.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dimarts, 30 d’abril de 2013

Matemàtica esportiva

Com que el futbol no em diu gran cosa, el Barça ni cap altre equip tampoc em produeixen una emoció especial. Però tota vegada que aquesta setmana tothom parla del tema jo també en diré alguna cosa, sense que serveixi de precedent. Dimarts passat el Barça va perdre el partit d’anada contra un equip alemany per 4-0. Dimecres al matí, l’endemà del partit, un culer em va dir: ja es trist, ja, ara només ens queda el consol que al Madrid també li vagin malament les coses. Doncs bé, dimecres al vespre el Madrid també va perdre el seu partit d’anada, contra un altre equip alemany, pel resultat de 4-1. Molts culés van respirar alleujats, una golejada històrica semblava que quedava mig tapada per una altra golejada. Empat de perdedors, va arribar a dir algun periodista esportiu poc familiaritzat amb les matemàtiques. El fet és, però, que no hi ha empat ni res que s’hi assembli. En el partit de tornada el Madrid hauria de fer tres gols per passar l’eliminatòria. El Barça, en canvi, n’hauria de fer cinc. És a dir, el Barça hauria de fer un 67% més de gols que el Madrid. Així, mentre les possibilitats del Madrid són escasses, les del Barça són gairebé nul·les. Però està bé que la gent tingui il·lusió, perquè mentrestant potser s’oblida de la crisi.

diumenge, 28 d’abril de 2013

Dissetena Ateneuesfera i visita al Palau Savassona

(Foto: Guillem Carbonell)

Coincidint que fa cinc anys que es va celebrar la primera Ateneuesfera, ahir dissabte una vintena de blogaires ens vam tornar a trobar a l’Ateneu Barcelonès per celebrar-ne una nova edició, concretament la dissetena. Per manca de temps, aquesta vegada em permeto enllaçar la crònica de l’impulsor d’aquestes trobades, en Guillem Carbonell, que ho explica molt millor que ho hagués fet jo. Ahir es va incorporar a l’Ateneuesfera la periodista Imma Tortajada, creadora del blog slowBCN. Amb aquest ja són 62 els blogs que almenys un cop han passat per l’Ateneuesfera (relació completa a la columna de la dreta d’aquest blog).

divendres, 26 d’abril de 2013

Agraïment a Marhuenda, Lara i La Razón

Francisco Marhuenda és el director del diari La Razón, i José Manuel Lara n’és el propietari. Tots dos són catalans. El diari es fa a Madrid i es distribueix per tot l’estat. A Catalunya, però, té una clientela molt limitada. És un diari que, des del primer dia, ha tingut perfectament definida una línia editorial molt radical que, per entendre’ns i per la part que ens toca més de prop, alguns definim com a anticatalana. Sé que aquesta definició no agrada a Marhuenda, però és la meva opinió i no sóc pas l’únic que ho pensa. Considero anticatalà allò que va en contra de la voluntat majoritària dels catalans expressada a les urnes. Per altra banda no em sorprèn gens que a Espanya hi hagi diaris com aquest (no és pas l’únic), perquè hi ha un mercat que els consumeix. Lara va ensumar el negoci i s’hi va ficar, tot i que també va ser el propietari del quaranta per cent del diari Avui, d’una línia editorial totalment oposada. Per cert, l’altre quaranta per cent era dels Godó, de qui també són conegudes les seves simpaties nacionals. Però simpaties o antipaties polítiques a banda, el negoci és el negoci. Marhuenda participa regularment en tertúlies i es molesta molt quan li retreuen aquesta forma tan grollera que té el diari que dirigeix de presentar els assumptes relacionats amb Catalunya. Però ja li passarà. Dit això, sempre he sentit una certa simpatia íntima per aquesta mena de diaris perquè, tot i no compartir en absolut la seva línia editorial, constitueixen una ajuda més a la causa del dret a decidir dels catalans. Per tant, tot i la crisi de la premsa de paper, és d’esperar que aquest diari no tanqui mentre segueixi fabricant independentistes catalans. Marhuenda, Lara i La Razón: moltes gràcies. Tots els ajuts són d’agrair.

dimecres, 24 d’abril de 2013

Llibres mediàtics

Els llibres anomenats mediàtics són aquells productes editorials que es fabriquen especialment per Sant Jordi. Amb un autor mediàtic conegut que el signi, millor si és dels que surten sovint per la tele, i una campanya de propaganda adequada, es venen com a xurros. Després es llegeixen o no però això és el de menys perquè, amb molt poques excepcions, pocs mesos després ja ningú se’n recorda del llibre mediàtic més venut per Sant Jordi.

