“Tontos y aldeanos”

Méndez de Vigo, el substitut popular de Wert en el govern Rajoy, va titllar de tontos els catalans que volem que Catalunya sigui un país normal i sense més dependències externes que les europees. S’acosten eleccions i Rajoy ha optat per donar una certa continuïtat al lamentable perfil ministerial que ens ha deixat el seu antecessor. De moment el nou ministre ens ha dit tontos, i en dir-ho semblava ben convençut de la seva afirmació.

Carolina Punset, una política ciudadana que molt sovint demostra una supina ignorància sobre molts temes, titlla d’aldeanos els defensors de la nostra llengua. Com que el pensament és lliure i la ment humana molt complexa puc arribar a entendre que ho pensi, però em costa d’acceptar que ho faci en nom d’un partit que se suposa que també hauria d’aspirar a obtenir complicitats polítiques a Catalunya.

Són dos polítics que representen uns partits importants a Espanya però amb una incidència limitada a Catalunya: de 948 ajuntaments només tenen una alcaldia. El fet és que quan veus que la defensa de la sacrosanta unitat d’Espanya (política, de mercat, lingüística, etc.) passa per haver d’escoltar aquesta mena de desqualificacions és quan t’adones que a molts catalans que no les compartim només ens queda una sortida: mirar de marxar com més aviat millor.

El deute grec, la UE i Espanya

Es diu que Grècia corre el risc de deixar de formar part de la Unió Europea. Jo no ho crec, no pel pes que Grècia té a la UE, que és molt petit i en termes econòmics la seva sortida seria perfectament assumible, sinó pel risc que la solució grega s’encomanés a altres països. Ara mateix el problema del deute grec, més que la seva magnitud econòmica és el risc de contagi. Cal dir que Grècia té un deute que no podrà pagar mai, tant és que segueixi formant part de la UE, que marxi per voluntat pròpia o que sigui expulsada. Això ho saben els grecs i ho saben també els seus creditors.

Grècia amb prou feines pot anar pagant una part dels interessos del deute, que en el fons és això el que persegueixen els seus creditors. I, mentrestant, es pot seguir negociant allargar els terminis d’amortització, disminuir la taxa d’interès o considerar una quita. Els creditors només busquen que, si més no sobre el paper, el deute grec segueixi viu i, d’aquesta manera, consolidar la ficció comptable. Si Grècia es declarés en fallida els seus creditors haurien de passar el deute a pèrdues, i és això el que les parts implicades intenten evitar.

Per cert, tot i que Espanya no està tan malament com Grècia, el deute espanyol tampoc es podrà pagar mai. És a dir, deixant al marge les magnituds dels seus deutes, com a plantejament general el problema espanyol és similar al grec, agreujat pel pes superior que l’economia espanyola té a la UE. És per això que quan apareix el president espanyol Rajoy al costat del seu homòleg grec Tsipras amb posat de superioritat i mirada condescendent costa evitar el sentiment de vergonya aliena. Però tampoc s’ha d’excloure que Rajoy actuï així per ignorància.

Quan el discurs només és una gran bandera

Foto: El Mundo

Diumenge, Pedro Sánchez, líder dels socialistes espanyols del PSOE que inclouen els pocs franquiciats catalans que encara operen sota la marca PSC, es va embolicar amb una gran bandera espanyola virtual i va pronunciar un discurs en el que hi destacaven tres paraules repetides moltes vegades: España, españolas, españoles. I això va ser tot. No vaig poder evitar que em vinguessin al cap altres arengues patriòtiques d’èpoques llunyanes. No es parla de la resta del contingut del discurs de Sánchez, si és que hi havia alguna cosa més a destacar, que ho dubto. Això sí, Sánchez ja ha rebut l’aplaudiment de destacats dirigents del Partido Popular, que potser només és això el què buscava. En fi, aquesta és la recepta federalista que se’ns ofereix des de l’oest. Tot plegat gens engrescador; al meu entendre, és clar. Sóc conscient que tenim el país que tenim, però costa d’entendre que aquesta gent a Catalunya encara conservi clientela. En canvi, a partir de les últimes eleccions els seus socis estatals han quedat perfectament retratats a Catalunya: només un alcalde pels populares, i cap pels ciudadanos. Si això no és un divorci clar...

Tot s’acaba sabent

És una petita anècdota però prou significativa del secretisme i manca de transparència de la nostra administració pública. Sense que ningú li ho preguntés un dia el regidor del nostre districte ens ve a dir que els dinou consellers del districte treballen per amor a l’art. Ens ho diu no en petit comitè sinó al saló de plens de Sarrià, davant de cinquanta persones. Així, als assistents a l’acte ens queda la idea que els consellers de districte fan la seva tasca de franc.

Però posteriorment un d’aquests consellers ens fa saber que sí que cobren, i que els emoluments varien segons la dedicació. Preguntat sobre aquesta aparent contradicció en una altra sessió celebrada també al saló de plens, el regidor del districte ens nega haver dit que no cobressin, però que allò no és un sou sinó una mena de dietes d’assistència, com traient tota importància a la despesa. La majoria dels assistents no quedem satisfets amb aquesta resposta.

Finalment descobrim la pàgina web municipal amb les retribucions anuals dels llocs directius de l’administració municipal barcelonina, i ens assabentem que els consellers de districte sobren 35.290 € amb dedicació exclusiva, i la meitat si la dedicació és parcial. Tenint en compte que a Barcelona tenim 188 consellers de districte, un pot calcular que allò que al principi semblava que als barcelonins ens sortia de franc al final resulta ser una despesa gens menyspreable.

24M: d’Igualada a Sarrià passant per Barcelona

(L’article original en versió paper es va publicar el 12 de juny de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.708 de La Veu de l'Anoia)

Com que demà es constitueixen els Ajuntaments avui és un bon dia per comentar els resultats electorals. Tant a Igualada, que també considero la meva ciutat, com a Barcelona i a Sarrià, que són, respectivament, la meva ciutat i el meu poble/barri oficials, el 24 de maig va passar el que ens deien les enquestes. A Igualada va tornar a guanyar Marc Castells, amb més suport que fa quatre anys. Ara disposa de majoria absoluta, i tot i que a Castells potser li agradaria pactar el seu govern amb una altra força política, amb o sense aquest pacte els seus onze regidors li permetran governar amb comoditat per poder concloure la segona part del seu projecte. Sovint es diu que més de vuit anys és corrupció. Dit més suaument, penso que no és recomanable que un alcalde s’estigui més de vuit anys seguits en un Ajuntament i, encara que no recordo que ho hagi dit mai, no trobaria estrany que Castells també fos partidari de la limitació de mandats.

A Barcelona, la meva ciutat oficial, també va passar el que es preveia. Es va produir allò que els politòlegs en diuen un empat tècnic entre les llistes encapçalades, respectivament, per l’actual alcalde, Xavier Trias, i per l’activista social Ada Colau. Però com que un cop fet el recompte de vots l’activista va obtenir un regidor més, això permetrà que Colau passi a ser la primera alcaldessa de la ciutat de Barcelona. I tot i que cal alegrar-se d’un signe de normalitat com aquest, a ningú se li escapa que als barcelonins ens esperen uns anys complicats, entre altres motius perquè algunes de les seves promeses, si més no les que depenen d’altres administracions, Colau no les podrà complir.

Acabaré parlant de Sarrià, el meu poble/barri. Sarrià era un municipi independent fins que l’any 1921 va ser absorbit per Barcelona. Alguns equiparem aquella absorció, antidemocràtica, a una opa hostil, ja que es va tirar endavant amb el posicionament en contra tant del ple de l’ajuntament de Sarrià de l’època com de la majoria dels veïns. Però deixem la història i tornem als resultats electorals. Sarrià és un barri poc partidari dels canvis: les eleccions municipals sempre les guanya CiU. I sempre vol dir que ha estat així en les deu eleccions celebrades en democràcia. Això sí, aquesta vegada el suport electoral a la federació ha minvat una mica i s’ha quedat en només el 43 per cent dels vots. Cal, però, no perdre de vista que, amb uns percentatges similars, tant Rajoy a Espanya com Castells a Igualada disposen d’unes confortables majories absolutes.

I ara què?

