Foto: El Mundo
Fa anys que segueixo amb molt interès tot allò relacionat amb la revolució cubana i, especialment, els diferents episodis de la guerra freda que durant mig segle ha mantingut enfrontats els governs dels Estats Units i Cuba. Però ara sembla molt clar que a partir de la reunió celebrada la setmana passada a Panamà entre els dos presidents, Raúl Castro i Barack Obama, la normalització de relacions ja no té marxa enrere. Podrà agradar o no però a Cuba acabarà passant el mateix que ha passat als països europeus de l’òrbita comunista a partir de la caiguda del Mur de Berlín, ara fa un quart de segle. Aquells règims comunistes que semblaven tan sòlids es van desfer com un terrós de sucre en un cafè, i Cuba no serà una excepció.
Fora de Cuba encara hi ha qui defensa que les dues grans icones de la revolució cubana, sanitat i educació, justifiquen el manteniment de la dictadura. A l’interior de l’illa, però, això no ho defensa ningú, perquè no hi ha res que justifiqui la seva defensa. La trista realitat és que des de fa molts anys les dues grans fites de la revolució s’han anat deteriorant i funcionen amb molta precarietat, com tot en aquell país. I ara encara sort en tenen del turisme, que els aporta inversions estrangeres i unes divises que necessiten com el pa que mengen.
Quan Cuba exportava sucre i els soviètics (llavors el comprador era la Unió Soviètica, la URSS) el pagaven a un alt preu polític que res tenia a veure amb la seva cotització internacional, els governants de Cuba encara es podien permetre el luxe de mantenir aquella ficció de país feliç. Però a partir de la negativa de Rússia a continuar pagant la festa caribenya el règim cubà es va començar a enfonsar de manera irreversible. Ara només falta la signatura de la declaració de pau i les fotos de rigor que els mandataris es faran a Washington i l’Havana amb cara de satisfacció, i un malson de més de mig segle s’haurà acabat per a la soferta societat cubana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada