"La cultura de la immediatesa"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 6 del nº 1.666, del 22 d'agost de 2014.

***

La cultura de la immediatesa

El turista pretén fotografiar-ho tot en el mínim temps possible. Un exemple portat al límit seria el turisme de creuer. Sis hores per conèixer una ciutat i llestos, i si avui és dimarts això és Tunis, i demà tocarà un port sicilià. El creuer arriba a Barcelona al matí i els turistes que volen conèixer la ciutat pugen als autocars. L’autocar passa per davant de la Sagrada Família, on redueix una mica la marxa per tal que el turista pugui fer la foto de rigor. Altres, però, ni tan sols veuen això, perquè des del port els traslladen directament a La Roca a comprar roba de marca a bon preu. Al vespre, de tornada al vaixell, uns i altres comenten satisfets que Barcelona és una ciutat molt maca tot i que, alguns, els únics records que s’emporten de la ciutat són les vistes des del vaixell, uns pantalons i un parell de camises. I quan s’acaba el creuer hi ha qui presumeix d’haver conegut sis ciutats. Abans, per tenir una mica d’idea del lloc on anava, el turista que arribava a Barcelona s’hi estava uns quants dies. Ara, per conèixer la ciutat el creuerista en té prou amb sis horetes.

Amb les comunicacions passa una cosa similar. Cada dia més s’imposa la resposta immediata. Molta gent utilitza el WhatsApp, una aplicació de missatgeria instantània que transmet més d’un milió i mig de missatges de text, àudio i/o imatge per minut. Són moltes les persones del meu entorn que l’utilitzen: coneguts, amics i familiars hi gestionen el gruix de les seves comunicacions. Jo, però, prefereixo les sobretaules on ningú sembla tenir pressa i, de moment, del WhatsApp en prescindeixo. Ho faig, bàsicament, perquè no m’agrada l’obligada immediatesa que molta gent considera associada a aquest nou sistema de comunicar-se. Observo sovint que si no contestes amb una certa rapidesa reps a continuació una trucada del teu interlocutor preguntant-te si has rebut el seu WhatsApp i com és que encara no l’has contestat.

No m’agrada aquesta pressió per la immediatesa del comentari escrit que, massa sovint, no et permet meditar-lo mínimament. Tampoc m’acaba de convèncer l’exposició pública que el WhatsApp porta associada. Sé que això es pot gestionar al gust del consumidor, de manera més privada, però, a la pràctica, no sempre s’actua amb una mínima exigència per la privadesa de les comunicacions personals. És per totes aquestes coses que encara tardaré una mica a ser usuari del WhatsApp, però sóc ben conscient que més d’hora que tard m’hi acabaré afegint. En un creuer, però, és difícil que m’hi veieu.

Arròs de llamàntol tot escoltant Julio Iglesias

(Foto: Sant Feliu de Boada)

Gairebé cada any passem uns dies a l’Empordanet i no sempre, necessàriament, en plena temporada estiuenca. Alguna vegada ja n’he parlat, i el fet és que sempre que hi anem hi descobrim coses noves. Aquests dies hi hem tornat, i el descobriment gastronòmic d’aquest any ha estat l’arròs de llamàntol que serveixen al Restaurant Can Joan, a Sant Feliu de Boada. A l’Empordà, però, del llamàntol en diuen llobregant.

Tot i que a alguns ens agrada més l’arròs sec cuinat a la paella, l’arròs caldós de llamàntol d’aquest restaurant és una excel·lent opció, del tot recomanable. És boníssim, i la fama d’aquest plat es ben coneguda per aquelles contrades. Vaja, que molta gent va expressament a Sant Feliu de Boada per degustar-lo. Te’n cobren 16,50 Euros més IVA, que tampoc és res de l’altre món. El plat s’ho val. La música de fons va ser tota l’estona cançons de Julio Iglesias, tot i que s’ha de dir que tenien el volum prou baix com perquè no molestés. Però ho explico perquè ens va cridar l’atenció, com també ens l’hagués cridat si tota l’estona ens haguessin posat cançons d’en Serrat. En fi, no ens posarem ara amb els gustos musicals del propietari.

El turista acostuma a preferir dinar a la terrassa que tenen a l’exterior, perquè molts associen exterior amb fresqueta. Però és evident que a trenta graus i amb la humitat tan alta que hi ha aquests dies, a l’exterior, de fresqueta, res de res. A dins tenen un bon aire condicionat, i és on acostuma a dinar la gent que, com jo, no necessàriament associa interior amb caloreta. Amb la temperatura dels vins negres passa un fenomen similar, quan en ple estiu t’ofereixen un vi a la temperatura del temps, és a dir, 25/30 graus o més. Jo tinc molt clar que has de dir que de cap manera, però hi ha qui se’l beu. Hi ha gent per tot. Per a l'arròs de llamàntol, però, recomano un vi blanc sec i ben fresquet. A l'Empordà n'hi ha de molt bons.