Diumenge passat bastants militants d’Unió es van sotmetre voluntàriament a una estranya pregunta del seu líder. Una pregunta que no entenia ningú però que alguns van contestar amb un sí o un no, sense saber tampoc què implicaven exactament les seves respostes. Altres militants d’Unió, potser més coherents, davant d’una pregunta incomprensible van optar per quedar-se a casa i veure-les venir. Sigui com sigui, ara ja tenim els resultats. Un 50,3 per cent dels votants va respondre amb un sí, un sí que alguns han interpretat com un sí a Duran, i uns altres com un no a la independència. Però bé, com que tot això de clar no n’està gens un es pregunta: i ara què?

Com a demòcrates no podem objectar que els que han promogut la pregunta i han defensat el sí com a resposta, amb Duran al capdavant, aparentment han guanyat, i dic aparentment perquè hi han reclamacions en curs pendents de resoldre. Però, naturalment, quan estigui tot aclarit caldrà acceptar el resultat, de la mateixa manera que també s’haurà d’acceptar que la independència de Catalunya es tiri endavant amb un percentatge similar de suport popular, sempre que aquest superi el cinquanta per cent dels vots. Així és gestiona el sistema democràtic, amb unes majories que guanyen i unes minories que perden, de vegades pels pèls.

Ara bé, un cop constatat l’empat tècnic, és a dir, que la militància d’Unió està molt dividida, un es pregunta: i ara què? Duran hauria d’explicar amb tota claredat quina conclusió n’ha tret de tot plegat. I si Duran, amb tota la legitimitat, és contrari a la independència de Catalunya, ho hauria de deixar clar, sense generar nous dubtes. Ara ja no és temps de discutir sobre el dret a decidir, les terceres vies, els federalismes i tot el que ja s’ha discutit. Ara toca, simplement, posicionar-se sobre la independència, tenint en compte quatre realitats que, per mi, són indiscutibles: 1/ que els catalans viuríem millor si Catalunya fos un país independent; 2/ que una Catalunya independent seria un país perfectament viable en el concert internacional; 3/ que Espanya mai permetrà que els catalans puguin decidir democràticament si volen independitzar-se d’Espanya; i 4) que, en conseqüència, el futur de Catalunya només depèn dels catalans.

Aplaudiments poc rumiats

En moments polítics d’alta intensitat demagògica com els que estem vivint aquests dies crida l’atenció el compromís d’abaixar-se el sou per part d’alguns candidats a ocupar càrrecs públics. “Si accedeixo al càrrec cobraré 2.200 euros al mes per 14 pagues, tres vegades menys que el meu antecessor a l’alcaldia”, va assegurar la candidata. Cal dir, d’entrada, que en aquests casos gairebé mai es fa referència a si estan parlant del sou brut, que és el que hauria de ser per tal que el ciutadà pugui valorar l’estalvi real que comportaria la mesura, o al sou net, que normalment és el que tenen al cap quan fan aquesta mena de promeses, ja que, lògicament, el sou net és bastant més baix que el brut.

I tot i que sense referir-s’hi obertament, amb el compromís electoral d’abaixar-se el sou s’hi pot entreveure també un clar retret al seu antecessor, de qui es dóna a entendre que “cobra massa”. L’acusació de “cobrar massa” sense valorar les responsabilitats i característiques específiques del càrrec resulta tan fàcil i demagògica com poc rigorosa. Però hi han persones que escolten aquestes promeses i no són capaces de mirar una mica més enllà de la punta del seu nas. Pensen “que bé, quina humilitat aquesta senyora, es conforma amb un sou normalet, i tot això que ens estalviarem els ciutadans”. I aquesta gent que rumia poc aplaudeix, convençuda, el gest populista de la candidata. Les coses, però, no sempre són com poden semblar a primera vista.

La realitat és tossuda, i tota vegada que la nova alcaldessa de Barcelona no controla la majoria absoluta del consistori, es va fer evident que, degut a la manca de suport d’altres forces polítiques, la mesura de reducció de sous no es podrà aprovar. Però llavors Colau va intentar arreglar-ho dient que, si oficialment no es podia reduir el sou, faria una donació de l’excedent salarial a una ONG, confonent el concepte sou amb les despeses particulars que fas després d’haver-lo cobrat. A veure, com es gasti els seus diners un alcalde no ens hauria d’interessar. El què interessa al ciutadà és saber el cost real de mantenir l’alcalde. Doncs bé, tot indica que el sou de Colau serà el mateix que cobrava Trias i, per tant, d’estalvi pel ciutadà, cap ni un. Conclusió: seria recomanable evitar caure en aquesta mena de demagògies, com potser també ho seria rumiar una mica abans d’aplaudir.

S’acosta l’hora de la veritat

Arxivada definitivament la tercera via, ni que només sigui per manca d’interlocutors vàlids i mínimament creïbles que la defensin des de l’altra banda del taulell, es digui federalisme o com la vulguem anomenar, ara ja només queden dues opcions políticament factibles. Una és la de seguir com fins ara, és a dir, continuar acceptant submisament el dependentisme d’Espanya, amb tot el que això comporta. L’altra passa per fer un pas endavant mitjançant l’articulació d’una Catalunya independent. No cal dir que cadascuna d’aquestes opcions té inconvenients, avantatges i riscos, i només de nosaltres dependrà saber-les valorar acuradament abans d’optar per la que més ens convingui.

Ens apropem, doncs, a l’hora de la veritat, en la que els polítics en particular i els ciutadans en general hauran de deixar de marejar la perdiu i tothom s’haurà de mullar. Aviat ja no valdran excuses ni indefinicions. De fet, alguns pactes municipals que s’estan tancant aquests dies, en clau dependentista uns i independentista uns altres, no deixen de ser un avançament en clau local del gran debat que hi ha instal·lat a Catalunya. Un debat que estrenarà una nova etapa a les properes eleccions catalanes, aquelles que segons les expectatives que uns i altres hi tenen dipositades, uns diuen que només seran autonòmiques mentre que uns altres les consideraran també plebiscitàries.

En aquest context determinats pactes municipals tenen algun sentit. Són, per una banda, els anomenats pactes “en clau de país”, entenent-se en aquest cas que el país és, òbviament, Catalunya. A l’altra extrem tenim els que podríem anomenar “pactes de l’espanyolisme” que, amb petites variacions, són els que estan tancant les franquícies catalanes dels partits d’àmbit estatal (Ciudadanos, PP i PSOE). Són els pactes del dependentisme, tan legítims com qualsevol altre. I encara que personalment no crec que les eleccions municipals s’hagin de plantejar en aquests termes, puc entendre que hi hagi qui té pressa i intenti aprofitar-les en aquest sentit.

La legítima representació de les minories

Aquests dies assistim a les dificultats que experimenten molts ajuntaments i parlaments autonòmics espanyols per conformar majories més o menys estables que permetin la governabilitat. Comencen a aparèixer dirigents polítics i caps de llista “perjudicats” demanant que de cara al futur es consideri la possibilitat d’establir eleccions a dues voltes. Com que estic radicalment en contra d’aquest sistema, a continuació intentaré explicar en quins motius em baso.

Sóc partidari de la màxima representativitat del ciutadà a les institucions polítiques, ajuntaments i parlaments. Això vol dir que sóc contrari al sistema electoral de dues voltes, on a la segona volta només hi participen els dos partits que en la primera han obtingut més vots, quedant eliminades la resta d’opcions polítiques. És evident que la governabilitat és faria més fàcil, però aquesta facilitat aniria en detriment de la legítima representativitat política de molts ciutadans que, al meu entendre, hauria de ser absolutament prioritària.

El fet és que, amb el sistema de dues voltes, la primera opció de vot d’un percentatge molt important d’electors es queda sense representació política a les institucions, ja que a la segona volta obligues aquests votants a triar entre els dos partits que la disputaran, prescindint del vot pel que han optat a la primera volta. Podríem dir que la primera volta electoral és la del vot que realment desitges, mentre que la segona seria el mal menor entre dos partits que no t’acaben de fer el pes.

Estic en contra també de la norma que exigeix obtenir una mínima representació en vots —per exemple, el cinc per cent— per poder accedir a ser regidor o diputat. Si un partit es presenta a les eleccions d’un parlament de, posem per cas, 150 escons, i obté un dos per cent del vots, per què li hem de negar la quota dels tres diputats que li tocarien? Seguint amb el mateix exemple, per què hem de negar al dos per cent dels electors estar degudament representats pels diputats que matemàticament els correspondrien?

