.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dilluns, 30 de desembre de 2013

Tot s’acaba

Aprofitant que s’acaba l’any El radar de Sarrià, una finestra virtual oberta l’any 2007, tot just quan començava la crisi, un blog de temàtica generalista però amb una especial dedicació a la política, s’acomiada provisionalment de la seva clientela. En els darrers 77 mesos han estat molts, concretament 1.386 comptant aquest que estàs llegint, els articles que han sortit publicats en aquesta plataforma d’internet, i com que considero que aquest any ja he dit tot el que m’ha semblat que havia de dir, plego. Però això sí, plego provisionalment, només fins l’any vinent, perquè tornaré el proper dijous amb un nou article. Mentrestant, desitjo un molt bon any a tothom, fins i tot als que no s’ho mereixen gaire, que segurament són més dels que a tots ens agradaria.

divendres, 27 de desembre de 2013

Crònica informal i no gastronòmica d’un dinar

Tot i que avui en dia les comunicacions audiovisuals són fàcils i barates, no és el mateix comunicar-se per mail o parlar via skype que compartir taula i veure’s les cares personalment. Així, els que compartim una família molt nombrosa i mig escampada pel món valorem molt positivament el retrobament presencial anual aprofitant aquestes dates. Nadal i Sant Esteve són sempre les fites clàssiques d’aquestes trobades. Per Cap d’Any ja hi ha una mica de dispersió familiar, i per Reis la majoria dels mal anomenats expatriats ja tornen a ser als seus llocs habituals de residència.

Per Sant Esteve vam compartir taula més de mig centenar de familiars (dues generacions formades per germans, fills, nebots i parelles), amb edats compreses entre els seixanta i pocs el més gran i dos anys la més petita. I tot i que érem molts no hi érem tots. Resulta complicat per no dir gairebé impossible posar d’acord a tanta gent i amb interessos tan diversos, però aquest ha sigut un dels anys en què hi ha hagut més quòrum. És d’agrair que alguns hagin fet l’esforç d’organitzar-ho tot a la perfecció, i altres de desplaçar-se des de bastant lluny gairebé amb l’únic objectiu de compartir un dinar familiar que amb els anys ha esdevingut tot un clàssic de la nostra família.

Evidentment la logística d’una trobada d’aquestes característiques té la seva complicació, no només per coordinar l’aspecte gastronòmic sinó també per poder adequar l’espai físic necessari per encabir-hi tanta gent. A més a més, es necessita un nombre de taules, cadires i altres estris que normalment no es tenen a casa, però amb bona voluntat tots aquests problemes tenen solució, especialment quan tothom té ganes que la festa surti bé, i va sortir molt bé. Ja arribo al final i encara no he dit res dels típics canalons de Sant Esteve, suposant que n’hi haguessin, però és que l’aspecte gastronòmic de la trobada és el que menys interès té, tot i passar també el llistó amb molt bona nota.

dimarts, 24 de desembre de 2013

L’extra (franquista) de Nadal

(Dibuix: Teresa Saumell)

Si algú us digués que ahir la barra de pa valia mig euro més que el seu preu habitual, per tal de poder destinar la diferència a pagar l’extra de Nadal al venedor de la fleca, segur que no us ho creuríeu. I si algú us digués que, amb el mateix objectiu, ahir el preu del cafè al bar de la cantonada era mig euro més car que normalment, tampoc. Més que res perquè la paga extra de Nadal que cobra el treballador qui segur que no la paga, si més no directament, és el client, tot i que, indirectament, és evident que tot ho acaba pagant el consumidor final, com no podria ser d’altra manera.

Doncs bé, aquesta regla té una excepció, una excepció que ve del franquisme. Ahir els diaris catalans valien mig euro més, i aquest suplement de 50 cèntims anava destinat directament a la butxaca del venedor. És una manera de fer-se amb la paga extra de Nadal que cada any em crida força l’atenció. Segons explicaven els diaris, la normativa que empara aquesta peculiar manera de fer és del franquisme, concretament de l’any 1972. El BOE del 13 de maig d’aquell any ho regula.

Doncs bé, amb paga extra o sense, que en els temps que corren això comença a ser un bé escàs, desitjo a totes les meves lectores un molt Bon Nadal. I en aquest cas el femení inclou, òbviament, el masculí, que de lectors també en tinc algun i no voldria pas que ningú se m'enfadés.

dilluns, 23 de desembre de 2013

Modificar la constitució? De cap manera!

Com que ningú sap quan s’acabarà aquest procés, mentre els catalans continuem sent espanyols no podem passar per alt els grans temes de l’estat espanyol, especialment aquells que ens toquen més de prop. Així, al meu entendre constitueix un greu error estratègic que des de Catalunya es promogui una modificació de la Constitución Española. Només cal escoltar les veus autoritzades dels dos grans partits polítics espanyols per endevinar en quin sentit es modificaria. Uns partits que, amb els seus vots, són els únics que, de forma conjunta, tenen a les seves mans modificar-la i decidir quins canvis admeten. Escoltant-los, tot sembla indicar que els canvis anirien a pitjor.

No ens deixem entabanar pels cants de sirena d’unes terceres vies i uns federalismes que només existeixen en les ments interessades d’alguns polítics il·luminats per la rojigualda. Si ara s’obrís el meló constitucional qualsevol modificació seria en clau regressiva i recentralitzadora. Podem admetre que, des de la miopia que respecte a Catalunya demostren els dirigents polítics espanyols, potser tindria algun sentit una deriva recentralitzadora de l’estat. Ara bé, els interessos de la majoria de catalans són diametralment oposats a una recentralització de l’estat. I per majoria de catalans entenc aquells que voten partits catalans sense dependències externes.

Espanya té un greu problema territorial. Ara ens mostren el caramel d’un federalisme que no es creu ningú quan molts sabem que, un cop obert el meló constitucional, qualsevol modificació seria amb l’objectiu de més Espanya a costa de menys Catalunya. Cada dia són més els espanyols que defensen, i hi tenen tot el dret, tornar a l’Espanya uniformadora de sempre, l’Espanya centralista dels gobernadores civiles i unes regiones sense cap poder polític. Això sí, cadascuna amb els corresponents coros y danzas i algunes amb les seves peculiares hablas y dialectos. Però deixant al marge els aspectes purament folklòrics, cada dia es veu més clar que la recepta espanyola consisteix en recuperar uns temps polítics que semblaven superats. La realitat diària ens demostra que la superació del franquisme només ha estat un gran miratge.

divendres, 20 de desembre de 2013

Rosell (CEOE) i la independència

Alguns tenim memòria, i vull començar dient que el president de la CEOE no és precisament sant de la meva devoció. Mentre era vicepresident de la institució va defensar amb ungles i dents l’impresentable del seu president i antecessor en el càrrec, Díaz Ferrán, un personatge que ara es troba ben endreçat a la presó. Rosell es va carregar el seu prestigi defensant un individu indefensable i permetent que a la patronal espanyola s’allargués durant molts mesos una situació agònica insostenible. Tothom sabia que Díaz Ferrán era un bandarra menys Rosell i la cúpula de la CEOE i, per tant, aquesta motxilla incòmoda i pesada els dirigents empresarials l’arrosseguen ben merescudament.

Dimarts el president de la CEOE va deixar constància amb molta preocupació que hi ha un sector de l’empresariat català favorable a la independència de Catalunya. Però Rosell només va dir una obvietat, això ho sap tothom que tingui interès en saber-ho. Sense anar més lluny, aquesta setmana he estat amb diversos empresaris de diferents sectors, petits empresaris, i només cal treure el tema a la conversa per adonar-te que el descobriment de Rosell no és cap novetat. No tots els empresaris són independentistes, òbviament. Però insistir en el discurs de la por a la deslocalització d’empreses catalanes dient que els empresaris són contraris a la independència és una generalització tan falsa com malintencionada.