Mil cinc-cents

(Seat mil cinc-cents)

Vaig obrir aquest blog ara fa set anys, quan ja es veia que estava a punt d’esclatar tota aquella disbauxa econòmica generalitzada que, encapçalada pel sector de la construcció, s’havia instal·lat molt irresponsablement en la nostra societat. Set anys després moltes d’aquelles empreses, molt prepotents però amb els peus de fang, han desaparegut del mapa. Set anys després cap dels titulars de les nostres institucions públiques (ajuntament, diputació i Generalitat, així com els caps de l’estat i del govern espanyols) continua ocupant el càrrec. Set anys després són a l’oposició els partits polítics que llavors governaven aquestes institucions, i ara els que governen són uns altres.

En només set anys han canviat moltes coses. Els economistes experts —suposant que, quan es tracta de parlar del futur, hi hagi experts que vagin una mica més enllà del si l’encerto, l’endevino— asseguren que res no tornarà a ser com abans. Però en el món d’internet, els blogs i les xarxes socials en general s’han produït canvis molt més profunds. El món digital evoluciona amb molta més rapidesa que el món analògic en què la nostra societat estava instal·lada fins fa com qui diu quatre dies. Davant d’aquests canvis el ciutadà té dues opcions: o hi entra, s’adapta i segueix el ritme de la societat digital actual, o es queda tan antiquat com el Seat mil cinc-cents de la foto. Quan vaig obrir El radar de Sarrià no sabia res de blogs ni de xarxes socials. Avui, sense ser cap expert en la matèria, em sembla que en sé una mica. Però com que aquest món em va seduir des del primer moment, no he hagut de fer un gran esforç per anar-me posant al dia.

Si el comptador de blogger que porta l’estadística d’El radar de Sarrià no ens enganya, aquesta que estàs llegint és l’entrada numero mil cinc-cents. Però tot i que del blog n’estic raonablement satisfet, i no precisament per la quantitat d’articles publicats, intueixo que si ara tingués el temps, les ganes i la paciència per rellegir-me un per un els mil cinc-cents articles publicats fins ara, n’hi trobaria uns quants que els hauria de corregir o, com diuen els polítics que no volen admetre que, com tothom, de tant en tant ells també s’equivoquen, alguns dels meus comentaris els hauria de matisar. I és que, amb el temps, les opinions poden evolucionar, i avui segurament discreparia d’alguna de les que he anat publicant des que l’any 2007 vaig obrir El radar de Sarrià. Però no tinc el costum de rellegir-me.

Avui, però, he fet una excepció i he revisat una mica per sobre els meus primers articles publicats l’any 2007, i n’he trobat un que, per commemorar els meus primers mil cinc-cents articles, m’agradaria compartir amb els lectors actuals d’aquest blog, que segurament no són els mateixos que tenia fa set anys: "Una anècdota a la Cuba preturística". Espero que us provoqui algun somriure. Abans d’acabar aquest article commemoratiu vull dir-vos que sempre he intentat ser honest a l’hora de posar les meves opinions negre sobre blanc. Així, sense els lligams d’una militància política o de qualsevol altra mena que, d’altra banda, no he tingut mai, quan he expressat una opinió ha sigut exactament aquella que tenia en el moment de fer-la pública, sense haver-me d’autocensurar pensant en què dirà vés a saber qui.

Recuperació o enganyifa?

El govern Rajoy va rebre del govern Zapatero una herència econòmica lamentable, però com que d’això en aquest blog ja se n’ha parlat sovint avui no hi insistirem. Però aviat es van començar a escoltar discursos governamentals que semblaven més dirigits a prendre’ns el pèl que a qualsevol altra cosa.

Algunes persones, poques, sempre propenses a creure’s tot el que vingui del govern, van fer un acte de fe i s’ho van creure. Però tot i les promeses d’una segura recuperació econòmica, des del punt de vista de les persones –que, no ho oblidem, és l’únic punt de vista que hauria de comptar- aquesta no s’acaba de concretar mai. Ara tot són promeses vagues i indefinicions frustrants.

Darrerament, des del govern ens asseguren que ja es comença a veure la llum al final del túnel de set llargs anys d’una profunda i creixent crisi econòmica generalitzada, i com a exemples de la suposada recuperació econòmica ens trobem amb situacions com aquesta:

I d’això els membres del govern, amb unes galtes que se les trepitgen i sense ni posar-se vermells, en diuen clars símptomes de recuperació. I algunes persones, poques, sempre propenses a creure’s tot el que vingui del govern, s’ho creuen, i fins i tot seran capaces de tornar-los a votar. Masoquisme inconscient? Potser sí.

