La fi de Canal Nou

Sap molt greu -parlo almenys per mi- quan desapareix un mitjà de comunicació, sigui públic o privat. Però quan en desapareix un com Canal Nou, que en els últims anys era una grotesca caricatura pepera del que hauria de ser una tele pública de qualitat i al servei de la cultura valenciana, que amb aquests objectius va ser creada, un s’ha de preguntar si tenia gaire sentit mantenir-la oberta. En els darrers anys Canal Nou havia arribat a uns índex d’audiència propers a cero, mentre les pèrdues econòmiques creixien sense control i el deute acumulat es feia impagable. Canal Nou tenia una plantilla artificialment inflada fins a uns extrems que ningú amb dos dits de front podia defensar. Durant tots aquest anys això ho veia tothom, però tothom callava.

Sap tant o més greu encara pels treballadors que ara es queden sense feina i que, evidentment, no en tenen cap culpa. Però tot i que el govern valencià és l’únic responsable de la nefasta gestió de Canal Nou i del tancament que s’ha produït avui, també ens podríem preguntar com és que els treballadors que aquests últims dies han fet una defensa aferrissada de la continuïtat de l’empresa no han estat capaços en tots aquests anys de veure aquests problemes i adonar-se que sense una alternativa que fes viable la continuïtat de l’empresa això els acabaria esclatant a les mans i el tancament acabaria sent inevitable. Repeteixo, durant tots aquests anys els gravíssims problemes de Canal Nou els veia tothom, però tothom callava.