Trias ha perdut, però Colau també

Foto: elcritic.cat

Si la llista de Colau hagués assolit els 21 regidors necessaris per a governar amb comoditat no seria exagerat afirmar que diumenge va guanyar Colau. Però no és el cas. Colau ha perdut tres regidors respecte els que tenia Trias. L’oposició municipal de dretes i d’esquerres s’ha passat quatre anys dient que Trias governava a precari, i que si naps i que si cols. I era veritat: Trias sempre ha necessitat pactar per obtenir els vots que li mancaven fins a assolir la majoria de 21.

Però si Trias ha governat a precari, Colau encara ho tindrà pitjor. Al capdavall, Colau ha tret tres regidors menys (11) que els que ha tingut Trias (14) durant els darrers quatre anys. A Trias només li mancaven set regidors per la majoria absoluta; a Colau n’hi mancaran deu. Així que potser no cal tirar tants coets. Està bé una mica de celebració amb cava unionista Freixenet per entretenir el personal que l’ha votat, però sense perdre de vista que la complicada matemàtica electoral serà vigent durant tot el mandat de Colau.

Ara ens podríem preguntar per les causes de la derrota electoral de Trias. Al meu entendre Trias ha perdut, en molt bona mesura, per culpa seva i també de la prepotència d’alguns membres del seu equip. El tema dels dos guàrdies urbans condemnats per la mort d’un empresari no l’han gestionat gens bé, i l’assumpte de Can Vies, tampoc. Trias i el seu equip han intentat sortir-se’n sense costos, i això és impossible. Si governes has d’assumir els costos, i Trias no els ha volgut assumir.

Un comentari final en clau de barri. Els incompliments electorals tenen els seus costos, i el no retorn a Sarrià del Monestir de Pedralbes també ha ajudat a la derrota de Trias. A Sarrià, Trias ha perdut part d'un suport electoral que fins ara semblava gairebé blindat. L’equip de govern sortint no podrà dir que des de Sarrià no els hem avisat repetidament que això podria passar, però la reacció del govern va passar per dues etapes: primer ens van enredar, i després ens van menystenir. Derrota, per tant, merescuda.

Portes giratòries

Foto: El País

Agafant el sentit més ampli del mot taulell, l’expressió portes giratòries s’aplica a determinats moviments estratègics que fan alguns personatges quan passen d’una banda a l’altra del taulell. En menys de dos anys, 22 mesos per ser més precisos, la senyora vestida de verd passarà molt aviat de ser detinguda per la policia a alcaldessa de la ciutat de Barcelona. A partir d’ara, quan Ada Colau surti del seu despatx de la plaça de Sant Jaume (suposant que el mantingui en la seva actual ubicació, que també podria ser que el traslladés a Nou Barris), la policia no només no la detindrà sinó que se li quadrarà, es posarà a les seves ordres i l’acompanyarà a tot arreu per protegir-la dels manifestants inoportuns, potser també dels que fins fa quatre dies eren els seus, quan vegin que Colau no pot complir els seus compromisos electorals i surtin al carrer a protestar. Poc s’ho pensava la futura alcaldessa de Barcelona quan va ser detinguda per la mateixa policia que ara la protegirà!

El dia de la matemàtica creativa

El dia després de les eleccions els dirigents polítics sempre ens transmeten aquella musiqueta tan pesada que diu que les han guanyat els seus. Aquesta pràctica és tan estesa que fins i tot pretenen haver guanyat els partits que tothom veu que han perdut estrepitosament. I com que la victòria se l’atribueixen tots un podria concloure, equivocadament, és clar, que tots han guanyat, quan no cal ser un expert per saber que perquè hi hagin uns guanyadors hi han d’haver, necessàriament, uns perdedors.

Però el fet és que el dia després sempre apareixen els dirigents polítics disposats a explicar les mentides piadoses que la seva parròquia política està disposada a empassar-se, i alguns fins i tot simulen que se les creuen. El dia després de les eleccions el podríem perfectament anomenar el dia de la matemàtica creativa, que vol dir que partint de determinades dades reals es poden forçar tota mena de lectures tan interessades com políticament allunyades de la realitat.

