Tot i que avui en dia les comunicacions audiovisuals són fàcils i barates, no és el mateix comunicar-se per mail o parlar via skype que compartir taula i veure’s les cares personalment. Així, els que compartim una família molt nombrosa i mig escampada pel món valorem molt positivament el retrobament presencial anual aprofitant aquestes dates. Nadal i Sant Esteve són sempre les fites clàssiques d’aquestes trobades. Per Cap d’Any ja hi ha una mica de dispersió familiar, i per Reis la majoria dels mal anomenats expatriats ja tornen a ser als seus llocs habituals de residència.
Per Sant Esteve vam compartir taula més de mig centenar de familiars (dues generacions formades per germans, fills, nebots i parelles), amb edats compreses entre els seixanta i pocs el més gran i dos anys la més petita. I tot i que érem molts no hi érem tots. Resulta complicat per no dir gairebé impossible posar d’acord a tanta gent i amb interessos tan diversos, però aquest ha sigut un dels anys en què hi ha hagut més quòrum. És d’agrair que alguns hagin fet l’esforç d’organitzar-ho tot a la perfecció, i altres de desplaçar-se des de bastant lluny gairebé amb l’únic objectiu de compartir un dinar familiar que amb els anys ha esdevingut tot un clàssic de la nostra família.
Evidentment la logística d’una trobada d’aquestes característiques té la seva complicació, no només per coordinar l’aspecte gastronòmic sinó també per poder adequar l’espai físic necessari per encabir-hi tanta gent. A més a més, es necessita un nombre de taules, cadires i altres estris que normalment no es tenen a casa, però amb bona voluntat tots aquests problemes tenen solució, especialment quan tothom té ganes que la festa surti bé, i va sortir molt bé. Ja arribo al final i encara no he dit res dels típics canalons de Sant Esteve, suposant que n’hi haguessin, però és que l’aspecte gastronòmic de la trobada és el que menys interès té, tot i passar també el llistó amb molt bona nota.
Per Sant Esteve vam compartir taula més de mig centenar de familiars (dues generacions formades per germans, fills, nebots i parelles), amb edats compreses entre els seixanta i pocs el més gran i dos anys la més petita. I tot i que érem molts no hi érem tots. Resulta complicat per no dir gairebé impossible posar d’acord a tanta gent i amb interessos tan diversos, però aquest ha sigut un dels anys en què hi ha hagut més quòrum. És d’agrair que alguns hagin fet l’esforç d’organitzar-ho tot a la perfecció, i altres de desplaçar-se des de bastant lluny gairebé amb l’únic objectiu de compartir un dinar familiar que amb els anys ha esdevingut tot un clàssic de la nostra família.
Evidentment la logística d’una trobada d’aquestes característiques té la seva complicació, no només per coordinar l’aspecte gastronòmic sinó també per poder adequar l’espai físic necessari per encabir-hi tanta gent. A més a més, es necessita un nombre de taules, cadires i altres estris que normalment no es tenen a casa, però amb bona voluntat tots aquests problemes tenen solució, especialment quan tothom té ganes que la festa surti bé, i va sortir molt bé. Ja arribo al final i encara no he dit res dels típics canalons de Sant Esteve, suposant que n’hi haguessin, però és que l’aspecte gastronòmic de la trobada és el que menys interès té, tot i passar també el llistó amb molt bona nota.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada