.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dimecres, 3 de juny de 2015

La rebequeria d’Andrea Levy

Andrea Levy és una diputada de la franquícia catalana del Partido Popular. Quan vol és simpàtica i intel·ligent, de lo milloret i més presentable que a Catalunya tenen els populares. Però fins i tot els millors un dia rellisquen, potser perquè la nit anterior han dormit malament, o perquè han tingut un disgust familiar, o per qualsevol altre motiu. O tal vegada perquè encara no han digerit els resultats electorals de fa deu dies. A Barcelona ciutat han passat de 9 a 3 regidors, i a Catalunya encara els ha anat molt pitjor; sembla ser que pels propers quatre anys només tenen garantit l’alcalde de Pontons. No és com per tirar coets, la veritat sigui dita. El fet és que les diputades són humanes i també poden tenir un mal dia, com el pot tenir tothom.

Ahir Andrea Levy feia de tertuliana política a can Basté (RAC1), en representació de la quota pepera. Sí, sí, parlem clar, quota política del Partido Popular. Què en traiem de negar l’evidència? Els grups de comunicació, també el Grupo Godó, imposen peatges polítics com, en aquest cas, el de donar altaveu a opcions polítiques dependentistes. El fet és que ahir un altre tertulià, Xavier Sala i Martin, la va provocar. O, si més no, Levy es va agafar una intervenció seva com una provocació greu.

En què va consistir la provocació? Sala i Martin va preguntar a Levy si era militant del Partido Popular, és a dir, una pura obvietat. Només això, no va anar més enllà. Levy es va prendre la pregunta com una gran ofensa, com si el fet de militar en un partit li comportés utilitzar determinades argumentacions. I doncs, és clar que la militància comporta acceptar una determinada línia argumental! No ens enganyem, militar en un partit és cedir una part de la teva llibertat. El fet és que Levy va fer una rebequeria i va abandonar la tertúlia. I això va ser tot. Però d’aquest incident aviat ja no se’n parlarà, i és que la provocació simpàtica d’un economista independentista i una rebequeria de nena petita no donen per més.

4 comentaris:

Eduard ha dit...

Aquests dies encara dura la polseguera pel programa del passat dijous del Punt Cat de TV3 dedicat al procés, on els seus responsables van tenir l'agosarada i -sembla ser- imperdonable idea de no citar més que als partits que han subscrit el full de ruta. Sembla obligatori que tots anem del bracet, reproduint en un fals equilibri -que no respecta tampoc la proporció dels vots que cada partit ha assolit- l'espectre dels partits amb representació parlamentària. Ahir, sense anar més lluny, sentia la Dolors Camats a un altre mitjà de la casa (Catalunya Ràdio)profundament indignada cridant "Però això què és?". M'hauria agradat ser-hi per respondre simplement: "s'ha plantejat la possibilitat que només sigui l'exercici de la llibertat periodística?".

Miquel Saumell ha dit...

Eduard,
Coincideixo amb tu, el "Punt Cat" de la setmana passada va ser del tot impresentable. Una tele pública no pot fer aquestes coses. Així ho vaig transmetre a TV3, i no només això, els vaig dir que ara lo lògic seria fer un altra "Punt Cat" però dedicat íntegrament als dependentistes. No solucionaria el problema creat però potser l'alleugeria. Però sé que no ho faran, i tampoc crec que dimiteixen els (ir)responsables. Diuen que és "la nostra", però de vegades no m'hi sento representat.

Oliva ha dit...

TOTS SABEM QUE AQUESTA SRA.ES PePera,O SIA QUE MEINYS ESGARRIPS,I A PUNT PER RECOLLIR LES ENGRUNES,SI ENGRUNES QUEDAN.

Miquel Saumell ha dit...

Oliva,
El problema de molts dirigents del PP, i diria el mateix si a Espanya hi governés el PSOE, és que encara no s'han fet a l'idea que les coses han començat canviar, i que al pas que van poden acabar sent un partit residual, com ja els passa a Catalunya.