Hi haurà qui partint dels càlculs globals proclamarà guanyador un partit en funció del total de vots obtinguts a l’estat. Hi haurà també qui comptarà el número de municipis on ha guanyat el seu partit, passant per la variant dels que sumaran els habitants d’aquests municipis on han guanyat els seus. No cal dir que els partits sempre s’agafen a les dades que més els beneficiïn, o que menys els perjudiquin. La matemàtica creativa dóna molt joc.

I és que a ningú se li escapa que el dia després l’objectiu dels dirigents polítics és trobar ràtios que siguin positives pels seus interessos. I per més malament que t’hagin anat les coses sempre acabes trobant aquesta ràtio: calculant-ho per províncies, per comarques, per ajuntaments de més de 20.000 habitants, o de més de 150.000, per capitals (de província o de comarca), comparant-t’ho amb els resultats obtinguts fa quatre anys, etc. La casuística de l’autoengany postelectoral és molt rica.

Però en unes eleccions municipals es vota molt més la persona que el partit, un fenomen que s’accentua a mesura que el municipi és més petit. Per tant, la meva conclusió és que, com a mínim a nivell global, cap partit polític es pot atribuir en exclusiva el monopoli de la victòria. Un exemple ens ajudarà a entendre-ho millor: l’alcalde comunista Antoni Farrés (e.p.d.) sempre guanyava les eleccions municipals de Sabadell, i és que a les municipals a Farrés el votaven fins i tot els empresaris i la gent d’ordre que a la resta d’eleccions optaven, òbviament, pels partits de la dreta.

***

Resultats de Barcelona: Ada Colau ha guanyat les eleccions, per la mínima però les ha guanyat. Tot i que estic decebut amb aquesta victòria del populisme més tronat a la meva ciutat, els barcelonins han decidit lliurement emprendre una perillosa aventura i, òbviament, la voluntat popular s'ha de respectar. Ara ens esperen quatre anys molt complicats, però així és la democràcia. Espanya en general i l'unionisme dependentista en particular segur que també estaran encantats. Felicitats i molta sort, alcaldessa Colau!

Què no voldria que passés diumenge a Barcelona?

Avui centraré la meva reflexió política en les eleccions municipals de la ciutat de Barcelona. Intueixo que els lectors habituals d’El radar de Sarrià poden deduir sense massa esforç quin és el pensament polític del seu autor. Així, com que ja m’he definit sovint per mitjà dels més de mil sis-cents articles publicats fins ara, no crec pas que avui sigui necessari tornar-ho a fer. I tot i que sempre estic obert a considerar noves propostes polítiques, vinguin d’on vinguin, el fet és que sóc com sóc i penso el què penso. I encara que davant d’unes eleccions no tinc per costum dir què votaré, i ara no veig cap motiu per fer una excepció, amb els meus articles com a mínim queda bastant clar allò que, amb tota seguretat, no he votat fins ara ni votaré diumenge.

Centrant-me, doncs, en la meva ciutat, quines són les dues coses que no voldria que passessin diumenge? La primera, que guanyés la llista multimarca encapçalada per Ada Colau. I no ho dic especialment per ella, que ja he comentat anteriorment que com a líder de la PAH ha fet algunes coses interessants, sinó especialment per la gent que l’envolta i el discurs canviant i massa sovint contradictori que els seus socis ens transmeten. La segona cosa que no voldria que passes, i sóc conscient que això potser no es decidirà el mateix diumenge sinó uns dies més tard, és que, guanyant o no les eleccions, Ada Colau acabés sent l’alcaldessa de Barcelona. Tot i que el meu nas em diu que diumenge la llista més votada no serà la de Colau, és bo recordar que mentre no es modifiqui la llei res obliga a que hagi de governar la llista que tingui més regidors. D’exemples de pactes de govern de perdedors en tenim a cabassos, ben propers en el temps i de tots els colors polítics.

