A Sarrià vam patir 32 anys seguits (1979-2011) de governs socialistes, i permeteu-me la llicència d’associar aquest llarg període amb un patiment. M’explico. En aquests llargs 32 anys a Sarrià els socialistes no van guanyar mai les eleccions, però van governar sempre, i és lícit preguntar-se si la manca d’inversions municipals a Sarrià ha sigut un càstig als sarrianencs per no haver votat la franquícia socialista. O potser se n’ha de fer una altra, de lectura: com que des dels despatxos de la plaça de Sant Jaume als sarrianencs ens han deixat de la mà de Deu, hem anat castigant els socialistes de l’única manera que podíem, és a dir, no votant-los. El fet és que Sarrià no és socialista, i no hi ha hagut mai una entesa franca entre el socialisme municipal barceloní i el nostre barri.
A Sarrià encara no tenim metro, i tot indica que no en tindrem fins que es desencallin les obres de la L9, ara aturada. Els governants ens diuen que per acabar la L9 falten diners, però potser no en falten sinó que s’ha optat per dedicar-los a altres finalitats. Qui mana, mana. Els governants tenen les seves prioritats, unes prioritats que, dissortadament, no sempre coincideixen amb les prioritats de la ciutadania. I a nosaltres, els electors, només ens queda el recurs de premiar-los o castigar-los cada quatre anys a les urnes. Mentre no canviïn les coses, aquest és el limitat joc polític que se’ns permet.
Com que a Sarrià no tenim metro, quan els sarrianencs necessitem utilitzar-lo ens hem de desplaçar fins a la l’estació de Maria Cristina, a la Diagonal, al barri de Les Corts. Però això sí, a Sarrià tenim un tren molt nostrat, el Tren de Sarrià, que ja fa més d’un segle i mig que dóna servei al barri. Alguns usuaris l’anomenen els ferrocarrils, o els ferrocates. Personalment no em puc queixar ja que, tot i no tenir metro, els sarrianencs de la part baixa del barri el tenim a pocs minuts de casa, que tampoc és cap drama. Ara bé, el Tren de Sarrià no és el metro, entre altres motius perquè gairebé no ofereix possibilitats d’enllaçar amb la xarxa metropolitana.
A Sarrià tenim també un teatre centenari, privat, que recentment ha estat rehabilitat amb un finançament mixt privat-públic. Però no ens equivoquem, això no ha estat pas cap regal. És molt més simple: una part dels impostos pagats a l’ajuntament de vegades te la tornen, i això és el què ha passat amb la rehabilitació del teatre. El Teatre de Sarrià ha quedat la mar de bé, fa goig d’anar-hi i ensenyar-lo als visitants. Però alhora és un gran desconegut, fins al punt que molta gent no sap on es troba. I és que està situat en un lloc bastant amagat, en un carrer estret per on no s’hi acostuma a passar. Hi has d’anar expressament. Si teniu ocasió d’anar-hi, aneu-hi, que segur que us agradarà.
Ara tornen a tocar eleccions municipals, i serà la desena vegada des del restabliment de la democràcia. Aquests dies es parla sobre què faran els uns i què faran els altres. Els partits fan les seves habituals promeses electorals, unes promeses que tot sovint no s’acaben complint. I el què és mes greu, la majoria dels polítics que incompleixen els seus compromisos ni tan sols demanen disculpes. L’exemple més flagrant d’aquests incompliments és la no restitució del Monestir de Pedralbes a Sarrià. És el resultat de la prepotència dels que ocupen la poltrona pública, que massa sovint s’obliden de qui els paga un sou més que generós.
El programa electoral de CiU del 2011 deia: “Impulsarem el retorn del Monestir de Pedralbes al barri de Sarrià”. En les darreres eleccions municipals CiU va obtenir un de cada dos vots sarrianencs, i és de suposar que en aquest espectacular resultat el compromís de tornar el monestir alguna cosa hi devia tenir a veure. CiU ha governat la ciutat durant els darrers quatre anys. Per justificar l’incompliment de restituir el monestir a Sarrià CiU ja no ha pogut utilitzar l’excusa que ens ha anat donant durant els anys de governs socialistes. Ara ja no poden dir “és que els socialistes governen i no volen restituir el monestir al barri de Sarrià”. I com que aquesta justa reivindicació no comporta cap despesa, ni tan sols poden apel·lar a la situació econòmica. L’alcalde Trias ni tan sols ha tingut la cortesia de disculpar-se i explicar-nos el motiu real del seu incompliment.
Aquest vespre, a la Casa Orlandai, hi haurà un debat polític que es presenta molt interessant. M’imagino que de tot això se’n tornarà a parlar. I es tornaran a fer promeses. I alguns sarrianencs potser se les creuran i tornaran a votar els que han incomplert flagrantment el seu programa electoral. Darrerament, per fer-nos callar, ens han dit que el monestir serà compartit entre els dos districtes, com si aquesta declaració resolgués el problema. A veure, el monestir no només és compartit pels dos districtes sinó per tota la ciutat, i per tot el país. Però el debat no és aquest. La pregunta concreta que ens fem a Sarrià és si algun dia algun alcalde tindrà la valentia política per rectificar aquella maragallada dels anys vuitanta del segle passat que va treure el Monestir de Pedralbes d’allà on no havia d’haver sortit mai.
