Reflexions post mortem

Dimarts a Madrid, tal com estava previst, va quedar degudament enterrada qualsevol possibilitat de tercera via, un camí que des de fa molt temps alguns sabíem que estava no només esgotat sinó ben mort. Ara, però, ja ho sap tothom. Així, els defensors de l’entente cordiale entre Catalunya i l’estat espanyol s’han quedat definitivament sense arguments. Duran Lleida i companyia s’han quedat orfes, si més no d’argumentari. A partir d’ara s’hauran d’inventar un altre discurs, i com que els catalans som així de mesells segurament encara n’hi haurà algun que se’l cregui.

Dimarts va quedar clar que a Espanya, en el tema de Catalunya, ara mana el tripartit format per PP, PSOE i UPyD, en una mena de coalició política no declarada però més forta que si s’hagués constituït formalment. Tots tres diuen el mateix tot i que de portes enfora cadascú fa el seu paper. Així, el discurs d’UPyD és el més agressiu, els populares ens amenacen amb una nova plaga d’Egipte i els socialistes ens enreden amb el caramel d’un federalisme que no es creuen ni ells. Descartada qualsevol possibilitat de terceres vies ara el panorama s’aclareix, i de vies només ens en queden dues: seguir com fins ara amb tot el que això comporta, o marxar com més aviat millor, també amb totes les conseqüències.

Com que UPyD a Catalunya no pinta res no cal perdre-hi massa el temps. Però PP i PSOE encara pinten alguna cosa, i ni que sigui de passada m’hi referiré. Des de 13TV Sánchez-Camacho explicava que a Catalunya no s’hi sent bé i que s’està plantejant marxar. Que marxi si vol, però ella sap que el seu fill, i el menciono perquè ella el va utilitzar públicament com a argument d’una possible deslocalització personal, potser algun dia li demanarà per què. I sobre Navarro i els socialistes catalans no farem més sang però... quin paperot! Quan sembla que els seus despropòsits resulten insuperables sempre ens demostren que per a ells res és impossible.