Intentaré argumentar perquè no m’agradaria que Colau acabés sent la meva alcaldessa tan sols recordant alguns dels seus companys de viatge. Així, darrere de Colau hi ha Podemos, i hi han també els federalistes d’Iniciativa, que diuen que són els que paguen la festa. Per cert, la paguen no amb diners caiguts del cel sinó mitjançant els crèdits obtinguts dels que ells anomenen bancs de la casta. Què puc dir de Podemos i del seu líder màxim? Fins ara ja he pogut constatar dues coses. D’una banda, un discurs econòmic, social i polític massa canviant (abans d’ahir deia blanc, avui vermell, i demà passat ja es veurà). De l’altra, que ha passat d’un suport inicial al dret a decidir dels catalans sobre el futur de Catalunya que, venint d’un partit espanyol, em va semblar il·lusionant i força engrescador, al dependentisme imposat, gris i decebedor que ens predica ara. Aquell discurs inicial de Pablo Iglesias s’ha anat matisant, és a fir, aigualint, fins que ja no s’amaguen de dir que el seu projecte d’Espanya passa per que Catalunya, inexorablement, segueixi lligada a Espanya, sigui quina sigui la voluntat dels catalans. Colau i Herrera no l’han contradit, i jo no tinc vocació de màrtir.

Dictadors amb cobertura democràtica

Foto: ccma.cat

No n’hi ha prou amb organitzar eleccions cada quatre anys perquè un país pugui ser considerat una democràcia amb tots els ets i uts. Avui en dia d'eleccions se'n fan gairebé a tot arreu, des de les dictadures més perverses fins a les democràcies més consolidades. El nicaragüenc Daniel Ortega, per exemple, un revolucionari que s’emmirallava en Fidel Castro, era un exemple per a moltes persones d’esquerres. Però poc després de guanyar les eleccions va arribar aquell fenomen tan lleig conegut com la piñata sandinista, i aquells governants tant d’esquerres i tan admirats per alguns van acabar sent tan lladres i corruptes com els d’altres règims dictatorials de la zona, d'esquerres i de dretes. Nicaragua seria, doncs, un bon exemple de democràcia formal sobre el paper, però amb tants episodis dictatorials que, els efectes pràctics, s’assembla més a una dictadura que a una democràcia.

Tenim dues proves del cotó per saber si un país és una dictadura. Un fet que ja ens ha de posar en alerta màxima és quan el governant de torn intenta modificar la constitució del seu país amb l’objectiu que se li permeti superar el màxim establert de dos mandats seguits, per tal de perpetuar-se en el poder. Això està passant ara mateix a la Nicaragua post-sandinista. Per cert, en aquest aspecte nosaltres tampoc estem en situació de donar lliçons a ningú ja que legislar sobre la limitació de mandats és, a casa nostra, una de les moltes assignatures pendents que tenim. L’altra prova del cotó és veure si hi ha llibertat de premsa. Cal observar si el govern i/o els jutges, sovint actuant a l’uníson, es dediquen a empresonar editors de diaris i periodistes molestos, a tancar diaris incòmodes al govern o a impedir-ne la seva circulació. Una eina molt utilitzada és el control del comerç del paper i de la seva disponibilitat al mercat; a ningú se li escapa que sense paper no hi ha diaris. D’això en saben molt els governants veneçolans, una altra dictadura amb façana democràtica.

A Espanya, de dictadors, en potència i en plena activitat, també en patim alguns, però en aquesta banda de l’Atlàntic actuen d’una forma més sibil·lina. Així, en comptes de controlar el comerç del paper aquí tenim un ministre de pensament franquista que intenta que el Vaticà faci callar a unes monges que de vegades surten per la tele, perquè les seves intervencions li resulten incòmodes. És el mateix ministre que mitjançant la policia i la fiscalia intoxica diaris perquè publiquin notícies falses, amb l’objectiu de perjudicar polítics catalans que no pensen com ell. En fi, la llista de disbarats antidemocràtics d’aquest personatge seria inacabable. Ara bé, el president Rajoy també hi deu tenir alguna cosa a veure, perquè en comptes d’enviar-li el motorista amb la carta de cessament es gira cap a una altra banda i fa com si no veiés res. Uns i altres són dictadors amb cobertura democràtica. I avui, expressament, gairebé no parlaré d’un tal Wert perquè he sentit a dir que aviat l’enviaran a Paris d’ambaixador, i això vol dir que aviat deixarà de generar més conflictes lingüístics artificials. Esperem que el seu successor sigui una mica més presentable.