Com passa cada 23 d’abril, segons els mitjans informatius ahir es van vendre molts llibres mediàtics. Per cert, alguns anys m’ha cridat l’atenció que al migdia o a tot estirar a primera hora de la tarda ja ens diuen quins són els llibres més venuts de la diada. Dots d’endeví o un periodisme massa dirigit pel món editorial? Potser només és una empenteta per activar les vendes de determinats llibres que al matí han fet figa? Secret de sumari.

Els llibres mediàtics són com les roses, que si no es venen per Sant Jordi difícilment es vendran l’endemà. Tot i que uns suposats experts ens recomanen que s’han de comprar, no tinc costum de llegir ni recordo haver adquirit mai un llibre d’aquesta mena. Afortunadament i encara que no se’n parli gaire, per Sant Jordi i durant la resta de l’any també es venen altres llibres, molt més interessants que els classificats com a mediàtics.

dimarts, 23 d’abril de 2013

Catalunya és un llibre i una rosa

Tot i que alguns intenten amagar-ho, Catalunya i Espanya són unes societats molt diferents. Ahir parlàvem de la fiesta nacional espanyola, que no és precisament un exemple massa exportable per enfortir allò que alguns tant diuen valorar i anomenen marca España. Si més no, exportable als països endreçats. En canvi, a Catalunya i també a altres llocs avui celebrem una festa molt simpàtica i perfectament exportable a tot arreu: la diada de Sant Jordi. Avui, 23 d’abril, es commemoren els 1710 anys de la mort del sant. Sang i fetge a dojo vs. llibres i roses arreu. Gran contrast entre les nostres respectives festes. És el contrast que hi ha entre la vergonya aliena que provoca el patiment gratuït fet espectacle i la satisfacció personal que produeix la lectura reposada d’un bon llibre. Un exemple més que posa novament en evidència el nostre fet diferencial. Tot i l’existència dels lamentables correbous, que aquí també tenim una mica de tot, Catalunya no és Espanya. Catalunya és avui un llibre i una rosa, mentre Espanya és una cursa de braus.

dilluns, 22 d’abril de 2013

Tornen els correbous i seguim fent el ridícul

(Foto: 20 minutos)

Aquests dies comença una nova temporada de correbous, i per a molts catalans això és un nou motiu de vergonya aliena. Cal recordar que el Parlament va fer el ridícul més estrepitós quan es van prohibir els toros i no els correbous. Si els toros es van prohibir a Catalunya per motius d’identitat nacional, que intueixo que les coses van anar més aviat per aquí, puc entendre la decisió de mantenir els correbous. Només dic que la puc entendre, que no vol dir que la comparteixi. Ara bé, si com defensen alguns l’únic motiu de la prohibició dels toros va ser la defensa dels animals, no s’entén que no es prohibissin també els correbous. Quina manera de fer el ridícul els diputats que ens representen! Perquè encara que siguis parlamentari cal ser sempre coherent i, sobretot, cal no fer mai el ridícul. Si gaudeixes amb un espectacle tradicional en el que es maltracta un animal, perquè el fet de ser una tradició molt arrelada és l’excusa que posen els defensors dels correbous, fas el ridícul quan simultàniament prohibeixes la també llarga tradició dels toros. Ras i curt, aquells que es declaren animalistes no tenen cap excusa per defensar els correbous. Si els toros es van prohibir per constituir la fiesta nacional espanyola, diguem-ho clarament i no hi busquem excuses animalistes. Si per mi fos ho tindria clar: prohibició de tots els espectacles que consisteixen en maltractar els animals, tal com passa en els països civilitzats.

