.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dilluns, 9 de desembre de 2013

L’apartheid del postapartheid

Amb la mort de Nelson Mandela m’ha vingut a la memòria una visita que, aprofitant un viatge a Sudàfrica, vaig voler fer a Soweto, el barri de Johannesburg on vivien -i suposo que viuen encara- els negres que pel seu color de pell combinat, en la majoria dels casos, amb uns baixos ingressos econòmics, no tenien accés a viure en un lloc millor. Soweto (a la foto) era un barri de barraques immens, amb centenars de milers d’habitants, amb moltes zones sense clavegueram ni els mínims serveis bàsics. Recordo que a Soweto també hi vivien uns pocs rics, persones amb diners però que pel fet de ser negres no podien optar a un lloc millor per viure. Les dels rics eren unes cases impressionats i molt ben protegides, però rodejades per milers de barraques fetes amb quatre fustes i el sostre d’uralita. Aquell contrast era espectacular.

Un fenomen tan antihumà com l'apartheid resulta difícil d’explicar. Un cop ho veus amb els teus propis ulls te n’adones que no val que t’ho expliquin, cal veure-ho. He estat a Sud-àfrica durant l’apartheid i després de l’apartheid. Una de les meves primeres experiències va ser quan vaig arribar a l’estació de Johannesburg per agafar un tren per anar a Pretòria. Tota una experiència. Una estació on des dels bancs fins als lavabos estaven clarament marcats amb cartells de “whites only”. I a l’hora de pujar al tren el vagó de blancs, el meu vagó, anava pràcticament buit, mentre els vagons destinats als negres anaven tan atapeïts que casi no hi podien pujar. El posat de conformisme aparent d’aquella gent feia rumiar.

Però si eres capaç d’aïllar-te d’aquella crua realitat t’hi podies acabar acostumant. T’acabaves acostumant a ser blanc, amb tots els privilegis que això comportava en un país com la Sud-àfrica de l’apartheid. T’acabes acostumant a viure rodejat de negres en un país governat amb mà de ferro pels blancs, on els negres, que eren i són la gran majoria, no pintaven res. Mà d’obra barata i poca cosa més. Al principi t’agafen ganes de tornar cap a casa però després t’hi acostumes, com t’acostumes a moltes altres coses lletges que et trobes anant pel món. Quan ho penses amb més calma arribes a la conclusió que potser has perdut aquella mínima sensibilitat humana que se suposa que tots hauríem de tenir. I conclous amb tristesa que l’apartheid racial oficialment potser ha desaparegut, però l’econòmic va cada dia a més. I no només a Sud-àfrica. Per rumiar-hi a fons.

2 comentaris:

Clidice ha dit...

El titular va dir: "s'ha acabat l'appartheid" i ens vam sentir feliços i ens en vam oblidar. No hi he estat tant com tu, el meu pas per l'Àfrica segregada es basa en un mes de travessar Sudàfrica, Namibia, Bostwana i Zimbabwe dalt de la caixa d'un camió, però que existeix encara és ben cert. Fins el punt que en una botiga a Swakopmund no es creien que vulguéssim comprar uns pantalons perquè era una botiga "de negres". La segregació ferroviària l'he viscut, també, al Perú, en el tren que puja al Macchu Pichu i és molt desagradable, per còmode que vagis.

Per cert que, a Johannesburg l'hotel tenia una tanca rematada amb una filferrada electrificada. Em pregunto si era per protegir-nos de la gent de fora o per protegir la gent de fora de nosaltres?

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Només et puc recordar que Johannesburg està considerada com una de les ciutats més perilloses del món, però les malifetes fetes pels blancs durant l’apartheid els negres encara les tenen molt presents. Així que com a resposta a la teva pregunta, potser et diria que fifty fifty ;-)