Unes eleccions en clau exclusivament local

No hem de caure en la trampa que, potser sense haver-hi rumiat gaire, alguns ens estan preparant, segurament sense ser-ne conscients. Així, les eleccions de diumenge que ve s’han d’agafar en clau exclusivament local. Diumenge només es decidirà quines persones governaran els nostres municipis durant els propers quatre anys. Són unes eleccions molt importants perquè es decideixen els governants que tenen més proximitat amb el ciutadà, és a dir, els regidors i, de retruc, els alcaldes. Són les persones que et trobes sovint per carrer, les que t’han d’arreglar la vorera, canviar la làmpada fosa del fanal que tens al davant de casa, decidir quins dies s’escombrarà el carrer i a quina hora et passaran a recollir les escombraries. La candidata de la foto, per exemple, que per les sigles no cal dir que és independentista, sap que diumenge no es decidirà el futur de Catalunya sinó només qui governarà Esparreguera.

Fer una lectura que vagi més enllà de l’àmbit estrictament municipal, fer una lectura en clau de país, o en clau sobiranista, al meu entendre és un error. Però encara aniré una mica més enllà. Si en clau de país no acabés sortint allò que alguns voldrien que sortís, més d’un s’haurà de menjar amb patates la seva pretensió de fer-ne una lectura en clau més àmplia que la municipal. A partir de diumenge al vespre ho veurem. Ara bé, dit això dic també que si el còmput en clau de país no sortís favorable al sobiranisme, els primers que s’apuntarien a fer-ne una lectura en clau dependentista o unionista serien els contraris a la independència. Personalment espero que no passi, però també tindria la seva gràcia veure els dirigents dels partits espanyolistes fent la lectura en clau de país que ara mateix són els primers en reivindicar que no s’ha de fer.

Salari mínim

(L’article original en versió paper es va publicar el 8 de maig de 2015 a la pàg. 3 del núm. 1.703 de La Veu de l'Anoia)

Si un treballador és bo i tant ell com l’empresa en són conscients, no té sentit parlar de salari mínim. En aquests casos l’empresa ha de tenir clar que a un treballador així no se l’ha de deixar escapar a la competència; si més no, s’ha d’evitar que marxi per motius salarials. En un cas així resulta irrellevant si el salari mínim fixat pel govern és d’un import correcte, baix o molt baix, que de tot hi ha segons quins països considerem; ara bé, el salari mínim no acostuma a ser alt enlloc. Però davant d’un interès mutu, empresa i treballador segur que es posen d’acord per convenir un salari que resulti atractiu i motivador.

És evident que en aquest exemple s’exclouen les relacions laborals que es donen entre les diferents administracions públiques i els seus treballadors, siguin funcionaris o no. Dissortadament, aquest és un món on els conceptes competitivitat, lliure competència i, sobretot, el gran objectiu de la satisfacció del client, no tenen el pes que necessàriament han de tenir a l’empresa privada. Amb les excepcions que calguin, que segur que n’hi ha alguna.

A Espanya —i a Catalunya mentre en formem part també—, el salari mínim fixat per l’any 2015 és de 21,62 €/dia, o 648,60 €/mes per 14 pagues/any. Però com que no totes les empreses i sectors d’activitat tenen establert el mateix nombre d’hores/any que s’han de treballar, aquí es fa difícil establir quin és el salari mínim per hora treballada, com passa a altres països. A Alemanya, per exemple, on el salari mínim fins ara no existia, aquest any s’ha fixat per llei: 8,50 €/hora.

Als Estats Units tenen establert a escala federal un salari mínim de 7,25 $/hora (6,47 €), però a partir d’aquest import et trobes amb excepcions. A Seattle, per exemple, el salari mínim és de 15 $ (13,39 €), mentre que a la ciutat de Nova York és de 8,25 $ (7,37 €). El president Obama, que ja no s’hi juga la reelecció perquè no es pot tornar a presentar, ara dóna suport a un moviment popular que reclama que, a escala federal, el salari mínim s’augmenti fins a 9 $/hora (8,04 €). El seu gest arriba, però, un pèl tard.

