.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dilluns, 1 de juny de 2015

La pretesa superioritat moral dels comunistes

El comunisme, és dreta o és esquerra, és progressista o és conservador? Això no és una provocació, no és una boutade; són preguntes que aquests dies, després de les eleccions municipals, resulten molt pertinents. Durant anys s’ha intentat associar l’esquerra en general, i el comunisme en particular, amb una pretesa superioritat moral. Podríem fer un plantejament similar sobre el concepte progressisme, un terme que com a mínim és ambigu, i que alguns encara associen exclusivament amb l’esquerra, com si en tinguessin el monopoli. La meva impressió no és pas aquesta, i només em baso en el què he vist. Per saber què passa al món no n’hi ha prou amb llegir grans teories, que el paper ho aguanta tot; també s’ha de viatjar i observar sobre el terreny. I com que per la meva feina he viatjat bastant ho he pogut veure amb els meus propis ulls.

He hagut de tractar professionalment amb alts funcionaris comunistes d’Amèrica (Cuba), d’Àsia (Xina) i de l’antiga Europa de l’Est (URSS, etc.). Els he tingut d’interlocutors i amb ells he tancat transaccions comercials, bàsicament de matèries primes. Parlo de l’època, gairebé feliçment superada, on en quasi tots els paradisos comunistes només hi havia un interlocutor comercial, l’estat. Així, si volies comprar pells a la Xina, per exemple, el venedor era sempre l’empresa estatal China National Native Produce and Animal By-Products Import and Export Corporation, amb delegacions a diverses províncies, i totes amb una dependència directa de les oficines centrals de Pequin. I, per sobre de tot, sempre hi havia la tutela absoluta del partit únic, el Partit Comunista de la Xina, que fixava els preus i les condicions comercials, i nomenava i destituïa directors. Ara la Xina ha canviat i, encara que políticament mantenen el sistema de partit únic, la majoria de les empreses ja són privades. En relativament pocs anys la Xina s’ha convertit en el país més capitalista del món, havent adoptat també, des del comunisme oficial, tots els defectes del capitalisme.

Tot i que abans de la caiguda del Mur de Berlín alguns defensaven que el comunisme era la màxima expressió del progressisme, no m’he trobat mai enlloc persones més conservadores que els alts funcionaris del Mincex cubà (Ministerio de Comercio Exterior). O que els alts dirigents soviètics de l’empresa estatal Sojuzpushnina a l’època de l’antiga URSS. Uns personatges que, des del seu comunisme oficial, sovint també demostraven la seva particular apetència monetària quan et suggerien el pagament discret de determinades comissions per agilitzar el tancament del negoci. Mitjançant aquest mètode, a l’Europa de l’Est dels anys 70 i 80 del segle passat alts funcionaris comunistes van acumular veritables fortunes. I com que per la seva experiència d’anys coneixien perfectament el negoci, molts es van acabar convertint en els nous propietaris de les empreses estatals privatitzades, sovint pagant només un ruble simbòlic a l’estat. Això explica l’origen de moltes de les grans fortunes russes d’avui en dia. Ho podríem resumir així: el comunisme com a fabricant de milionaris.

Si hagués de valorar la pretesa superioritat moral d’aquells personatges de les elits comunistes diria que no anava massa més enllà de la superioritat moral dels capitalistes diguem-ne sense ànima social; és a dir, més aviat poca. Nego, per tant, la superioritat moral dels comunistes com a tals, i és que la superioritat moral acostuma a anar lligada a la persona i no a una determinada ideologia. Evidentment això que comento avui no té res a veure amb els militants comunistes del PSUC durant el franquisme. No he sigut mai comunista però al PSUC hi tenia bons amics i, a la meva manera i des de les antípodes polítiques, admirava la seva aparent fortalesa ideològica. Alguns les van passar de tots colors i van acabar a la presó només pel fet de defensar unes determinades idees polítiques. El fet és, però, que el comunisme teòric defensat des d’un país capitalista com el nostre no té res a veure amb el comunisme real implantat manu militari i encara vigent en alguns d’aquells paradisos. Això ho aprens en el primer viatge.

4 comentaris:

Oliva ha dit...

SUPERIORITAT MORAL?... VAN VOLER VOLAR,EL 39,BARCELONA...EL SASTRE DELATAN A COMORRERA...ON ES AN NIN?...EN DIES DE "MAQUIS",DELATAVAN A ANARQUISTES A ELS "XIVATOS"...VAN BADAR BOCA A FAVOR DE PUIG ANTICH?.EL MEU AVI,UN HOME MOLT VISCUT,EN ELS TEMPS EN QUE JO MES O MEINYS ELS ESCOLTAVA,HAN VA DIR "NO ET FIES DEL "PEIXETANSUC,OBEIEXEN NO PENSEN".ELS "PIJOS-PROGRES",QUE OMPLIEN BOCCACIO,TOTS ERAN,HU DEIEN A TORT I A DRET,QUE ERAN COMUNISTES...COM PER REFIARSE¡¡¡

Miquel Saumell ha dit...

Oliva,
T'agraeixo la teva aportació històrica, però una cosa no treu l'altra. Tu parles, bàsicament, dels dirigents comunistes ("los que están en el secreto"), i jo dels militants de base ("los que creen").
Aquestes definicions no són meves; les vaig llegir fa uns anys en una "sabatina intempestiva" de Gregorio Morán, i vaig pensar que eren molt definitòries de les coses que passaven a cal PCE i a cal PSUC.

Clidice ha dit...

La superioritat dura mentre dura la lluita, un cop guanyada ... és l'acudit del comunista i les vaques: "ei, que vaques sí que en tinc dues!". La realitat és que estem vivint sota mantrams ideològics gestats i escrits per una societat que fa cent anys que no existeix. Hem multiplicat la població i quan hi penses, moltes característiques del comunisme acabaran essent imprescindibles, però quin és el futur sistema? Ves a saber, hores d'ara estem en el procés de descobrir que només podem predir el passat, del futur ni idea.

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
I fins i tot quan prediem el passat molt sovint ens equivoquem, perquè una cosa és una cosa i una altra és la interpretació que uns i altres en fem ;-)