Rosell té raó. D’empresaris independentistes n’hi ha entre els titulars d’empreses afiliades a la CEOE (potser via Foment si són de Catalunya) i entre les no afiliades. Ara bé, tal com molt oportunament va aclarir l’empresari Grifols, la seva empresa (uns importants laboratoris farmacèutics que porten el seu nom) ni vota ni creu en Déu, perquè votar i creure està reservat a les persones, no a les empreses. L’empresa Grifols no vota, de la mateixa manera que tampoc voten Planeta o Freixenet. Voten les persones. I les persones, quan toqui fer-ho, votaran el que més els convingui, siguin empresaris o siguin els seus secretaris.

dimecres, 18 de desembre de 2013

Afer intern

Gairebé tots els dirigents polítics i diplomàtics estrangers no volen entrar en polèmiques, i potser fan bé. Fan bé de moment, és clar. Així, la repetida al·lusió a que es tracta d’un afer intern és l’excusa fàcil que utilitzen per tal d’evitar mullar-se quan se’ls pregunta sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya. Però arribarà un dia que, com que tothom s’haurà de mullar, ells ja no es podran amagar més amb l’excusa de l’afer intern que, contra el que pugui semblar, no és necessàriament un símil de no tenir opinió sobre el tema, ni molt menys. La majoria dels polítics estrangers la tenen, i la tenen perfectament formada. Però, diplomàticament, consideren que encara no és el moment de fer-la pública. El dia que deixin d’amagar-se amb aquesta excusa voldrà dir que els catalans ja hauran decidit el seu futur, i automàticament desapareixeran les reserves que es produeixen ara per expressar-se en llibertat. Mentrestant, els periodistes fan bé en preguntar-ho sempre que se’ls presenti l’ocasió, però sabent que difícilment en trauran l’entrellat. Si més no, serveix per deixar constància que la carpeta catalana segueix políticament viva.

dimarts, 17 de desembre de 2013

Girauta, aclareixi’s!

Joan Carles Girauta, advocat, escriptor, periodista i tertulià de El gato al agua (un dels programes de televisió on més mentides he escoltat), no para de proclamar pels platós de televisió i estudis de ràdio que votarà “no” en el referèndum sobre la independència de Catalunya. També ho escriu sovint i, molt recentment, ha publicat un llibre amb aquest títol: “Votaré NO”. Res a dir, és una posició tan democràtica i respectable com la dels que optaran pel “sí”.

Ara bé, simultàniament, Girauta, via Ciudadanos i Movimiento Ciudadano, treballa per tal que aquest referèndum no es pugui celebrar mai. I això, impedir que es voti, ja no és tan respectable. Fins i tot hi ha qui ho considera molt lleig i profundament antidemocràtic. Sense oblidar una pura obvietat: col·laborar amb aquesta campanya antidemocràtica resulta una mica contradictori amb la seva afirmació que votarà “no”.

Trampeta? Cinisme? Burleta? No ho sé, no vull fer pas un judici d’intencions. Es pot entendre que Girauta vulgui vendre el seu llibre, però és poc presentable jugar a les dues cartes alhora. No es pot jugar a proclamar que es votarà “no” i, alhora, treballar per impedir que es voti. Les coses clares, i la xocolata espessa. Girauta, aclareixi’s!

dilluns, 16 de desembre de 2013

Etnocidi popular

L’etnocidi o genocidi cultural és un terme que en la ciència antropològica significa l’extinció deliberada d'una cultura per una altra. Doncs bé, si ens fixem en les repetides actuacions del partit governant a l’estat en tot el que fa referència al tractament legal de les diferents modalitats de la llengua catalana a les Balears, la Franja, València i Catalunya, i m’estalvio de posar exemples molt recents que tots tenim al cap, s’arriba fàcilment a la conclusió que aquest és el terme més definitori que podem aplicar als seus dirigents. I qui els vota, tot i que potser no n’és del tot conscient, no només simpatitza amb l’etnocidi contra el català sinó que hi col·labora activament.

dijous, 12 de desembre de 2013

Això és una estafa!