Sense entrar en el debat de si el salari mínim fixat per llei permet viure dignament, sembla correcte que hi sigui. Ara bé, el que no em sembla defensable és que en empreses que tenen un altíssim nivell de beneficis la retribució del treballador es fixi d’acord amb el salari mínim. Així, no em semblaria gens forassenyat que, a partir d’un determinat nivell de beneficis, el treballador també n’hagués de sortir beneficiat.

Què és Espanya?

De vegades em trobo amb gent que em pregunta coses molt curioses, i estranyes. L’altre dia em van preguntar què era Espanya, i aquesta va ser la meva resposta:

Us ho diré amb poques paraules: Espanya és, per a mi, un passaport i un recaptador d’impostos. I una gran nosa. Això és Espanya.

No sé si els vaig convèncer, diria que no. Potser no s’esperaven aquesta mena de resposta. Potser encara hi estant rumiant. O potser al cap d’un minut ja no recordaven la meva resposta provocadora a la seva pregunta igualment provocadora. Ves a saber!

Gran lliçó política dels britànics

Dijous passat es van celebrar eleccions al Regne Unit, i divendres al matí, menys de 24 hores després del tancament dels col·legis electorals, els líders polítics que havien fracassat a les urnes ja havien presentat la seva dimissió. Això és un signe de gran responsabilitat i de maduresa política. Han fracassat i pleguen, sense excuses puerils. Allà és la cosa més normal. Aquí, en canvi, lo habitual és no acceptar la derrota. Aquí el perdedor sempre busca excuses de mal pagador. Aquí tenim la tendència de buscar altres culpables sota les pedres, amb unes justificacions que massa sovint excedeixen el límit de la frontera de l’extravagància. No cal dir que la meva enveja dels britànics està més que justificada.

Convé no perdre de vista, però, el peculiar sistema electoral del Regne Unit, on parlar de victòries i derrotes segurament és esquematitzar-ho massa. En termes d’escons és evident que es pot fer aquesta lectura: els conservadors disposen ara del 51 per cent dels escons de Westminster, però els han obtingut amb un suport electoral de només el 37 per cent dels vots. Així, els conservadors gaudeixen ara al seu parlament d’una representació extra del 38 per cent. O dit en altres paraules, amb circumscripció única i el càlcul d’una persona un vot, els conservadors ara només tindrien 240 escons i no els 331 que el sistema els atribueix.

És tan cert que dijous els tories van guanyar clarament les eleccions com que només disposen del suport de poc més d’un terç dels votants, i és d’esperar que a l’hora de legislar tindran en compte també el 63 per cent dels britànics que dijous van optar per donar el vot a altres opcions polítiques. És el que alguns anomenen amb encert la generositat del guanyador.

El discurs de l’odi d’una comunista gironina

A la ciutat de Girona Marina Pibernat ocupa el quart lloc de la llista electoral beneïda pel tàndem format per Ada Colau i Pablo Iglesias. Més ben dit, l’ocupava fins divendres, perquè dissabte els seus la van fer plegar, amb el que es confirma que al politburó d’Iniciativa encara hi queda algú amb una mica de sentit comú. Un chapeau! per aquest algú, i sobretot que no s’oblidi d’ordenar que l’últim que abandoni el vaixell d’Iniciativa no es deixi la llum encesa.

Per a qui no segueixi de prop la campanya de les municipals, estem parlant de les llistes electorals que paguen els comunistes —amb diner públic, és clar, com fan tots els partits—, i de les que, en aquest cas, se n’aprofiten uns nouvinguts a la política els quals ocupen els primers llocs de la llista. I és que Colau i companyia, com que encara no han tocat poder, no disposen dels recursos públics necessaris per pagar-se aquesta festa electoral.

Els fets que comento avui van tenir lloc divendres al vespre a Barcelona, durant un debat electoral que va tenir lloc al Casino l’Aliança del Poble Nou i que va ser retransmès per la cadena pública BTV. Un debat al que no vaig assistir tot i que vaig ser convidat a participar-hi des d’una mena de fila zero reservada a deu blogaires i tuitaires, segons em van explicar els de BTV el dia abans.