Argumentar que si a les institucions hi han menys partits representats la governabilitat esdevé més fàcil, sense deixar de ser cert no justifica el cost de la manca de representativitat de molts ciutadans, els quals es queden políticament orfes a les institucions. Exagerant la pràctica de dificultar l’accés dels "partits petits" a les institucions polítiques arribaríem al sistema de partit únic, amb una representativitat baixa i una governabilitat màxima. A més d’un segur que li agradaria, no és cap secret que la democràcia no és del gust de tothom.

No faig cap referència als consells comarcals i les diputacions perquè no són organismes d’elecció directa pels ciutadans. Per altra banda, els lectors habituals d’aquest blog ja saben que, si per mi fos, aquestes són institucions absolutament prescindibles, i es podrien eliminar avui mateix mitjançant la cessió de les seves actuals competències als ajuntaments i a la Generalitat.

Si jo fos d’Unió

Foto: El Periódico

Hi ha qui defineix Unió com el soci de Convergència a la federació CiU, i ens ho pinten com si CiU fos una empresa normal amb dos socis normals. A mi, però, no m’agrada utilitzar eufemismes que només serveixen per despistar el personal. Així, quan dic Unió m’estic referint al negoci d’en Duran. Negoci en el sentit més ampli de la paraula. Després de més de tres dècades de lideratge unipersonal ininterromput, aparentment sense fissures, se’m fa molt difícil d’imaginar una Unió sense Duran, i ja no diguem sense la crossa imprescindible de Convergència. Però la força real d’aquest partit només es podrà avaluar el dia que Unió i Convergència es presentin per separat a unes eleccions. Les últimes eleccions europees, amb poca incidència en la política local, haguessin estat una bona oportunitat per fer l’experiment, però no es va voler aprofitar.

Espadaler ens va voler fer creure que la pregunta que es perpetrarà a la militància d’Unió l’havia redactat ell. Què més voldria el conseller que ser capaç de parir un monument a l’ambigüitat com aquest! Aquesta extravagància fosca i rebuscada que el politburó d’Unió sotmetrà a la seva soferta militància només pot ser obra d’en Duran, com gairebé tot el que passa a Unió. I tot i que prèviament Espadaler també ens havia assegurat que la pregunta seria concisa i clara, finalment han presentat un xurro que no s’entén ni fent un gran esforç de comprensió, i poc assegurar que l’he fet.

Encara que de motius per a la discrepància segur que els en sobren, l’oposició interna a Duran es manté en silenci. Això sí, per cobrir l’expedient de la diversitat de tant en tant es produeix un esternut sorollós. Com l’esternut de Castellà (a la foto, amb Duran) de l’altre dia quan va dir que ell votaria no a la pregunta. Però algú sap què comporta votar no? O votar sí? Duran sí que ho sap: no comporta res. Ni aquesta pregunta ni la resposta guanyadora tindran cap utilitat per resoldre un problema real que els catalans tenim sobre la taula: el futur de Catalunya. Com s’interpretarà la resposta guanyadora de la militància d’Unió? És molt senzill, s’interpretarà com la vulgui interpretar Duran. Però, amb independència de quina sigui la resposta, el que és segur és que Duran no l’interpretarà mai en clau de voluntat independentista.

Si jo fos militant d’Unió avui mateix em donaria de baixa del partit. I és que tota paciència té un límit, fins i tot té un límit la paciència dels soferts militants d’Unió. Duran només vol guanyar temps, i si ens fixem en els seus interessos personals no va pas desencaminat; fins ara li ha sortit la mar de bé. Però aquesta vegada hi ha un factor que Duran sembla ignorar, i és que els partidaris de deixar enrere l’actual dependència d’Espanya votaran a favor de la independència de Catalunya, siguin quines siguin les orientacions del seu líder. I això serà així al marge de la consulta, que passarà a la història com un episodi surrealista que només té com a objectiu seguir marejant la perdiu del dependentisme. I que no se’m mal interpreti, no li nego a Duran el dret legítim a defensar el seu hortet, però espero que també s'admeti el meu dret a explicar-ho.