Aviso, ara escric en calent. Quan aquest matí he publicat l’article que porta per títol I si els polítics ens fallessin? ni se m’ha passat pel cap que cinc hores després tindríem data i pregunta. No estic gens d’acord amb la proposta que els polítics ens han presentat solemnement aquest migdia. Per dir-ho encara més clar, em considero estafat. Intentaré explicar els motius del meu desacord.

Sobre la data avui no diré res més del que ja he dit anteriorment. La data té tota la pinta de ser una imposició dels contraris a la independència, amb l’objectiu no declarat que els previsibles resultats negatius del referèndum d’Escòcia s’encomanin als catalans. Però com que d’això ja n’he parlat recentment avui no hi insistiré.

Sobre la pregunta, de fet dues preguntes encadenades, aquí sí que vull expressar el meu desacord més absolut. Primer de tot perquè aquesta opció binària no resol el problema sinó que encara el complica. No el resol perquè la primera pregunta (Vol que Catalunya esdevingui un Estat?), a banda de ser totalment sobrera i sense efectes polítics pràctics, complica el procés de com s’han de llegir els resultats de la segona (En cas de resposta afirmativa, vol que aquest Estat sigui independent?), que és la que demana el gruix de la societat catalana.

Amb un exemple s’entendrà millor. Imaginem-nos que voten 10. A la primera pregunta 8 voten “sí” i 2 voten “no”. Guanya clarament el “sí” a que Catalunya esdevingui un estat, però això no va més enllà d’una simple declaració d’intencions (Illinois és un estat. Guanajuato, també. Baviera, també). Continuem. Dels 8 que han votat “sí”, a la segona pregunta 5 voten “sí” i 3 voten “no”. Guanya clarament el “sí” a una Catalunya independent.

Però el problema és com s’interpretarà la combinació dels dos resultats, és a dir, si la independència ha guanyat o ha perdut. Uns diran que la independència ha guanyat clarament per 5 a 3, però uns altres diran que no ha guanyat amb claredat perquè el balanç conjunt de les dues preguntes és de 5 a 5. Per això dic que la combinació de dues preguntes és una perversitat política i una clara estafa a l’electorat.

Donem per bona la data, tot i que a molts no ens agrada. Però de les dues preguntes cal suprimir la primera, que només serveix per emmascarar-ho tot i dificultar la lectura dels resultats de la segona, que és la que veritablement importa. Polítics, no us mireu tant el melic i penseu en la gent. Cal que rectifiqueu, i si no us poseu d’acord esperem-nos un any més, que tampoc vindrà d’aquí, però no tireu endavant un disbarat com aquest, que després molts ens lamentaríem.

I si els polítics ens fallessin?

Sóc dels que encara confio en el lideratge de Mas per encapçalar l’actual procés polític català. Però també intento ser realista, i em pregunto què hauríem de fer si Mas finalment ens deixés penjats. Em pregunto si llavors als sobiranistes només els quedaria l’opció Junqueras. I em pregunto què haurien de fer els liberals que aposten per una Catalunya lliure però que no són d’Esquerra, que ni tan sols són d’esquerres. Em pregunto què haurien de fer els convençuts que l’economia de mercat és el sistema menys dolent per regular la nostra societat, amb tots els controls que calgui introduir-hi per tal d’evitar excessos i distorsions. Alguns tenim encara molt presents els disbarats que es van fer durant els governs tripartits.