A Sarrià encara no tenim metro, i tot indica que no en tindrem fins que es desencallin les obres de la L9, ara aturada. Els governants ens diuen que per acabar la L9 falten diners, però potser no en falten sinó que s’ha optat per dedicar-los a altres finalitats. Qui mana, mana. Els governants tenen les seves prioritats, unes prioritats que, dissortadament, no sempre coincideixen amb les prioritats de la ciutadania. I a nosaltres, els electors, només ens queda el recurs de premiar-los o castigar-los cada quatre anys a les urnes. Mentre no canviïn les coses, aquest és el limitat joc polític que se’ns permet.
Com que a Sarrià no tenim metro, quan els sarrianencs necessitem utilitzar-lo ens hem de desplaçar fins a la l’estació de Maria Cristina, a la Diagonal, al barri de Les Corts. Però això sí, a Sarrià tenim un tren molt nostrat, el Tren de Sarrià, que ja fa més d’un segle i mig que dóna servei al barri. Alguns usuaris l’anomenen els ferrocarrils, o els ferrocates. Personalment no em puc queixar ja que, tot i no tenir metro, els sarrianencs de la part baixa del barri el tenim a pocs minuts de casa, que tampoc és cap drama. Ara bé, el Tren de Sarrià no és el metro, entre altres motius perquè gairebé no ofereix possibilitats d’enllaçar amb la xarxa metropolitana.
A Sarrià tenim també un teatre centenari, privat, que recentment ha estat rehabilitat amb un finançament mixt privat-públic. Però no ens equivoquem, això no ha estat pas cap regal. És molt més simple: una part dels impostos pagats a l’ajuntament de vegades te la tornen, i això és el què ha passat amb la rehabilitació del teatre. El Teatre de Sarrià ha quedat la mar de bé, fa goig d’anar-hi i ensenyar-lo als visitants. Però alhora és un gran desconegut, fins al punt que molta gent no sap on es troba. I és que està situat en un lloc bastant amagat, en un carrer estret per on no s’hi acostuma a passar. Hi has d’anar expressament. Si teniu ocasió d’anar-hi, aneu-hi, que segur que us agradarà.
Ara tornen a tocar eleccions municipals, i serà la desena vegada des del restabliment de la democràcia. Aquests dies es parla sobre què faran els uns i què faran els altres. Els partits fan les seves habituals promeses electorals, unes promeses que tot sovint no s’acaben complint. I el què és mes greu, la majoria dels polítics que incompleixen els seus compromisos ni tan sols demanen disculpes. L’exemple més flagrant d’aquests incompliments és la no restitució del Monestir de Pedralbes a Sarrià. És el resultat de la prepotència dels que ocupen la poltrona pública, que massa sovint s’obliden de qui els paga un sou més que generós.
El programa electoral de CiU del 2011 deia: “Impulsarem el retorn del Monestir de Pedralbes al barri de Sarrià”. En les darreres eleccions municipals CiU va obtenir un de cada dos vots sarrianencs, i és de suposar que en aquest espectacular resultat el compromís de tornar el monestir alguna cosa hi devia tenir a veure. CiU ha governat la ciutat durant els darrers quatre anys. Per justificar l’incompliment de restituir el monestir a Sarrià CiU ja no ha pogut utilitzar l’excusa que ens ha anat donant durant els anys de governs socialistes. Ara ja no poden dir “és que els socialistes governen i no volen restituir el monestir al barri de Sarrià”. I com que aquesta justa reivindicació no comporta cap despesa, ni tan sols poden apel·lar a la situació econòmica. L’alcalde Trias ni tan sols ha tingut la cortesia de disculpar-se i explicar-nos el motiu real del seu incompliment.
Aquest vespre, a la Casa Orlandai, hi haurà un debat polític que es presenta molt interessant. M’imagino que de tot això se’n tornarà a parlar. I es tornaran a fer promeses. I alguns sarrianencs potser se les creuran i tornaran a votar els que han incomplert flagrantment el seu programa electoral. Darrerament, per fer-nos callar, ens han dit que el monestir serà compartit entre els dos districtes, com si aquesta declaració resolgués el problema. A veure, el monestir no només és compartit pels dos districtes sinó per tota la ciutat, i per tot el país. Però el debat no és aquest. La pregunta concreta que ens fem a Sarrià és si algun dia algun alcalde tindrà la valentia política per rectificar aquella maragallada dels anys vuitanta del segle passat que va treure el Monestir de Pedralbes d’allà on no havia d’haver sortit mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada