Arxivada definitivament la tercera via, ni que només sigui per manca d’interlocutors vàlids i mínimament creïbles que la defensin des de l’altra banda del taulell, es digui federalisme o com la vulguem anomenar, ara ja només queden dues opcions políticament factibles. Una és la de seguir com fins ara, és a dir, continuar acceptant submisament el dependentisme d’Espanya, amb tot el que això comporta. L’altra passa per fer un pas endavant mitjançant l’articulació d’una Catalunya independent. No cal dir que cadascuna d’aquestes opcions té inconvenients, avantatges i riscos, i només de nosaltres dependrà saber-les valorar acuradament abans d’optar per la que més ens convingui.
Ens apropem, doncs, a l’hora de la veritat, en la que els polítics en particular i els ciutadans en general hauran de deixar de marejar la perdiu i tothom s’haurà de mullar. Aviat ja no valdran excuses ni indefinicions. De fet, alguns pactes municipals que s’estan tancant aquests dies, en clau dependentista uns i independentista uns altres, no deixen de ser un avançament en clau local del gran debat que hi ha instal·lat a Catalunya. Un debat que estrenarà una nova etapa a les properes eleccions catalanes, aquelles que segons les expectatives que uns i altres hi tenen dipositades, uns diuen que només seran autonòmiques mentre que uns altres les consideraran també plebiscitàries.
En aquest context determinats pactes municipals tenen algun sentit. Són, per una banda, els anomenats pactes “en clau de país”, entenent-se en aquest cas que el país és, òbviament, Catalunya. A l’altra extrem tenim els que podríem anomenar “pactes de l’espanyolisme” que, amb petites variacions, són els que estan tancant les franquícies catalanes dels partits d’àmbit estatal (Ciudadanos, PP i PSOE). Són els pactes del dependentisme, tan legítims com qualsevol altre. I encara que personalment no crec que les eleccions municipals s’hagin de plantejar en aquests termes, puc entendre que hi hagi qui té pressa i intenti aprofitar-les en aquest sentit.
Ens apropem, doncs, a l’hora de la veritat, en la que els polítics en particular i els ciutadans en general hauran de deixar de marejar la perdiu i tothom s’haurà de mullar. Aviat ja no valdran excuses ni indefinicions. De fet, alguns pactes municipals que s’estan tancant aquests dies, en clau dependentista uns i independentista uns altres, no deixen de ser un avançament en clau local del gran debat que hi ha instal·lat a Catalunya. Un debat que estrenarà una nova etapa a les properes eleccions catalanes, aquelles que segons les expectatives que uns i altres hi tenen dipositades, uns diuen que només seran autonòmiques mentre que uns altres les consideraran també plebiscitàries.
En aquest context determinats pactes municipals tenen algun sentit. Són, per una banda, els anomenats pactes “en clau de país”, entenent-se en aquest cas que el país és, òbviament, Catalunya. A l’altra extrem tenim els que podríem anomenar “pactes de l’espanyolisme” que, amb petites variacions, són els que estan tancant les franquícies catalanes dels partits d’àmbit estatal (Ciudadanos, PP i PSOE). Són els pactes del dependentisme, tan legítims com qualsevol altre. I encara que personalment no crec que les eleccions municipals s’hagin de plantejar en aquests termes, puc entendre que hi hagi qui té pressa i intenti aprofitar-les en aquest sentit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada