La llibertat d’expressió és innegociable

(Il·lustració: Lucille Clerc)

La democràcia comporta necessàriament la celebració d’eleccions lliures cada ics anys, però només amb les eleccions no n’hi ha prou per a que un país pugui ser considerat democràtic. De països que celebren regularment eleccions n’hi ha molts, m’atreviria a dir que la majoria, però només uns quants, molt pocs si ens fixem en els dos centenars de països que hi ha al món, poden ser homologats com a països democràtics. Algunes dictadures comunistes tenien incorporat l’adjectiu de “democràtica” en la seva denominació (per exemple, la República Democràtica Alemanya), segurament perquè els seus dirigents, conscients que els seus països de democràtics no en tenien res, pretenien despistar els seus súbdits. L’atemptat de la setmana passada a Paris anava dirigit no contra una determinada política ni contra una determinada religió sinó contra un dels pilars de la democràcia: la llibertat d’expressió.

Una de les proves del cotó que cal aplicar per saber si un país és democràtic és la no persecució de la llibertat d’expressió per a tothom i en totes les seves formes d’expressió: escrita, oral i audiovisual. Es poden celebrar eleccions regularment però si no hi ha llibertat d’expressió no hi ha democràcia. Les úniques limitacions admissibles a la llibertat d’expressió són les que puguin condicionar o impedir la llibertat dels altres. Evidentment la publicació d’un text o un dibuix no condiciona la llibertat de ningú. Cap altra excusa (política, religiosa, etc.) pot condicionar la llibertat d’expressió. Per poc que ens agradin determinades formes d’expressió no s’hi val a combatre-les fora de la llei, i per més que ens ofengui un dibuix res no justifica agafar un Kalasnikov i matar l’autor.

Un dels assassinats la setmana passada a Paris, Stephane Charbonnier “Charb”, director de la revista Charlie Hebdo, havia dit que "preferia morir dempeus que viure de genolls". Charb tenia raó, no es pot cedir davant el xantatge. Si avui els dibuixants deixessin de dibuixar, aquells fanàtics segur que no en tindrien prou, i demà exigirien que els homes es deixessin barba i les dones es tapessin el cap, o la cara sencera. Amb el xantatge terrorista s’ha de mostrar una fermesa absoluta, i això és el que ahir es pretenia posar en evidència en la gran manifestació de Paris. I no parlo precisament dels líders polítics que encapçalaven la manifestació, entre els quals n'hi havia més d'un que més hagués valgut que s'hagués quedat a casa.