadans exigim que es prenguin unes decisions internes i unes decisions polítiques que fins ara no s’han pres i que ja no poden esperar més. Ara mateix, qui crea més alarma social no és el cos de Mossos d’Esquadra sinó vostè. Si no s’atreveix a prendre mesures, plegui, però deixi’s de subterfugis i excuses de mal pagador. Amb la seva actitud poruga de qui dia passa any empeny només perjudica els mossos que fan bé la seva feina, que són la majoria.

Halloween?

No, castanyada. I no se’n parli més. O sí, si algú en vol parlar que en parli, que tampoc es tracta de censurar cap opinió. La meva, però, queda perfectament clara: avui és la castanyada. I per la castanyada, castanyes i panellets. Halloween? Connais pas! Les carabasses, especialment avui, no m’agraden. I la resta de l’any, tot sigui dit de passada, tampoc és que m'entusiasmin gaire. Contra gustos...