Al camp del Barça s’escolta sovint el crit de Barça, Barça, Barça!!!, però jo mai he escoltat que es cridi Jo sóc del Barça, Barça, Barça!!! El matís té la seva importància. Els espectadors que van al Camp Nou ja saben que són del Barça, si no tots, la majoria, i no tenen cap necessitat d’afirmar en veu alta la seva pertinença a l’entitat. Per tant, quan volen mostrar les seves simpaties per l’equip, consideren que cridant Barça!!! ja en tenen prou.
A Madrid, en canvi, i qui diu Madrid diu Espanya, es crida sovint ¡¡¡Yo soy español, español, español!!! Així es van expressar diumenge passat en un míting els joves populares quan Rajoy feia referència al conflicte amb Catalunya. Els joves populares, i qui diu els populares diu els espanyols en general, senten sovint la necessitat d’expressar en veu alta una afirmació de pertinença a Espanya, tot i que de vegades és també una manera indirecta de desqualificar els que se’n desmarquen, simplement perquè no se’n senten, d’espanyols.
Aquesta manera d’expressar-se sempre m’ha cridat l’atenció. Jo no he sentit mai la necessitat de cridar que sóc català. Sé que ho sóc i ja en tinc prou. Per altra banda tampoc n’estic especialment orgullós, no he fet cap mèrit per ser-ne. El fet és que com que el sentit de pertinença ja el dono per suposat no tinc cap necessitat de cridar-ho als quatre vents. Un politòleg potser podria treure conclusions interessants sobre aquestes dues maneres d’expressar-se en públic. O potser no, en aquest cas potser es necessitaria un bon psiquiatre. I com que no sóc ni una cosa ni l’altre, ho deixo aquí.
A Madrid, en canvi, i qui diu Madrid diu Espanya, es crida sovint ¡¡¡Yo soy español, español, español!!! Així es van expressar diumenge passat en un míting els joves populares quan Rajoy feia referència al conflicte amb Catalunya. Els joves populares, i qui diu els populares diu els espanyols en general, senten sovint la necessitat d’expressar en veu alta una afirmació de pertinença a Espanya, tot i que de vegades és també una manera indirecta de desqualificar els que se’n desmarquen, simplement perquè no se’n senten, d’espanyols.
Aquesta manera d’expressar-se sempre m’ha cridat l’atenció. Jo no he sentit mai la necessitat de cridar que sóc català. Sé que ho sóc i ja en tinc prou. Per altra banda tampoc n’estic especialment orgullós, no he fet cap mèrit per ser-ne. El fet és que com que el sentit de pertinença ja el dono per suposat no tinc cap necessitat de cridar-ho als quatre vents. Un politòleg potser podria treure conclusions interessants sobre aquestes dues maneres d’expressar-se en públic. O potser no, en aquest cas potser es necessitaria un bon psiquiatre. I com que no sóc ni una cosa ni l’altre, ho deixo aquí.
4 comentaris:
Quan els veig penso en l'assetjador que es fa passar per assetjat. Que un català reivindiqui la seva catalanitat com a diferència quan no se li reconeix té raó de ser, que un español, a qui ningú li nega la seva existència com a tal, necessita cridar-ho als quatre vents és que, o bé ens vol fer creure que d'altres (nosaltres) els volen fer desaparèixer, que no, ni ganes, o bé és conscient que sense el 'derecho de conquista' només podran cantar 'yo soy castellano, castellano, castellano' i hauran de reconèixer que això d'España, de l'Espanya peninsular, és un invent del doctor Franz de Copenhaguen.
ES EVIDENT QUE A ELS ESPANYOL "LES VA LA MARCHA"...I ELS HOMENETS "MANAIRES". LO D'AN NAVARRO DEL ALTRE DIA,ALLO DE ROMA, EM REFERIA A QUE SI UN VENT EL SEU POBLE,POT VENDRE A ......SA MARE,I ELS PARTITS HAN PRENEN NOTA.QUI S'AGUNOLLA NO ES DE FIAR.
Un sentit de "patriotisme" és fàcil tenir-lo i manifestar-lo per un català. Hi ha moltes coses homogènies e identificatives.
Però aquest sentiment no és tan fàcil tenir-lo "com a espanyol", entre d'altres coses perque no hi ha tantes coses homgènies. Quin ball? Quina tradició? Quina música? Quin equip? Quina història?
"Espanya" va crear/potenciar una identitat en base a toros, sevillanes (que és d'una regió), el Real Madrid i els símbols de poder tradicionals de tot Estat (moneda, policia, exèrcit, justícia).
Ara aquests poders es debiliten (no moneda pròpia, decisions d'Europa, fins i tot EN CONTRA de les espanyoles -justícia-) i els toros i sevillanes en "decadència" o més folcloric que real.
L'èxit de l'esport (realment més èxit català que espanyol) és la única espita que ha quedat.
D'aquí que, per manca de realitat d'altres símbols (qui a Madrid usa la bandera de la Comunitat Autònoma?), s'apropien i fan seva (excloentment) els símbols de l'Estat.
Dolent? Potser. Però natural i raonable, sens dubte.
Clidice,
Gràcies. La referència al doctor Franz de Copenhaguen em fa recordar que alguns comencem a tenir una edat.
Però ara que hi penso, em sembla que no era "doctor" sinó "professor" ;-)
Oliva,
Gràcies, però un dia, sense presses, m'hauries d'explicar perquè escrius sempre amb majúscules ;-)
Daniel,
Ho has explicat molt millor que jo, gràcies.
Publica un comentari a l'entrada