divendres, 19 d’abril de 2013

La falsa superioritat moral de qui pensa que sempre té raó

Em sorprenen les persones que van pel món amb aires de suficiència i donant lliçons de superioritat moral a tort i a dret. Semblen no dubtar mai, sigui quin sigui el tema que es tracti sempre pretenen saber quina és l’opinió correcta. I l’opinió correcta ha de ser, òbviament, la seva, i pretenen que s’ha d’imposar a qui en discrepi. Consideren que qui no comparteix fil per randa el seu pensament està en inferioritat moral. Les coses són blanques o són negres, per a aquestes persones els matisos de gris no existeixen. Aquest és la base del seu pobre discurs, tan simple com contundent. Si ets dels meus, perfecte, però si discrepes és que estàs equivocat. És així de senzill. I ni tan sols et donen la possibilitat de debatre-ho. Tant poden ser homes com dones, joves o grans, d’esquerres o de dretes, riques o pobres, baixes o altes, constitucionalistes o independentistes. Aquestes persones només coincideixen en una cosa, i és que pensen que la raó sempre està de part seva i que els que estan equivocats, els que han de rectificar, els que s’han d’emmotllar a aquesta mena de pensament únic, sempre són els altres. El problema s’agreuja quan alguna d’aquestes persones arriba a llocs de comandament, que de tant en tant n’hi arriben, perquè llavors les conseqüències negatives d’unes actituds tan tancades es traslladen a la gent que depèn de les seves decisions. No cal posar cap exemple, segur que tots en tenim més d’un al cap.

dimecres, 17 d’abril de 2013

Repassant la premsa

Faig una mirada ràpida a la premsa. Duran Lleida sembla que vagi en contra de la seva pròpia coalició política. Sobre el projecte de país ja no dissimula la seva plena coincidència amb populares i ciudadanos. Potser a la coalició que governa Catalunya ha arribat el moment de contractar un bon psicòleg de guàrdia per gestionar tot aquest enrenou. Maduro proclama que ha guanyat les eleccions veneçolanes però el seu contrincant Caprile no ho veu clar i diu que s’ha de fer un recompte dels vots. Amb uns resultats tan ajustats sembla una demanda més que raonable. Rajoy ha regalat al Papa una samarreta de la roja. Hem de suposar que ho ha fet amb bona intenció, potser per promocionar la marca España. Cospedal banalitza tranquil·lament sobre el nazisme comparant-lo amb no sé què, i els seus encara l’aplaudeixen. Fastigós. Cada dia sembla més evident que el president Mas no sap on va, o que si ho sap no troba el camí. Sap greu, però els de Junqueras tampoc l’ajuden gaire, eh! En l’atemptat de Boston hi ha hagut tres morts i més de cent ferits, i els diaris de tot el món en van plens. Però a Bagdad, a Síria, etc., això passa gairebé cada dia i ja no surt enlloc. Siguem realistes, no tots els morts són iguals. Oriol Pujol ja ha fet el primer paseillo, i a la seva arribada al Palau de Justícia els funcionaris de la casa han aprofitat per fer-li una sonora escridassada. Estaria bé saber qui els ha donat permís per deixar la feina a mitja jornada per poder anar a rebre’l a la porta del jutjat. Més que res perquè aquests sous també els paguem nosaltres. Acabem amb una nota positiva: potser anticipant-se a futurs esdeveniments polítics, Espanya destina el ministre d’afers exteriors, García-Margallo, a vigilar de prop Catalunya. Tot un detall de sensibilitat política.

diumenge, 14 d’abril de 2013

Republicà? No, millor demòcrata

Avui, 14 d’abril, és el Dia de la República. Sovint et trobes amb persones que políticament es defineixen com a republicanes, i amb això sembla que ja estigui tot dit. Em sembla bé però, francament, que ho faci un demòcrata convençut em sembla més aviat sobrer. Que un demòcrata es defineixi com a republicà ho considero una redundància, i per això alguns no tenim costum de definir-nos com a republicans, perquè manifestant-nos com a demòcrates en tenim ben bé prou. A més a més, la república no necessàriament comporta la democràcia. D’exemples de repúbliques no democràtiques en sobren i, per tant, definir-se com a republicà no queda al meu entendre prou clar.

