(L’article original en versió paper es va publicar el 9 de gener de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.686 de La Veu de l'Anoia)
No em considero un patriota, ni tan sols un nacionalista, ni em sento representat per altres ismes nostrats que d’un temps ençà apareixen cada dia als mitjans. Sóc conscient que pel fet d’admetre-ho públicament corro el risc que la meva actitud, vista des del catalanisme més gestual, sigui considerada poc políticament correcta. Però el fet és que em considero català i punt. D’espanyol no me’n sento pas, tot i que cada any liquido fiscalment amb la hisenda espanyola, i per viatjar utilitzo un passaport espanyol. En altres paraules, la meva relació amb Espanya es limita a uns quants paperots i molta burocràcia, però sense el més mínim sentiment de pertinença emocional.
Tan sols em considero català. Naturalment que ni que només sigui per la meva localització geogràfica també sóc sarrianenc, barceloní i europeu, però sovint explico que de totes aquestes adscripcions diguem-ne geogràfiques no me’n puc sentir orgullós, bàsicament perquè no he fet cap mèrit per assolir-les. He nascut i visc en un lloc determinat però, francament, d’orgull, cap ni un. Les banderes no em diuen res, i no tinc cap interès per les sardanes. Dels castellers em fa patir la canalla que puja a dalt de tot sense ser conscients del risc que corren, però és un espectacle que no em genera cap emoció nacional.
No em sé l’himne nacional tot i que, quan sona, si ho fa la gent que tinc al voltant també acostumo a posar-me dret en senyal de respecte, ni que només sigui pel que aquella música pot representar per als altres. No m’he posat mai les samarretes grogues de les mobilitzacions dels últims anys. No m’agraden els uniformes, de cap mena, tampoc els que groguegen. Utilitzo un cotxe que no porta enganxat cap lema nostrat. Fa poc en vaig veure un que deia “Sóc català! Passa res?”. Així, tal qual, i la senyora que el portava semblava la mar de satisfeta.
A ulls de qui només mesura els símbols externs pot semblar que practico un catalanisme light, un catalanisme que no té necessitat d’ajudar-se de cap simbolisme. Un catalanisme que tot i que de portes enfora gairebé no es nota, el dia que s’hagi d’anar a votar entre independència sí o no segur que hi aniré, i tinc claríssim que votaré que sí. Votaré encara que hagi de venir de molt lluny, plogui, nevi o faci sol. I si tots els de la samarreta groga, els de l’estelada, els del ruc català, els que porten calcomanies al cotxe i, en definitiva, els molts clients del gran negoci del marxandatge de l’independentisme fan el mateix que jo, això ho tenim guanyat.
No em considero un patriota, ni tan sols un nacionalista, ni em sento representat per altres ismes nostrats que d’un temps ençà apareixen cada dia als mitjans. Sóc conscient que pel fet d’admetre-ho públicament corro el risc que la meva actitud, vista des del catalanisme més gestual, sigui considerada poc políticament correcta. Però el fet és que em considero català i punt. D’espanyol no me’n sento pas, tot i que cada any liquido fiscalment amb la hisenda espanyola, i per viatjar utilitzo un passaport espanyol. En altres paraules, la meva relació amb Espanya es limita a uns quants paperots i molta burocràcia, però sense el més mínim sentiment de pertinença emocional.
Tan sols em considero català. Naturalment que ni que només sigui per la meva localització geogràfica també sóc sarrianenc, barceloní i europeu, però sovint explico que de totes aquestes adscripcions diguem-ne geogràfiques no me’n puc sentir orgullós, bàsicament perquè no he fet cap mèrit per assolir-les. He nascut i visc en un lloc determinat però, francament, d’orgull, cap ni un. Les banderes no em diuen res, i no tinc cap interès per les sardanes. Dels castellers em fa patir la canalla que puja a dalt de tot sense ser conscients del risc que corren, però és un espectacle que no em genera cap emoció nacional.
No em sé l’himne nacional tot i que, quan sona, si ho fa la gent que tinc al voltant també acostumo a posar-me dret en senyal de respecte, ni que només sigui pel que aquella música pot representar per als altres. No m’he posat mai les samarretes grogues de les mobilitzacions dels últims anys. No m’agraden els uniformes, de cap mena, tampoc els que groguegen. Utilitzo un cotxe que no porta enganxat cap lema nostrat. Fa poc en vaig veure un que deia “Sóc català! Passa res?”. Així, tal qual, i la senyora que el portava semblava la mar de satisfeta.
A ulls de qui només mesura els símbols externs pot semblar que practico un catalanisme light, un catalanisme que no té necessitat d’ajudar-se de cap simbolisme. Un catalanisme que tot i que de portes enfora gairebé no es nota, el dia que s’hagi d’anar a votar entre independència sí o no segur que hi aniré, i tinc claríssim que votaré que sí. Votaré encara que hagi de venir de molt lluny, plogui, nevi o faci sol. I si tots els de la samarreta groga, els de l’estelada, els del ruc català, els que porten calcomanies al cotxe i, en definitiva, els molts clients del gran negoci del marxandatge de l’independentisme fan el mateix que jo, això ho tenim guanyat.
3 comentaris:
Hi ha gent que necessita exterioritzar les coses i gent que no. I això és aplicable a qualsevol tema. Mira el futbol!
Totes aquestes imatges com a mínim serveixen per veure que som molts més dels que es deia fa un temps. No som "quatre matats".
Jordi,
Tothom sap que no som "quatre matats", però espero que tothom sàpiga que un dia o altre el nostre futur l'haurem de decidir a les urnes. Vull dir que amb sortir al carrer no n'hi ha prou, i espero que això tothom ho tingui clar.
Agree!
Publica un comentari a l'entrada