La credibilitat d’Internet

(L’article original en versió paper es va publicar el 29 de maig de 2015 a la pàg. 7 del núm. 1.706 de La Veu de l'Anoia)

Segur que més d’una vegada heu sentit aquestes preguntes: Quina credibilitat té la premsa digital? Quina credibilitat té Twitter? Quina credibilitat tenen les xarxes socials? I podríem continuar així fins a arribar a la pregunta que les englobaria totes: quina credibilitat té Internet? Tot això sense perdre de vista que l’objectiu de molts que fan aquesta mena de preguntes, un objectiu no sempre confessat, és intentar desacreditar l’objecte de la pregunta, és a dir, la premsa digital, Twitter i altres xarxes socials en suport digital. Hi ha qui es dedica a desacreditar tot el que faci olor mínimament d’Internet, però vull pensar que ho fan més per ignorància que per mala fe.

Estic pensant en un perfil de persones que fan aquesta mena de preguntes que se suposa que haurien d’estar al dia, com ara antropòlegs, periodistes, politòlegs, sociòlegs, etc. I no s’ho pregunten només privadament sinó que gosen preguntar-ho en públic, i encara millor si tenen un micròfon mediàtic al davant. Acostumen a utilitzar aquell to prepotent de suficiència de qui es pensa que ja ho sap tot, i no s’adonen que fent aquestes preguntes no fan altra cosa que deixar en evidència la seva ignorància. S’han quedat aturats al segle XX i no han evolucionat, però no en són conscients.

Tampoc pretenc generalitzar. Aquesta mena de plantejaments són més habituals en persones que ja han superat una certa edat, i que no han volgut o no han pogut posar-se al dia. Són persones que encara es resisteixen a acceptar que Internet va arribar per quedar-se, i que a partir de la seva implantació el món ha canviat. Més greu és que massa sovint també hem de sentir aquesta mena de preguntes per boca de responsables de mitjans d’informació, i avui faré bondat i no posaré cap exemple proper que ara mateix potser alguns tenim al cap.

Desmuntar aquesta mena de plantejaments és tan senzill com fer-se les mateixes preguntes però referides als mitjans de comunicació diguem-ne tradicionals: els diaris de paper, la televisió, la ràdio, etc. En aquests casos, quina seria la resposta correcta? La resposta correcta seria “depèn”. Convindrem que a la premsa de paper, la tele, la ràdio, etc., hi ha de tot, és a dir, escombraries i continguts de qualitat, tot barrejat. Doncs a Internet passa més o menys el mateix, hi ha de tot. Només es tracta de saber triar i separar el gra de la palla. Exactament igual que quan abans anàvem al quiosc de diaris —encara en queda algun d’obert!— i havíem de triar quin diari o revista compràvem.

La rebequeria d’Andrea Levy

Andrea Levy és una diputada de la franquícia catalana del Partido Popular. Quan vol és simpàtica i intel·ligent, de lo milloret i més presentable que a Catalunya tenen els populares. Però fins i tot els millors un dia rellisquen, potser perquè la nit anterior han dormit malament, o perquè han tingut un disgust familiar, o per qualsevol altre motiu. O tal vegada perquè encara no han digerit els resultats electorals de fa deu dies. A Barcelona ciutat han passat de 9 a 3 regidors, i a Catalunya encara els ha anat molt pitjor; sembla ser que pels propers quatre anys només tenen garantit l’alcalde de Pontons. No és com per tirar coets, la veritat sigui dita. El fet és que les diputades són humanes i també poden tenir un mal dia, com el pot tenir tothom.

Ahir Andrea Levy feia de tertuliana política a can Basté (RAC1), en representació de la quota pepera. Sí, sí, parlem clar, quota política del Partido Popular. Què en traiem de negar l’evidència? Els grups de comunicació, també el Grupo Godó, imposen peatges polítics com, en aquest cas, el de donar altaveu a opcions polítiques dependentistes. El fet és que ahir un altre tertulià, Xavier Sala i Martin, la va provocar. O, si més no, Levy es va agafar una intervenció seva com una provocació greu.

En què va consistir la provocació? Sala i Martin va preguntar a Levy si era militant del Partido Popular, és a dir, una pura obvietat. Només això, no va anar més enllà. Levy es va prendre la pregunta com una gran ofensa, com si el fet de militar en un partit li comportés utilitzar determinades argumentacions. I doncs, és clar que la militància comporta acceptar una determinada línia argumental! No ens enganyem, militar en un partit és cedir una part de la teva llibertat. El fet és que Levy va fer una rebequeria i va abandonar la tertúlia. I això va ser tot. Però d’aquest incident aviat ja no se’n parlarà, i és que la provocació simpàtica d’un economista independentista i una rebequeria de nena petita no donen per més.