Polítics sobiranistes, estudieu bé les vostres estratègies, no fos cas que us equivoquéssiu i per un excés d’afany de protagonisme ho engeguéssiu tot a rodar. L’independentisme és un moviment políticament transversal, amb partidaris de dretes i d’esquerres, i també d’aquells que s’autoanomenen apolítics. Perquè el procés tingui èxit es necessita el concurs de tots. Els que feu càlculs partidistes i només penseu en els vostres, seríeu els grans responsables del fracàs final que es pogués produir, i més d’un dirigent polític ni tan sols podria sortir al carrer sense córrer el risc de ser escridassat.

Ara s’està plantejant un referèndum d’autodeterminació. La pregunta ha de ser curta i clara, ha d’incloure la paraula independència o independent, i les respostes només poden ser dues: sí o no. Tot el que sigui apartar-se d’aquests principis bàsics està condemnat al fracàs més estrepitós. El tip de riure que es farien els guardians de les essències constitucionals espanyoles seria dels que fan història, i els catalans tindríem ben merescuda la befa que ens farien. Com a demòcrata convençut que sóc, si es demostra que els sobiranistes estem en minoria estic disposat a perdre el referèndum, però no estic gens disposat a que abans de celebrar-lo m’estafin els nostres. Tot té un límit.

dimarts, 10 de desembre de 2013

Dir les coses pel seu nom

Hi ha gent que s’escandalitza quan algú gosa anomenar determinades coses pel seu nom. Hi ha qui per tal de no enfrontar-se a la realitat prefereix que s’utilitzi qualsevol eufemisme que l’emmascari. Hi ha qui potser sentint vergonya per fets contrastats del passat i del present intenta amagar-los i que no se’n parli. Hi ha qui tracta d’imposar mesures de censura que en democràcia resulten del tot improcedents. Hi ha qui pensa que les mentides i els silencis poden amagar les realitats. Hi ha qui, en definitiva, prefereix viure enganyat o, pitjor encara, que la gent del seu entorn visqui permanentment enganyada. Però la decisió d’optar per l’engany no fa canviar les coses, que segueixen sent tal com són i no com ens agradaria que fossin.

Demà passat comença a Barcelona un simposi que porta per títol “Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)”. El títol és dur i crida l’atenció, però no és menys dur que la realitat de les relacions Catalunya-Espanya que es tractaran en aquest simposi. I em limito a parlar del títol perquè els continguts encara no es coneixen, tota vegada que el simposi no comença fins dijous. Es podia haver buscat un títol més light per tal de no ferir certes sensibilitats? Segur que sí, per exemple, substituint el mot “contra” per “versus”, o substituint “Espanya” per “els governants espanyols”. Sigui com sigui, el títol defineix una dura realitat que no per negar-la deixarà d’existir. Per altra banda, el títol l’entén tothom. I d’això es tracta, d’evitar malentesos i dir les coses pel seu nom.

dilluns, 9 de desembre de 2013

L’apartheid del postapartheid

Amb la mort de Nelson Mandela m’ha vingut a la memòria una visita que, aprofitant un viatge a Sudàfrica, vaig voler fer a Soweto, el barri de Johannesburg on vivien -i suposo que viuen encara- els negres que pel seu color de pell combinat, en la majoria dels casos, amb uns baixos ingressos econòmics, no tenien accés a viure en un lloc millor. Soweto (a la foto) era un barri de barraques immens, amb centenars de milers d’habitants, amb moltes zones sense clavegueram ni els mínims serveis bàsics. Recordo que a Soweto també hi vivien uns pocs rics, persones amb diners però que pel fet de ser negres no podien optar a un lloc millor per viure. Les dels rics eren unes cases impressionats i molt ben protegides, però rodejades per milers de barraques fetes amb quatre fustes i el sostre d’uralita. Aquell contrast era espectacular.