La candidata comunista Marina Pibernat comentava el debat en directe via Twitter. Ignoro si ho feia des del lloc dels fets o des de fora, però això és irrellevant. Pibernat és molt jove i se li nota la seva poca experiència en aquestes coses, és a dir, en les coses de l’educació i en les normes mínimes de convivència. Així, els dits que utilitza per fer anar el teclat se li escalfen amb excessiva facilitat, ignorant aquell consell tan sensat que diu que abans de piular segons què s’ha de comptar fins a trenta-tres.

Per no estendre’m només reproduiré un dels missatges que Marina Pibernat va publicar divendres: Nada más bonito que ver a la derechona catalufa rajando de Ada Colau. ESTÀIS CAGAOS, ESCORIA. El discurs de l’odi i el profund ressentiment social que destil·la l’antropòloga gironina és de psiquiatre. És la mena de llenguatge que et trobes massa sovint navegant per la xarxa, i que m’abstindré de qualificar perquè es desqualifica per sí sol.

Aniré a votar, hi he anat sempre, però ignoro a qui acabaré donant el meu vot. No m’agradaria haver de votar cap partit de la casta, aclarint, però, que, per motius obvis, el partit de Pibernat, "Iniciativa per Catalunya Verds Esquerra Unida i Alternativa", no només és rècord Guinness d’organització política amb el nom més llarg sinó que és tant de la casta com la resta de partits que toquen o han tocat poder. I ICV-EUiA encara en toca, i n’ha tocat molt, però com que Pibernat és molt jove potser encara no se n‘ha assabentat.

Que s’imposi el sentit comú a Canet 4!

Vull començar deixant constància que amb aquestes notes no pretenc representar a ningú més que a mi mateix. Avui parlaré de l’Associació de Veïns de Sarrià (en endavant AVS), una institució del nostre barri a la que pertanyo com a soci, i que aquest any celebra els seus primers 55 anys de vida associativa. En el seu més de mig segle d’existència, l’AVS ha passat per etapes força brillants, però d’un temps ençà n’està passant una de molt fosca. Així, des de fa temps l’AVS està segrestada per una junta directiva inoperant que actua com el perro del hortelano, que ni come ni deja comer. Quan se’ls ha fet veure que així no es pot continuar, i que hi ha persones al barri disposades a treballar de valent per tal de revitalitzar-lo des de l’AVS, la resposta de la junta ha sigut: que vinguin, que vinguin si volen, i que s’incorporin a la junta i treballin des de dintre. Però com que el peculiar tarannà d’aquesta junta és prou conegut al barri, sabem que la coexistència no és possible.

Abans he definit l’etapa actual de l’AVS com a molt fosca, i ho he fet en sentit metafòric però també en sentit literal. Des de fa molts mesos al local de Canet 4 no només gairebé no hi entren les persones del barri sinó que ni tan sols hi entra la llum del carrer. El local social està quasi sempre tancat. Quan s’ha demanat poder-lo utilitzar per fer-hi alguna activitat, la resposta sempre ha estat del tipus que vinguin, que vinguin... La trista realitat és que des de fa temps l’AVS està segrestada per la seva junta directiva, que no actua com a representant dels interessos dels socis sinó que fa com el ca de l'hortolà que deia abans, i tot plegat sense oblidar l'existència que determinats compromisos polítics d'alguns dels seus membres pretenen estar per sobre de l'interès general dels socis.

Un grup nombrós de persones de Sarrià fa mesos que en parlem i finalment, a finals de l’any passat, vam decidir presentar una candidatura alternativa a la junta directiva. Ens vam presentar en públic amb un lema que al barri ha acabat fent fortuna: Sarrià necessita una sacsejada! És bo saber que la junta actual està formada, gairebé en la seva totalitat, per persones que ni tan sols viuen a Sarrià, i sovint un té la sensació que viuen aïllades de la realitat del barri. La seva estranya actitud durant la campanya veïnal en defensa del Parc de l’Oreneta n’és un bon exemple. En canvi, la candidatura alternativa en la que participo està formada exclusivament per gent de Sarrià, gent molt diversa i activa en altres entitats del barri. Formem una candidatura molt transversal en pensament, franges d’edat, interessos, etc., però en una cosa coincidim: les ganes de tirar endavant l’objectiu comú de revitalitzar l’AVS abans que acabi morint d’inanició, mentre la junta actual no fa res per evitar-ho.