La pretesa superioritat moral dels comunistes

El comunisme, és dreta o és esquerra, és progressista o és conservador? Això no és una provocació, no és una boutade; són preguntes que aquests dies, després de les eleccions municipals, resulten molt pertinents. Durant anys s’ha intentat associar l’esquerra en general, i el comunisme en particular, amb una pretesa superioritat moral. Podríem fer un plantejament similar sobre el concepte progressisme, un terme que com a mínim és ambigu, i que alguns encara associen exclusivament amb l’esquerra, com si en tinguessin el monopoli. La meva impressió no és pas aquesta, i només em baso en el què he vist. Per saber què passa al món no n’hi ha prou amb llegir grans teories, que el paper ho aguanta tot; també s’ha de viatjar i observar sobre el terreny. I com que per la meva feina he viatjat bastant ho he pogut veure amb els meus propis ulls.

He hagut de tractar professionalment amb alts funcionaris comunistes d’Amèrica (Cuba), d’Àsia (Xina) i de l’antiga Europa de l’Est (URSS, etc.). Els he tingut d’interlocutors i amb ells he tancat transaccions comercials, bàsicament de matèries primes. Parlo de l’època, gairebé feliçment superada, on en quasi tots els paradisos comunistes només hi havia un interlocutor comercial, l’estat. Així, si volies comprar pells a la Xina, per exemple, el venedor era sempre l’empresa estatal China National Native Produce and Animal By-Products Import and Export Corporation, amb delegacions a diverses províncies, i totes amb una dependència directa de les oficines centrals de Pequin. I, per sobre de tot, sempre hi havia la tutela absoluta del partit únic, el Partit Comunista de la Xina, que fixava els preus i les condicions comercials, i nomenava i destituïa directors. Ara la Xina ha canviat i, encara que políticament mantenen el sistema de partit únic, la majoria de les empreses ja són privades. En relativament pocs anys la Xina s’ha convertit en el país més capitalista del món, havent adoptat també, des del comunisme oficial, tots els defectes del capitalisme.

Tot i que abans de la caiguda del Mur de Berlín alguns defensaven que el comunisme era la màxima expressió del progressisme, no m’he trobat mai enlloc persones més conservadores que els alts funcionaris del Mincex cubà (Ministerio de Comercio Exterior). O que els alts dirigents soviètics de l’empresa estatal Sojuzpushnina a l’època de l’antiga URSS. Uns personatges que, des del seu comunisme oficial, sovint també demostraven la seva particular apetència monetària quan et suggerien el pagament discret de determinades comissions per agilitzar el tancament del negoci. Mitjançant aquest mètode, a l’Europa de l’Est dels anys 70 i 80 del segle passat alts funcionaris comunistes van acumular veritables fortunes. I com que per la seva experiència d’anys coneixien perfectament el negoci, molts es van acabar convertint en els nous propietaris de les empreses estatals privatitzades, sovint pagant només un ruble simbòlic a l’estat. Això explica l’origen de moltes de les grans fortunes russes d’avui en dia. Ho podríem resumir així: el comunisme com a fabricant de milionaris.

Si hagués de valorar la pretesa superioritat moral d’aquells personatges de les elits comunistes diria que no anava massa més enllà de la superioritat moral dels capitalistes diguem-ne sense ànima social; és a dir, més aviat poca. Nego, per tant, la superioritat moral dels comunistes com a tals, i és que la superioritat moral acostuma a anar lligada a la persona i no a una determinada ideologia. Evidentment això que comento avui no té res a veure amb els militants comunistes del PSUC durant el franquisme. No he sigut mai comunista però al PSUC hi tenia bons amics i, a la meva manera i des de les antípodes polítiques, admirava la seva aparent fortalesa ideològica. Alguns les van passar de tots colors i van acabar a la presó només pel fet de defensar unes determinades idees polítiques. El fet és, però, que el comunisme teòric defensat des d’un país capitalista com el nostre no té res a veure amb el comunisme real implantat manu militari i encara vigent en alguns d’aquells paradisos. Això ho aprens en el primer viatge.