Altres, diria que la majoria de la població, observant tot el que ens envolta arribem a la conclusió que no ens hem de deixar entabanar més pels trileros encorbatats que ens governen. Alguns, molts, experimentem un cabreig creixent i del tot justificat que, necessàriament, s’haurà de concretar via vot en les properes convocatòries electorals, posant a cadascú al lloc que li correspon.

(Les il·lustracions són d’El País)

Barcelona necessita “un jubany”

Per substituir el cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, que d’acord amb les normes vaticanes ja fa un parell d’anys que s’hauria d’haver jubilat, s’ha parlat insistentment d’enviar a Catalunya el cardenal utielà Antonio Cañizares, exbisbe d’Àvila, exarquebisbe de Granada i de Toledo, i exprimat d’Espanya. És a dir, un senyor amb pràcticament cap relació prèvia amb Catalunya.

Això em fa recordar que fa gairebé cinc dècades, en ple franquisme, es va nomenar bisbe de Barcelona al val·lisoletà Marcelo González Martín, i el seu nomenament va ser molt contestat per la societat civil catalana de l’època. Així, tot i ser en ple franquisme, on només el fet de manifestar-se ja constituïa una operació de risc, es va organitzar una campanya popular amb el lema de “Volem bisbes catalans”.

Però la sensibilitat catalana de les autoritats espanyoles (religioses i civils) de l’època no era massa diferent de la que gaudim ara. A més a més cal no oblidar que, durant el franquisme, el nomenament d’un bisbe depenia, en última instància, de la voluntat del dictador que, òbviament, podia vetar-lo sense donar explicacions. El fet és que les autoritats de l’època van reaccionar a la campanya de “Volem bisbes catalans” amb tota la parsimònia del món. Tota la parsimònia del món vol dir que van tardar quatre anys a rectificar aquell nomenament provocador, quan van substituir Don Marcelo pel colomenc doctor Jubany (Narcís Jubany i Arnau, de Santa Coloma de Farners, a la foto).

Vista aquella experiència m’atreviria a dir que, ara mateix, el que necessita l’arquebisbat de Barcelona no és el cardenal espanyol Cañizares sinó “un jubany”, és a dir, un personatge del tarannà del doctor Jubany, que tan bon record va deixar a la Barcelona de l’època.

"La perversió del llenguatge"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 7 del nº 1.664, del 8 d'agost de 2014.

***

La perversió del llenguatge

Hi ha força confusió, interessada o no, en el termes que s’acostumen a utilitzar quan ens comuniquem, fins al punt que, tot sovint, assistim a una clara perversió del llenguatge. Quan davant d’una situació de manifesta precarietat laboral els nostres governants parlen d’una “clara recuperació econòmica” i d’una “creació neta de llocs de treball”, s’està pervertint el llenguatge. Així, de la substitució de cinc contractes laborals “normals” (quaranta hores setmanals i un salari digne) per set contractes “precaris” (quinze hores setmanals per un salari de misèria) en diuen creació neta de dos llocs de treball; s’ha passat de cinc a set treballadors ocupats. Però la realitat és que també s’ha passat de 200 a 105 hores setmanals contractades i, mentre els cinc treballadors anaven fent la viu-viu, els set treballadors precaris amb prou feines podran arribar a final de mes. Diguin el que diguin les estadístiques, no només no s’ha creat ocupació sinó que se n’ha destruït gairebé la meitat.

Quan a la biografia oficial d’un polític en comptes de dir que és advocat s’utilitza el terme "estudis de dret" també s’està pervertint el llenguatge: és una forma amable de dir que aquella persona no pot acreditar el títol universitari. Més. Dir-ne baixada d’impostos del que per a una gran majoria, a efectes pràctics, no deixa de ser un augment encobert de la fiscalitat és una clara perversió del llenguatge, com també ho és dir-ne pujada de pensions del que només és una pèrdua continuada del poder adquisitiu del pensionista. Però el governant, sabent que ens està mentint, ens ho va repetint amb cara de satisfacció i sense posar-se vermell.

Dir-ne cortesia del que és una evident descortesia constitueix una altra perversió del llenguatge. S’anuncia el començament d’un acte per a una hora determinada i de seguida surten amb allò tan molest de “si us sembla bé ens esperarem els cinc minuts de cortesia a veure si arriba més gent”, com si aquesta cortesia malentesa hagués d’estar per sobre de la clara descortesia cap als que han arribat a l’hora. I quan els ho fas veure alguns encara et miren malament. És el món al revés. Però deixant de banda la perversió del llenguatge sempre he pensat que la puntualitat no és una qüestió de cortesia sinó d'exigència ètica. De vegades m’he arribat a sentir estrany per arribar a l’hora que toca, però si volem tenir un país endreçat, seriós, respectat i modern, això de la puntualitat hauria de tenir molta més importància de la que, en general, se li dóna.