En els darrers mesos persones de la candidatura ens hem reunit amb molta gent i entitats del barri per donar a conèixer les nostres idees, i hem explicat com les pensem portar a terme. Sabem que molta gent ens avala. Veïns particulars i institucions molt representatives de Sarrià ens han fet arribar el seu suport, un suport que agraïm molt sincerament. Ara ja només exigim que la junta directiva convoqui l’assemblea extraordinària de socis que, amb un respecte escrupolós als estatuts vigents, hem demanat amb insistència. Pretenem una cosa tan senzilla com és que els veïns puguin decidir, votant, si estan d’acord amb el canvi de junta que els proposem o si ja els està bé continuar fent la viu-viu cap al no-res.

Una puntualització final: la junta actual, al nostre entendre molt desencertadament, ha optat per fer públiques les nostres discrepàncies. Així, s’ha fet circular per diversos mitjans físics i electrònics correspondència creuada entre nosaltres que no hauria d’haver sortit mai de l’àmbit privat, si més no sense l’autorització de les persones implicades. Aquesta correspondència també ha estat penjada durant unes hores al tauló d’anuncis de Canet 4. Com que d’acord amb la Llei de Protecció de Dades es podria haver vulnerat el nostre dret a la privacitat ens reservem el dret a actuar en conseqüència. És, doncs, a partir del moment que la junta ha actuat amb aquesta frivolitat que ens hem vist alliberats de mantenir la discreció que ens havíem imposat. Ara ja només demanem a qui correspongui que s’imposi el sentit comú a Canet 4!

***

L’autor d’aquest blog, en Miquel Saumell, és un dels promotors de la nova candidatura a la junta de l’AVS, entitat de la que n’és soci des de fa vuit anys. El febrer del 2012 va entrar a formar part de la junta com a vocal i, pels motius exposats abans, l’octubre de 2013 va presentar la seva dimissió irrevocable. Amb això només vull dir que el problema que exposo no és d’ara sinó que ve de lluny.

La trampa del “millor això que res”

D’allò que nosaltres en diem contractes laborals precaris a temps parcial a Alemanya en diuen minijobs. Al Regne Unit encara han donat un pas més, i allà estan de plena actualitat els contractes de zero hores: el treballador està sempre a disposició de l’empresa i aquesta, si el necessita, el crida per anar a treballar el temps que consideri necessari (una o més hores, un o més dies, etc.). Òbviament, si l’empresa no el necessita no el crida i, en aquest cas, pel treballador zero hores volen dir zero euros.

A banda de la precarietat laboral que aquests contractes porten implícita, l’altra característica de totes aquestes feines és que en comptes de contemplar una jornada de treball normal, diguem de 7/8 hores al dia, i, per tant, amb un salari normal, d’hores se’n treballen menys, i no cal dir que la retribució sempre va en consonància amb les hores treballades. L’optimisme de l’estadística vs. el pessimisme de la realitat.

Però un sistema de contractació tan precari té també algun aspecte positiu, positiu no per el treballador però sí per a uns pocs. Així, per motius obvis és molt positiu per a aquelles empreses a les que tota flexibilitat els sembla insuficient. Però resulta també molt positiu pels governants sense vergonya; la precarietat laboral els permet presumir d’estadística positiva. El governant sense vergonya pot inflar el pit amb les dades macroeconòmiques, que són aquelles dades que per més bones que siguin no tenen, a curt termini, la més mínima incidència positiva en la butxaca del treballador.

Als efectes estadístics de l’atur i de la creació de llocs de treball, tant compta un contracte de treball normal com un de quatre hores al dia. Amb un exemple s’entendrà millor: l’empresa ics acomiada cinc treballadors de 8 hores/dia (40 hores/dia de destrucció d’ocupació) i, simultàniament en contracta deu a 4 hores/dia (40 hores/dia de creació d’ocupació). Tot i que als efectes d’hores contractades no hi ha canvi, als efectes estadístics s’han creat cinc nous llocs de treball. Podríem fer el mateix símil amb els salaris: l’empresa ics acomiada cinc treballadors que cobren 1.500 euros/mes, i en contracta deu que cobren 750 euros/mes. A l’estadística sortirà que s’han creat cinc nous llocs de treball, però la massa salarial és la mateixa que abans. Els acomiadats podien esmorzar, dinar i sopar cada dia; els nous contractats, només ho podran fer un dia de cada dos.