Però si l’alternativa a la república és la monarquia, és a dir, el monopoli de la cúpula de l’estat per part d’una família, no crec que ningú pugui defensar amb arguments sòlids que el sistema monàrquic sigui gaire democràtic. La democràcia pressuposa o hauria de pressuposar, entre altres requisits, l’elecció dels governants i, òbviament, també la del cap d’estat. O potser, repeteixo, algú pot defensar que la institució monàrquica, és a dir, passar-se el càrrec de cap d’estat de pares a fills, té quelcom a veure amb la democràcia? Queda entès que tot i que no tots els republicans són demòcrates, un demòcrata només pot ser republicà. Per tant, posats a triar una definició política, millor definir-se com a demòcrata que com a republicà. Amb permís dels meus amics republicans, és clar.

dijous, 11 d’abril de 2013

De bojos

L'obsessió anticatalana de les autoritats polítiques espanyoles sembla no tenir límit, i no és només l’ofegament fiscal, que també. La nostra pertinença a Espanya cada dia es fa més difícil de suportar. Ja no dissimulen, la seva estratègia està perfectament definida. Volen destruir Catalunya i pensen (pensen?) que carregant-se la llengua potser ho tindran una mica més fàcil.

A les escoles catalanes hi ha més d’un milió d’alumnes. Disset famílies, només disset, han demanat que als seus fills no se’ls apliqui la immersió lingüística en català aprovada fa anys, per unanimitat, pel Parlament de Catalunya. Doncs bé, ara la justícia espanyola ha aclarit que, només que un alumne demani la classe en espanyol, no n’hi ha prou que rebi una atenció individualitzada sinó que tots els seus companys d’aula s’hauran d’adaptar a l’exigència d’aquell alumne, i la classe s’haurà de fer obligatòriament en espanyol. Sembla una broma però no ho és, només és un nou intent, d'allò més grotesc, d’afeblir la nostra llengua per carregar-se el nostre país.

I després els dirigents del Partido Popular i del seu annex lingüístic Ciudadanos encara s’estranyen que cada dia hi hagi més catalans que volen marxar d’Espanya. Però ells saben tan bé com nosaltres que aquesta és l'única opció que ens deixen. Cal recordar que a Catalunya, entre tots dos partits amb prou feines obtenen una cinquena part dels vots emesos pels catalans. S’esforcen però no se’n sortiran, perquè en una democràcia compten els vots i no els estirabots, encara que aquests estiguin inspirats per un tribunal de justícia polititzat. Encara no sabem quan ni com, però acabarem votant i acabarem marxant.

dimecres, 10 d’abril de 2013

L’alcalde Xavier Trias o una manera ben peculiar d’agrair el suport electoral dels sarrianencs

(Foto: Público)

Hi ha polítics que pensen que poden jugar impunement amb el seu electorat. Poder és clar que poden, però de vegades obliden que el joc pervers que practiquen amb els seus electors pot generar conseqüències negatives per a ells. L’article d’avui me l’ha inspirat un incompliment electoral de l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias: el retorn del Monestir de Pedralbes a Sarrià, una promesa seva quan era a l’oposició. Ara l’alcalde s’està fent el desentès amb la seva promesa, i de vegades fins i tot sembla que se’n rigui dels sarrianencs. Diguem-ho alt i clar, la seva actuació en aquest assumpte sembla una presa de pèl. El retorn del Monestir de Pedralbes a Sarrià no deixa de ser un tema menor i, a més a més, no costaria ni un cèntim al contribuent. Però si els polítics no són capaços de resoldre els temes menors, què podem esperar de la seva gestió en els temes majors? Quin valor podem donar els ciutadans als compromisos i promeses dels candidats electorals? Quin valor té la paraula de Trias?