Amb limitació de mandats no hi hauria cas Pujol

(Foto: El Mundo)

Aquells que em llegiu des de fa temps sabeu que ho he reivindicat sovint: introduir la limitació de mandats en tots els nivells polítics de l’administració, des de l’alcalde fins el president del govern, és un imperatiu tan urgent i necessari que resulta indispensable no ajornar-lo més. Com diria aquell, it’s a must. Amb la limitació de mandats es facilita la renovació de la classe política dirigent i, en el pitjor dels casos, si el poble és tan ruc com per haver escollit un bandarra com a governant, tens garantit que en un màxim de vuit anys aquell impresentable ja no hi serà.

Si ens centrem en un exemple molt actual m’atreviria a dir que amb limitació de mandats no hi hauria hagut el cas Pujol o, d’haver-se produït, hagués tingut un abast molt menor. Més. Amb limitació de mandats és poc previsible que a Convergència s’hagués gosat organitzar una successió política en clau familiar, del metge Jordi al veterinari Oriol, com si el nostre país fos una Corea del Nord qualsevol. Amb limitació de mandats les llumeneres convergents no haurien tingut temps de vendre aquesta moto a la soferta militància convergent, massa acostumada a respondre sí, bwana a qualsevol proposta provinent del seu líder.

Contrastos

(Un aclariment previ: encara que estiguin explicades en primera persona, l’autor d’aquest article no és necessàriament el protagonista d’aquestes històries)

Dimarts 5 d’agost. Anem a dinar a Donòstia, a una mica més d’una hora en avió des de Barcelona. Era una de les nostres assignatures pendents. Teníem la reserva tancada des de feia mesos i fèiem el viatge gairebé amb l’únic objectiu d’anar a dinar a l’Arzak. El prestigi d’aquest restaurant no el descobrirem ara. Només un detall: va obtenir la tercera estrella Michelin fa 25 anys, i això ja ens dóna una pista que el seu èxit no és fruit de la casualitat sinó que és un negoci perfectament consolidat. La planta baixa on érem nosaltres estava ben plena. Vam observar que dues taules properes a la nostra també estaven ocupades per catalans. Potser va ser una casualitat. El servei molt professional, gent que treballa allà des de fa anys. A la sala, majoria femenina; a la cuina no ho vam poder veure. Persones molt amables i gens distants amb el comensal, sense les tonteries i el servilisme carregós i absolutament innecessari que et trobes en altres establiments de similar categoria. Vam sortir molt satisfets del dinar però, això sí, amb la cartera bastant més alleugerida. Però ara ja està, ja ho hem provat. Una experiència més.

Dimecres 6 d’agost. Em prenc un cafè al bar Platja d’Aro del barri de Trinitat Nova (Districte de Nou Barris), un dels més pobres de Barcelona. És al final de la L3 del metro, a 23 parades (uns 40 minuts) des de l’estació de Maria Cristina, que tot i trobar-se a Les Corts és la més propera al barri de Sarrià. A Sarrià tenim el Tren de Sarrià però no tindrem metro fins que acabin la L9, ara aturada. Cambrera xinesa, molt jove i molt amable però que no entén res de català. Res de res, ni tan sols “cafè curt” (cortado, con leche?, em pregunta). Li aclareixo que vull un cafè sol curt, i me’l fa exactament tal com l’he demanat; és força correcte. No sempre passa; de vegades s’excedeixen de temps i els queda un cafè llarg. Llavors se n’adonen i intenten arreglar-ho llençant-ne la meitat per transformar-lo en un cafè curt. Si em passa a mi el torno sense remordiments i en demano un altre, tot dient que allò no és el cafè curt que he demanat sinó mig cafè llarg. De vegades es molesten, però me’n fan un altre. En fi, la cambrera xinesa me’n demana un euro, pago i marxo.

Conclusió. Torno a agafar el metro de tornada i pugen també una senyora jove amb un nen petit que sembla el seu fill. S’asseuen al meu costat. Són negres. Tot d’una la senyora es treu de la bossa un telèfon intel·ligent d’última generació i comença a manipular-lo, sota l’atenta mirada del nen. Calculo que aquell aparell deu valer igual o més que el preu que ahir vam pagar per dinar a l’Arzak. Els meus veïns de seient baixen al cap de poca estona, i jo em quedo pensant en tot això fins a completar les 23 estacions que em separen de casa. Arribo ràpidament a una conclusió: cadascú té les seves dèries i les seves prioritats. Uns s’ho gasten comprant l’últim model de smartphone i uns altres anant a un restaurant estrellat. Ve-t’ho aquí.