Acabo. Els governants ens diuen sovint que “millor això que res”, i es queden tan amples. Aquesta és una conclusió tan cínica com perversa que, òbviament, no puc compartir. La gent té la mala costum de voler esmorzar cada dia. I dinar. I sopar. I vestir-se. I anar al cinema o comprar-se un llibre de tant en tant. I emancipar-se dels pares. I formar una família. I potser tenir fills i tot. Etc. Tot això no són capricis, són necessitats vitals, unes necessitats que aquest sistema de contractació no permet cobrir.

El dret a informar i a ser informats

Manifesto d'entrada la meva desconfiança en la nostra administració de justícia, tot i ser conscient que de vegades no et queda més remei que acudir-hi. Però dit això, quan el jutge declara el secret de sumari penso que s’ha de castigar la persona que filtra el sumari declarat secret, més que res pel perjudici que la filtració pot causar a persones innocents. Tant és que qui ho filtri sigui el propi jutge, el fiscal, els advocats i els procuradors de les parts, o els funcionaris del jutjat. Ara bé, em sembla una barrabassada castigar també el periodista i el mitjà de comunicació que fa pública la filtració.

Seguint la deriva creixentment intervencionista i antidemocràtica que Rajoy va posar en marxa fa uns mesos, tot indica que des del govern agònic del Partido Popular s’intenten limitar encara més els nostres drets. I dic govern agònic ben conscientment. Es pot gaudir d’una confortable majoria absoluta parlamentària com la que actualment té Rajoy i, alhora, trobar-se en una situació política agònica de fi de cicle comparable amb els finals agònics d’altres governs que l’han precedit.

Així, el ministro Catalá, conegut també com a ministro mordaza, es proposa ara criminalitzar el missatger. Opina que quan la premsa publica un sumari secret s’ha de castigar també l’autor de la informació així com el mitjà de comunicació que l’ha fet pública. D’acabar-se consolidant aquest disbarat ens trobaríem amb una situació similar al delicte d’opinió, que és una figura antidemocràtica però que a l’estat espanyol segueix vigent quatre dècades després de la mort de Franco. Voleu un exemple? El polític basc Arnaldo Otegui es troba empresonat per haver fet públiques opinions poc grates als poders de l’estat. En voleu un altre, d’exemple? El clausurat diari Egunkaria i la detenció de la seva cúpula directiva, amb episodis de tortures inclosos. En ser declarats innocents el tancament ja no tenia volta enrere.

Ara el ministro Catalá es proposa castigar a qui publiqui un sumari secret que no agradi als poders de l’estat. Per evitar que l’escridassessin, ho va anar a explicar en un círculo amigo: el Círculo Ecuestre de Barcelona. Quan menciono els poders de l’estat em refereixo als poders executiu i judicial, que haurien de ser independents l'un de l’altre i no ho són. Si el nostre país fos una democràcia consolidada hi hauria una separació de poders efectiva, però de moment això és una gran utopia.

Encara que Catalá després hagi matisat la seva perversa proposta pronunciada al palauet barceloní de Diagonal cantonada Balmes, el fet és greu i cal denunciar-lo. És ben conegut que, per tal de no rectificar quan toca, matisar és el verb més utilitzat per la nostra classe política. Així, quan els nostres polítics diuen disbarats, després els matisen i es queden tan amples. Això és el que ha fet Catalá. L’objectiu, però, està assolit: transmetre el seu missatge a la societat.

Se’ns intenta imposar per la porta del darrere l’autocensura vigent durant el franquisme, mentre per la porta principal està tornant la dictadura democràtica, i aclareixo lo de dictadura democràtica, que no es tracta de cap lapsus. En l’escenari polític actual dictadura i democràcia no són termes antagònics sinó complementaris. El que intento dir és que partint d’unes lleis suposadament democràtiques s’intenten retallar drets fonamentals del ciutadà. Per exemple, el dret a informar i a ser informats.