.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dimecres, 16 d’abril de 2014

Polítics de vol gallinaci

Tota aquesta colla de polítics de mirada curta que aquests dies fan travesses sobre qui guanyarà les properes eleccions europees a Espanya (o a Catalunya, tant se val), en el fons ens estan demostrant que no entenen què es vota el dia 25 de maig. Semblen ignorar que el que importa és com quedarà configurat el Parlament Europeu en el seu conjunt i no quin partit traurà més vots en una determinada circumscripció. Evidentment que la dada espanyola (o catalana) pot tenir interès en clau interna de partit, però si només ens centrem en això, com ja està passat, ens equivoquem.

És com si a les properes eleccions municipals de Barcelona els polítics només es preocupessin sobre qui les guanyarà al barri de Sarrià on, ja que hi som, aprofito per dir que espero que no sigui l’actual alcalde, bàsicament per incomplir la seva promesa electoral de tornar el Monestir de Pedralbes al barri. Sigui com sigui, el que compta és qui guanyarà les eleccions en el conjunt de la ciutat i no en un dels seus barris. Però deixem Sarrià i tornem al tema europeu, que de la frustració dels sarrianencs ja tindrem temps de parlar-ne a fons més endavant, quan s’acostin les eleccions municipals.

La mirada curta de la nostra classe política afecta gairebé tots els partits, de dreta i d’esquerra, espanyols i catalans, grans i petits. Sembla que lo més important de les eleccions europees sigui qui les guanyarà a Catalunya o a Espanya, com si qui les guanyi en el conjunt d’Europa fos un tema menor. Això sí, sent perfectament conscients de les poques atribucions que té aquell parlament, però això ja seria un altre debat.

El fet és que la majoria dels partits semblen no creure en Europa. Només cal repassar els perfils polítics de la majoria dels candidats per constatar que molt majoritàriament es considera el Parlament Europeu com un segon cementiri d’elefants per a la nostra classe política. El primer és, per mèrits propis, el Senado, una agència de col·locació de luxe per a polítics amortitzats. Amb les excepcions que calguin, és clar, que alguna n’hi ha. Però poques, molt poques.