Un fenomen tan antihumà com l'apartheid resulta difícil d’explicar. Un cop ho veus amb els teus propis ulls te n’adones que no val que t’ho expliquin, cal veure-ho. He estat a Sud-àfrica durant l’apartheid i després de l’apartheid. Una de les meves primeres experiències va ser quan vaig arribar a l’estació de Johannesburg per agafar un tren per anar a Pretòria. Tota una experiència. Una estació on des dels bancs fins als lavabos estaven clarament marcats amb cartells de “whites only”. I a l’hora de pujar al tren el vagó de blancs, el meu vagó, anava pràcticament buit, mentre els vagons destinats als negres anaven tan atapeïts que casi no hi podien pujar. El posat de conformisme aparent d’aquella gent feia rumiar.

Però si eres capaç d’aïllar-te d’aquella crua realitat t’hi podies acabar acostumant. T’acabaves acostumant a ser blanc, amb tots els privilegis que això comportava en un país com la Sud-àfrica de l’apartheid. T’acabes acostumant a viure rodejat de negres en un país governat amb mà de ferro pels blancs, on els negres, que eren i són la gran majoria, no pintaven res. Mà d’obra barata i poca cosa més. Al principi t’agafen ganes de tornar cap a casa però després t’hi acostumes, com t’acostumes a moltes altres coses lletges que et trobes anant pel món. Quan ho penses amb més calma arribes a la conclusió que potser has perdut aquella mínima sensibilitat humana que se suposa que tots hauríem de tenir. I conclous amb tristesa que l’apartheid racial oficialment potser ha desaparegut, però l’econòmic va cada dia a més. I no només a Sud-àfrica. Per rumiar-hi a fons.

divendres, 6 de desembre de 2013

Celebració minoritària

Per poc cas que fem a les enquestes, la gran majoria de catalans avui no té res a celebrar. Uns quants, però, celebren la Constitución Española, i tenen previst sortir al carrer per fer-se veure una mica i demostrar la seva capacitat de convocatòria. Ciudadanos i Partido Popular hi seran; els del PSOE sembla que no, però com si hi fossin. I tot i que el nombre de manifestants que surten al carrer sempre constitueix una dada interessant i força significativa, no els posarem en evidència comparant els manifestants d’avui amb els participants en altres reivindicacions polítiques de signe contrari.

Però tot i que s’ha de respectar que alguns catalans avui estiguin de celebració, m’agradaria que ells també respectessin aquells que consideren que la Constitución Española els fa molta més nosa que servei. Al marge d’això, una votació democràtica mai podrà ser substituïda per una manifestació reivindicativa, per molt multitudinària que sigui, i tant és que es tracti de defensar la Constitución Española com la independència de Catalunya. En democràcia manifestar-se és un dret, però els conflictes es resolen votant. Alguns encara no ho han entès.

I per cert, la Constitución Española de 1978 no té el suport de la majoria dels catalans com interessadament pretenen alguns. La realitat és que com que llavors es votava als 21 anys, només la van poder votar els nascuts abans de l’any 1957, és a dir, els que ara tenen 56 anys o més. Per tant, els més joves d’aquesta edat, que representen la gran majoria de la població, no van poder dir-hi la seva. Per saber del cert quin suport popular tindria avui en dia la Constitución Española, s’hauria de convocar un referèndum de ratificació. Però segur que no s’hi arriscaran.

dijous, 5 de desembre de 2013

La foto del dia

(Foto: Ara)

Aquesta és al meu entendre la foto política del dia. Se’n parlarà molt. És la imatge que molts esperaven, és una prova més de la coalició de facto que s’està coent des de fa mesos en contra del dret a decidir, en contra de fer una votació a Catalunya per tal de sortir de dubtes d’una vegada per totes. Avui brinden amb cava sota la presidència de la virreina d’Espanya a Catalunya, i demà potser cristal·litzarà en una única llista electoral compartida, liderada per Ciudadanos i acomboiada per les franquícies catalanes del Partido Popular i el Partido socialista.

dimecres, 4 de desembre de 2013

Moderats i radicals

Els que volen seguir formant part d’Espanya sempre diuen que els moderats són ells, i que aquells que no pensin com ells no en són, de moderats. Segons ells, els independentistes són una colla de radicals. Això ho van repetint cada dia, com si repetint-ho pogués passar a ser veritat. Però és una trampa massa fàcil perquè algú se l’empassi.