Si Trias no compleix la seva promesa (encara té dos anys per fer-ho) ni ell ni el seu partit no es mereixeran repetir mandat. Trias està en fals amb els sarrianencs, i ell ho sap. Quan era a l’oposició va fer una promesa molt clara, i ara que governa ens surt amb excuses de mal pagador. Potser Trias pensa que qui dia passa any empeny, i que els sarrianencs aviat es cansaran de reclamar el monestir. Però Trias s’equivoca. Si no resol aquest problema, el que fa dos anys va ser un clar suport electoral a les properes eleccions se li pot girar en contra. Perquè tan legítim és demanar el vot com demanar activament que no es votin opcions polítiques que han enganyat l’electorat. Molts sarrianencs se senten enganyats per l’alcalde Trias. Des de Sarrià seguirem insistint, i ho farem perquè tenim raó, cosa que Trias sap perfectament. Per això encara s’entén menys que la seva penosa actitud perjudiqui precisament el barri de Barcelona on més vots va recollir en les últimes eleccions. Trias té una manera ben peculiar d’agrair el suport electoral dels sarrianencs.

dimarts, 9 d’abril de 2013

Margaret Tatcher & Sara Montiel

Ahir es va anunciar la mort de dues personalitats ben conegudes i, alhora, diametralment oposades una de l’altra, com la nit i el dia. Margaret Tatcher va morir a Londres, als 87 anys. Sara Montiel (he escollit una foto seva, d’Efe, per il·lustrar aquest comentari) va morir a Madrid, i en tenia 85. No pretenc fer una valoració a fons sobre les seves respectives activitats professionals, però no tinc cap dubte que ambdues senyores passaran a la història. La senyora Tatcher va ser una gran política i la senyora Montiel una gran artista. No m’agradava la forma de governar de la senyora Tatcher, i no m’agraden les pel·lícules de la senyora Montiel. Però el que ningú pot objectar és que ambdues van triomfar de valent en les seves respectives activitats. I ni que només sigui per això es mereixen un reconeixement públic. No tothom que es proposa triomfar ho aconsegueix, i aquestes dues senyores ho van aconseguir amb escreix.

diumenge, 7 d’abril de 2013

Els que promouen l’escrache no em representen

Sóc totalment contrari a l’exigència d’introduir la dació en pagament amb efectes retroactius i de manera generalitzada en els contractes hipotecaris vigents. Una altra cosa són els pactes que de forma privada puguin fer lliurement les parts en conflicte, que jo aquí no hi entraré. Estaria a favor d’introduir la dació en pagament en les hipoteques que es signin a partir d’ara, però consideraria un disbarat jurídic introduir-la amb efectes retroactius en els contractes en curs. Si s’acabés legislant en aquest sentit estaríem davant d’un greu episodi d’inseguretat jurídica, amb unes conseqüències difícilment avaluables. D'altra banda intueixo que tard o d’hora els tribunals de justícia tombarien un disbarat jurídic d’aquesta naturalesa.

Tampoc estic a favor dels que sense haver passat per les urnes s’erigeixen en representants legítims del poble quan, dirigint-se als nostres veritables representants polítics, els escridassen dient-los que no els representen. Aquest camí és perillosíssim i va en un sentit clarament oposat al sistema democràtic, en el qual els càrrecs electes sorgits de les eleccions són els únics que políticament ens representen. A mi no em representen unes persones que sense cap suport electoral actuen de manera assembleària i decideixen com s’han de defensar determinats interessos, per legítims que siguin. M’agradin més o menys, i ja aclareixo que no m’agraden gaire, a mi políticament només em representen els diputats elegits democràticament en unes eleccions. Així és com funciona la democràcia.

