Què no voldria que passés diumenge a Barcelona?

Avui centraré la meva reflexió política en les eleccions municipals de la ciutat de Barcelona. Intueixo que els lectors habituals d’El radar de Sarrià poden deduir sense massa esforç quin és el pensament polític del seu autor. Així, com que ja m’he definit sovint per mitjà dels més de mil sis-cents articles publicats fins ara, no crec pas que avui sigui necessari tornar-ho a fer. I tot i que sempre estic obert a considerar noves propostes polítiques, vinguin d’on vinguin, el fet és que sóc com sóc i penso el què penso. I encara que davant d’unes eleccions no tinc per costum dir què votaré, i ara no veig cap motiu per fer una excepció, amb els meus articles com a mínim queda bastant clar allò que, amb tota seguretat, no he votat fins ara ni votaré diumenge.

Centrant-me, doncs, en la meva ciutat, quines són les dues coses que no voldria que passessin diumenge? La primera, que guanyés la llista multimarca encapçalada per Ada Colau. I no ho dic especialment per ella, que ja he comentat anteriorment que com a líder de la PAH ha fet algunes coses interessants, sinó especialment per la gent que l’envolta i el discurs canviant i massa sovint contradictori que els seus socis ens transmeten. La segona cosa que no voldria que passes, i sóc conscient que això potser no es decidirà el mateix diumenge sinó uns dies més tard, és que, guanyant o no les eleccions, Ada Colau acabés sent l’alcaldessa de Barcelona. Tot i que el meu nas em diu que diumenge la llista més votada no serà la de Colau, és bo recordar que mentre no es modifiqui la llei res obliga a que hagi de governar la llista que tingui més regidors. D’exemples de pactes de govern de perdedors en tenim a cabassos, ben propers en el temps i de tots els colors polítics.

Intentaré argumentar perquè no m’agradaria que Colau acabés sent la meva alcaldessa tan sols recordant alguns dels seus companys de viatge. Així, darrere de Colau hi ha Podemos, i hi han també els federalistes d’Iniciativa, que diuen que són els que paguen la festa. Per cert, la paguen no amb diners caiguts del cel sinó mitjançant els crèdits obtinguts dels que ells anomenen bancs de la casta. Què puc dir de Podemos i del seu líder màxim? Fins ara ja he pogut constatar dues coses. D’una banda, un discurs econòmic, social i polític massa canviant (abans d’ahir deia blanc, avui vermell, i demà passat ja es veurà). De l’altra, que ha passat d’un suport inicial al dret a decidir dels catalans sobre el futur de Catalunya que, venint d’un partit espanyol, em va semblar il·lusionant i força engrescador, al dependentisme imposat, gris i decebedor que ens predica ara. Aquell discurs inicial de Pablo Iglesias s’ha anat matisant, és a fir, aigualint, fins que ja no s’amaguen de dir que el seu projecte d’Espanya passa per que Catalunya, inexorablement, segueixi lligada a Espanya, sigui quina sigui la voluntat dels catalans. Colau i Herrera no l’han contradit, i jo no tinc vocació de màrtir.