Per a un unionista, tot independentista que reclami que en cas de dubte s’ha de votar és un radical. L’unionista no vol sentir parlar de votar perquè, suposadament, ja sap què pensa la gent i, per tant, considera que no cal perdre el temps amb votacions. L’excusa formal per no permetre el vot és la lectura restrictiva que fan de la Constitución.

En canvi, l’independentista és qui, respectant totes les postures, vol que es vagi a votar per saber quants són uns i quants són els altres. L’independentista no parteix de cap base preestablerta, com fan molts unionistes, que pretenen saber quin seria el resultat del referèndum sense fer-lo. Però ningú té el poder d’endevinar el futur.

Per poc que es presti atenció a les postures d’uns i altres, la conclusió és clara: els moderats són els que volen votar, i els radicals són els que no volen que es voti. Diem-ho un cop més: el conflicte entre Catalunya i Espanya és polític, no jurídic. El debat està, doncs, entre els demòcrates i els que estan demostrant no ser-ne gaire.

dimarts, 3 de desembre de 2013

Els líders polítics i la independència

Em molesten molt les indefinicions conscients, els enganys més o menys pietosos i les ensarronades intencionades que ens fan la majoria dels nostres polítics, siguin del govern o de l’oposició. Cal deixar constància, però, d’alguna excepció. No sóc d’Esquerra i ni tan sols em considero d’esquerres, però s’ha de reconèixer que el diputat Oriol Junqueras és pràcticament l’únic líder polític d’un partit català que parla clar en favor de la independència de Catalunya. I tot i que no l’he votat mai ni tinc previst votar-lo en el futur, ni que només sigui per la claredat de les seves exposicions és mereixedor de les meves simpaties.

Algú podria dir-me que en el grup dels líders polítics que parlen clar potser també s’hi hauria d’incloure el diputat de la sandàlia, però com que les CUP parlen més dels Països Catalans que de Catalunya, i parlen més del neocomunisme que de l’economia de mercat, em mereixen poc interès. Els polítics haurien de tocar de peus a terra, sempre, i parlar dels Països Catalans en termes polítics (que no lingüístics) és desconèixer la realitat, com ho és reivindicar un sistema polític que ha fracassat estrepitosament allà on s’ha intentat implantar.

Per cert, a Catalunya també hi ha un líder polític, Albert Rivera, del partit Ciudadanos, que parla clar sobre la independència de Catalunya, en aquest cas en contra. Deixem-ne, doncs, deguda constància. I entre els partits amb representació parlamentària, aquí s’acaba el meu inventari dels líders polítics catalans que parlen clar sobre la independència de Catalunya. Deixo expressament de banda els encarregats de les franquícies catalanes dels partits d’obediència espanyola (PP i PSOE) perquè, parlin clar o espès, són la voz de su amo de la casa central i no aporten cap originalitat al debat. I sobre les indefinicions de la resta de líders catalans ja en parlo sovint.

dilluns, 2 de desembre de 2013

“Apoyaré...”, de Zapatero a Rubalcaba

Deu anys després que Zapatero pronunciés aquell apoyaré el Estatut que salga del Parlament, sabent perfectament que quan ho deia estava mentint, ahir va peregrinar a Barcelona el seu successor, Rubalcaba, a fer la mateixa comèdia, a fer el seu apoyaré particular, una promesa que en la versió 2013 fa referència a una nebulosa esmena de la Constitución que tothom sap que no es farà, i adobada amb la frase os queremos como sois, que ves a saber què volia dir. Doncs bé, la cosa està molt clara: els que segueixin creient en miracles faran molt bé fent confiança al tàndem Rubalcaba-Navarro i votant la llista socialista. Però després que no es lamentin: reclamaciones al maestro armero.