Per tant, les decisions de pressió popular tipus escrache que prenen aquestes persones que, repeteixo, no em representen, estan totalment fora de lloc i s’han de combatre amb els mitjans democràtics disponibles. L'escrache no és el camí. Si la senyora Colau vol conèixer quina representació real de la societat té que es presenti a unes eleccions. Però mentrestant, a mi em representa igual la senyora Colau que el quiosquer de la cantonada. És a dir, aquestes persones poden ser molt respectables però a mi no em representen, i menys quan utilitzen mitjans dubtosament democràtics per defensar determinades tesis, per legítimes que siguin.

dijous, 4 d’abril de 2013

Made in Italy

Quan tothom ja ha tornat de les mini vacances de Setmana Santa -els privilegiats que encara se les poden permetre- sóc jo qui ara passa uns dies a l’estranger. Aquesta setmana sóc al nord d’Itàlia. Parlo amb algunes persones sobre la situació política italiana i, com passa sempre que no hi ha govern, i això a Itàlia passa bastant sovint, no es mostren gaire preocupades per aquest fet. A Itàlia sempre he sentit a dir que sense govern el país, en general, funciona millor. Sigui veritat o no, aquesta és si més no una sensació força estesa. A partir d’aquí no s’ha de fer cap esforç per imaginar-se la baixa valoració que els italians fan dels seus polítics. Amb aquest comentari no em refereixo a grans empresaris (no en conec cap) sinó a petits empresaris que es juguen els seus propis diners en empreses molt competitives i amb una clara vocació internacional. En diversos sectors el Made in Italy sí que és una bona marca. Res a veure amb la marca España, que només se la creuen els que no han sortit mai d’Espanya i els que fan programes televisius del tipus Españoles en el Mundo i Callejeros Viajeros, perquè si aquesta és la imatge de país que es vol transmetre, anem bé per anar a Sants! Encara que els nostres dirigents polítics no ho entenen, per més diners que s’hi aboquin una marca seriosa de país no s’improvisa amb una campanya publicitària ni potenciant la fiesta nacional, la siesta i altres tòpics per l’estil. I espero que ningú se m’enfadi, però les coses no són com ens agradaria que fossin sinó que són com són. Sent països molt similars en moltes coses, Italia és molt més bona marca que España. I no m’oblido del meu país, Catalunya, que no és una bona ni una mala marca simplement pel fet que, com a marca internacional, és del tot inexistent. Tenim molta feina a fer i, en alguns aspectes, Itàlia potser podria ser un exemple a seguir.

dimarts, 2 d’abril de 2013

Quan el sindicalista esdevé comissionista

A Andalusia (Espanya) s’ha produït un gran escàndol relacionat amb uns expedients de regulació d’ocupació de diverses empreses públiques. A més a més sembla que uns dirigents sindicals es van emportar uns diners corresponents a les indemnitzacions laborals derivades d’aquells acomiadaments. Com que els mitjans d'informació ja ho han explicat a fons deixo de banda les greus irregularitats d’aquells expedients, pendents de judici, i em centro en les comissions que van anar a parar als sindicats i/o als seus dirigents. Encara que sempre hi ha qui es fa el sorprès aquestes pràctiques atípiques són perfectament conegudes, és a dir, en els expedients de regulació d’ocupació els sindicats actuen com a intermediaris comissionistes. Als efectes pràctics l’equació és més o menys aquesta: com més acomiadats i més indemnitzacions, més comissions. No estic pressuposant la destinació final d’aquestes comissions, siguin pel sindicat o pels seus dirigents, però resulta significatiu que de vegades -i especialment quan es tracta de pimes- una de les exigències sindicals pel cobrament d’aquestes comissions és que siguin en negre. En bitllets, per entendre’ns. No cal estar molt ficat en el món de l’empresa per saber com funcionen aquestes coses. Encara que sembli escandalós, que ho és i molt, dissortadament aquestes coses funcionen així. I els sindicats callen, que per la part que els toca no els convé fer soroll. Però tot i que en aquests casos s’acostuma a mirar cap a una altra banda, no es pot al·legar ignorància. Ho sap qui paga, ho sap òbviament qui cobra, ho saben molts treballadors afectats i ho sap l’administració. O ho hauria de saber. Però ningú gosa denunciar-ho. Per això de vegades es parla de comportaments sindicals atípics, i és que en determinades crisis empresarials els sindicats i alguns dels seus dirigents esdevenen uns simples comissionistes.