Contrastos

(Un aclariment previ: encara que estiguin explicades en primera persona, l’autor d’aquest article no és necessàriament el protagonista d’aquestes històries)

Dimarts 5 d’agost. Anem a dinar a Donòstia, a una mica més d’una hora en avió des de Barcelona. Era una de les nostres assignatures pendents. Teníem la reserva tancada des de feia mesos i fèiem el viatge gairebé amb l’únic objectiu d’anar a dinar a l’Arzak. El prestigi d’aquest restaurant no el descobrirem ara. Només un detall: va obtenir la tercera estrella Michelin fa 25 anys, i això ja ens dóna una pista que el seu èxit no és fruit de la casualitat sinó que és un negoci perfectament consolidat. La planta baixa on érem nosaltres estava ben plena. Vam observar que dues taules properes a la nostra també estaven ocupades per catalans. Potser va ser una casualitat. El servei molt professional, gent que treballa allà des de fa anys. A la sala, majoria femenina; a la cuina no ho vam poder veure. Persones molt amables i gens distants amb el comensal, sense les tonteries i el servilisme carregós i absolutament innecessari que et trobes en altres establiments de similar categoria. Vam sortir molt satisfets del dinar però, això sí, amb la cartera bastant més alleugerida. Però ara ja està, ja ho hem provat. Una experiència més.

Dimecres 6 d’agost. Em prenc un cafè al bar Platja d’Aro del barri de Trinitat Nova (Districte de Nou Barris), un dels més pobres de Barcelona. És al final de la L3 del metro, a 23 parades (uns 40 minuts) des de l’estació de Maria Cristina, que tot i trobar-se a Les Corts és la més propera al barri de Sarrià. A Sarrià tenim el Tren de Sarrià però no tindrem metro fins que acabin la L9, ara aturada. Cambrera xinesa, molt jove i molt amable però que no entén res de català. Res de res, ni tan sols “cafè curt” (cortado, con leche?, em pregunta). Li aclareixo que vull un cafè sol curt, i me’l fa exactament tal com l’he demanat; és força correcte. No sempre passa; de vegades s’excedeixen de temps i els queda un cafè llarg. Llavors se n’adonen i intenten arreglar-ho llençant-ne la meitat per transformar-lo en un cafè curt. Si em passa a mi el torno sense remordiments i en demano un altre, tot dient que allò no és el cafè curt que he demanat sinó mig cafè llarg. De vegades es molesten, però me’n fan un altre. En fi, la cambrera xinesa me’n demana un euro, pago i marxo.

Conclusió. Torno a agafar el metro de tornada i pugen també una senyora jove amb un nen petit que sembla el seu fill. S’asseuen al meu costat. Són negres. Tot d’una la senyora es treu de la bossa un telèfon intel·ligent d’última generació i comença a manipular-lo, sota l’atenta mirada del nen. Calculo que aquell aparell deu valer igual o més que el preu que ahir vam pagar per dinar a l’Arzak. Els meus veïns de seient baixen al cap de poca estona, i jo em quedo pensant en tot això fins a completar les 23 estacions que em separen de casa. Arribo ràpidament a una conclusió: cadascú té les seves dèries i les seves prioritats. Uns s’ho gasten comprant l’últim model de smartphone i uns altres anant a un restaurant estrellat. Ve-t’ho aquí.