.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dilluns, 13 d’abril de 2015

Eleccions a la vista

Il·lustració: El Mundo

Dimarts passat es va celebrar a Madrid la reunió de la junta directiva del Partido Popular. No faré una crònica formal d’aquesta trobada perquè ja han passat uns dies i se n’han publicat de molt bones. Destaco, per posar només un exemple, la que va escriure Manuel Jabois a El País, de la que n’extrec aquesta frase: La junta directiva del PP es un órgano extraño, multitudinario, que se reúne entre ovaciones. O aquesta altra: El PP salió de la junta directiva muy reforzado en su rumbo, que nadie sabe cuál es. Si voleu llegir l’article sencer el trobareu clicant aquí.

D’aquella reunió vull destacar-ne, però, un parell de coses. La primera és que Rajoy no va fer cap mena d’autocrítica. Segons Rajoy, a cal PP tot va com una seda i, per tant, no cal fer cap canvi ni esmenar el full de ruta, suposant que aquest full existeixi, és clar, que potser és massa suposar. Ignorar la realitat que els envolta és força habitual entre els dirigents polítics, i Rajoy només n’és un exemple més entre molts. No se sap si aquesta actitud d’ignorància és deguda a alguna incompetència intel·lectual o simplement és el resultat de viure massa protegit en una bombolla que t’aïlla del món i t’impedeix veure la realitat del país.

Un altre personatge polític que ha optat per tancar els ulls i no escoltar mentre se li està enfonsant el partit és Rosa Díez, líder d’UPyD. Aquesta senyora ja fa temps que sembla afectada per una infermetat anomenada autisme polític. En aquest cas la cosa encara és més greu que en el cas de Rajoy perquè junt amb la conducator Díaz s’està enfonsant el partit sencer. I més proper geogràficament però igualment significatiu és el cas del tàndem neocomunista Camats-Herrera, els quals estan fent tots els mèrits per eliminar el seu partit del mapa polític català. Volent o sense ser-ne conscients s’estan carregant l’herència política del molt venerable PSUC, el partit, l’únic partit polític organitzat en temps de Franco.

L’altra cosa a destacar de la junta directiva popular és la satisfacció aparent -només aparent, que de tontos no en tenen un pèl- amb que els dirigents populares aplaudien al seu líder. Presidents autonòmics, directius regionals, ministres i alts càrrecs del govern; elles amb el look pepero habitual, ells lluint les corbates Hermès de rigor i mocassins Sebago a discreció. Era curiós veure’ls aplaudir tan convençuts, com si estiguessin molt satisfets de la trajectòria recent del seu partit, com si a cal PP no passés res. Dimarts eren a Madrid amb l’únic objectiu d’aplaudir el que digues el líder, fos el què fos. Cap crítica, cap retret, cap pregunta, cap comentari discrepant. Res de res, aplaudiments generals i no se’n parli més, que al capdavall el amado líder és qui després ha de donar el seu vist-i-plau a la composició definitiva de les llistes electorals. Amb les coses de menjar no s’hi juga.

2 comentaris:

Clidice ha dit...

I tots començant a fer contactes per garantir el subministrament a la menjadora. Els peperus i els iniciativerus. Que allò de les barbes i els veïns s'ho sap tothom.

Salut :)

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
"Iniciativerus", me l'apunto ;-)