Balanç Colau

Excepte que hi hagi un pacte contra natura, la fins ara alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, haurà de deixar el seu càrrec perquè no ha estat capaç de repetir la victòria agònica de fa quatre anys. Llavors va treure onze regidors de quaranta-u, una collita ben minsa, però com que cap altre partit la va superar, Colau va esdevenir alcaldessa. Sigui com sigui, els electors no s’equivoquen mai, i si diumenge passat no van votar Colau amb la intensitat que a ella li hagués agradat va ser per motius obvis que fàcilment es poden intuir, és a dir, perquè la seva gestió no ha convençut. Ningú nega que Colau hagi tingut alguns encerts en el seu mandat, però els barcelonins hem hagut de patir molts més desencerts. Sigui com sigui, després d’unes eleccions només es compten vots, no explicacions de vot.

Cal recordar que el grup polític del qual s’ha envoltat Colau en el seu mandat (2015-2019) ha governat la ciutat gairebé durant les quatre dècades d’ajuntaments democràtics (1979-2019), és a dir, tots menys els quatre anys de Trias com a alcalde (2011-2015). En aquests quaranta anys han anat canviant de marca, però bàsicament les seves idees polítiques s’han mantingut. Són comunistes i es reivindiquen com a tals, tot i que d’uns anys ençà eviten utilitzar aquest mot perquè no ignoren que, per motius que a ningú se li escapen, el comunisme no resulta simpàtic per a molta gent. Als anys setanta del segle passat el seu nucli dur estava format per la gent del PSUC, que posteriorment es va rebatejar com a Iniciativa. Aquest partit és el titular d’un deute bancari impagable, segons el parer de molts experts en la matèria. Els comunistes sempre han criminalitzat el món financer però, alhora, s’han deixat ajudar per laCaixa sense cap remordiment.

Aquest és el grup polític català que ha governat la ciutat durant més anys (36), seguit pels socialistes, que han estat al govern tres anys menys que els comunistes. Els comunistes, comuns que es diuen ara, tenen molta experiència en governs municipals tot i que, òbviament, l’experiència de govern no és argument suficient per governar una ciutat. Durant el seu mandat Colau ha comès un error de principiant, i és que ha oblidat que governava en franca minoria —11 regidors de 41— però actuava com si disposés d’una àmplia majoria. Emparant-se en el seu càrrec, massa sovint s’ha mostrat prepotent amb els seus adversaris polítics. I a manca de regidors suficients per governar amb comoditat, Colau ha utilitzat el conegut argument d’una suposada superioritat moral de l’esquerra, una superioritat que és més falsa que un bitllet de tres euros.

Per guanyar les eleccions de l’any 2015 Colau va utilitzar unes dades fiscals inventades, falses, contra el seu antecessor a l’alcaldia i principal oponent, Xavier Trias. És allò que ara en diuen fake news, unes falsedats subministrades per servidors fidels de les clavegueres de l’estat. Parlem de Jorge Fernández Díaz —encara ara costa d’entendre com un personatge tan moralment nefast com ell arribés a ser ministre—, Eduardo Inda —en aquest país de tot en diuen periodisme—, i altres personatges del clavegueram polític de l’estat. El més greu és que coneixent que aquelles informacions fiscals eren falses, Colau no s’ha disculpat mai en veu alta, i és que quan les mentides són públiques, les disculpes cal que també ho siguin. Però no és només això, Colau encara ha anat més lluny. Així, en la campanya electoral que ha acabat ara, Colau ha tornat a utilitzar aquella porqueria en el seu discurs polític.

Podríem acabar aquest comentari detallant el munt d’incompliments electorals dels comuns liderats per Colau, la presa de pèl a la que tot sovint ha sotmès als veïns, la trampa d’alguns processos participatius que només han servit per intentar amagar les greus incompetències del seu equip, etc. Però com que gairebé tothom té aquestes dades al cap, m’estalviaré la feina. Diuen que Colau ara pretén canviar d’aires i ser ministra del govern espanyol. Si s’acaba confirmant, potser tindrà la mateixa sort que els francesos van desitjar al seu ex-primer ministre Valls quan va decidir aspirar a l’alcaldia de Barcelona. Un polític ha de ser conscient de les seves limitacions polítiques, i encara que ella potser no n’és conscient, Colau ens ha demostrat que també les té.

Eleccions a Barcelona. Partit a partit

Cal fer un aclariment previ: encara que diumenge, a Catalunya, la meitat dels electors va optar per candidatures independentistes, en aquestes eleccions es votava exclusivament sobre la gestió municipal dels pròxims quatre anys, i no sobre independència sí o no. En clau independentista / unionista els catalans ja tornarem a votar, previsiblement a la tardor, quan el MHP Torra convoqui eleccions al Parlament de Catalunya.

Dit això, dels set partits que en el mandat Colau tenien representació al Plenari de Sant Jaume, només n’hi ha dos que poden estar raonablement satisfets dels resultats obtinguts diumenge, ja que tots dos han doblat resultats. ERC, que ha guanyat les eleccions en vot popular, ha passat de 5 a 10 regidors, i el PSC/PSOE ha passat de 4 regidors a 8. Però els 10 regidors del guanyador de les eleccions és una collita ben minsa, tenint en compte que el consistori barceloní en té 41, i que la majoria absoluta està fixada en 21. Caldrà pactar a tres bandes.

Els cinc partits restants, amb intensitats diferents, s’han de considerar els perdedors de les eleccions. Els ciudadanos, que tot i haver passat de 5 a 6 regidors, no han assolit les expectatives mínimes que ells mateixos s’havien imposat a partir de l’aterratge del paracaigudista Valls. Els convergents, que han perdut la meitat de la seva representació, passant de 10 regidors a 5. Els peperos, que han passat de 3 a 2. La CUP, que ha perdut els tres regidors que tenia i s’ha convertit en un partit sense representació al plenari. I els grans perdedors d’aquestes eleccions, els comuns, que com a conseqüència de la pèrdua d’un regidor perden també el govern de la ciutat. En aquest sentit, em remeto al meu comentari d’ahir.

Ara els partits perdedors poden fer tres coses: auto enganyar-se buscant excuses de mal pagador, donar la culpa als electors per no haver votat com segons ells calia fer-ho, o fer una autocrítica seriosa pels molts errors comesos durant aquests quatre anys. Si mirem en clau de futur, l’única opció correcta seria la tercera, però almenys fins ara no se’ls veu massa convençuts de triar el camí de l’autocrítica.

Un apunt final. De la quinzena llarga d’altres llistes electorals que també competien en aquestes eleccions i no han obtingut representació, destacaré només la que té Jordi Graupera com a cap de llista. La idea d’elaborar la totalitat de la llista electoral a base d’eleccions primàries era i segueix sent molt bona, i la campanya electoral gairebé sense mitjans va ser moderna i innovadora. Però el menyspreu dels grans mitjans catalans de comunicació de paper (La Vanguardia i El Periódico) i molts dels digitals, combinat amb l’actitud poc receptiva a una nova forma de fer política per part dels partits tradicionals, els va impedir obtenir representació. Una pena. Si persisteixen, a les pròximes eleccions surten segur.

Llums i ombres

Eleccions al Parlament Europeu: sent unes eleccions de circumscripció única per a tot l’estat espanyol, gairebé el meu únic interès era veure quina candidatura era la guanyadora a Catalunya. El votant no s’equivoca mai, i ahir es va posar en evidència que l’estratègia dels exiliats és la que ha tingut més suport popular. Penso que per a la majoria dels catalans aquesta és una bona notícia, i els nous eurodiputats tindran cinc anys per demostrar-ho.

Eleccions municipals a la ciutat de Barcelona: en democràcia, els errors i els incompliments electorals es paguen a les urnes. Tot fa pensar que Colau deixarà de ser alcaldessa, no perquè en el seu mandat no hagi tingut algunes actuacions encertades, que les ha tingut, sinó perquè n’ha tingut moltes més de desencertades. I no s’han d’oblidar els seus flagrants incompliments electorals. Si no hi ha un pacte contra natura, Colau deixarà de ser alcaldessa. Penso que per a la majoria dels ciutadans de Barcelona aquesta és una bona notícia.

Aquest és un comentari d’urgència. Evidentment que hi ha més llums i també més ombres; si rellegiu les meves reflexions de dissabte, aquestes queden perfectament en evidència. Però d’això en parlaré en un pròxim article escrit amb més calma.

Reflexions en veu alta

Què n’espero de les eleccions municipals a Barcelona?

1/ Que Colau no les torni a guanyar.
2/ Que Valls no passi de cinc regidors.
3/ Que el PP no en tregui cap, tot i que amb Bou de regidor estaríem distrets.
4/ Que als partits que van fer primàries i després van prescindir dels resultats no els quedin ganes de repetir-ho.
5/ Que Graupera esdevingui regidor.

Què faré demà?

1/ No votar cap partit pro 155.
2/ No votar cap partit de fora de Catalunya.
3/ No votar cap partit comunista i assimilats.
4/ No votar cap partit feixista i assimilats.
5/ No votar a qui penso que pot guanyar.

Cortesia parlamentària

(L’article original en versió paper es va publicar el 17 de maig de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.913 de La Veu de l'Anoia)

Una societat que es mogui en els paràmetres de la cortesia és una societat més amable. Així, en les meves relacions intento no deixar mai de banda un tracte cortès amb els meus interlocutors. Aquest principi inclouria, també, la meva defensa de la cortesia parlamentària, tot i que aquesta modalitat de cortesia no he tingut mai ocasió de practicar-la, ja que el meu negoci —o modus vivendi si us agrada més— està molt allunyat de la política.

Aquest principi ve a tomb per comentar la proposta que ha fet el president espanyol Pedro Sánchez per tal que el diputat socialista del Parlament, Miquel Iceta, esdevingui el nou president del Senado d’Espanya. En el món de la política, que és el seu des que era molt jovenet, Iceta ha fet molts dels papers de l’auca, i no ens ha d’estranyar que ara hagi rebut aquesta oferta. Però, per poder-la tirar endavant, hi ha un petit inconvenient, i és que Iceta no és senador i, lògicament, per presidir aquella cambra s’ha de ser senador.

Fa tres setmanes es van celebrar eleccions al Senado, però Iceta no s’hi va presentar. Segurament llavors encara no havia rebut l’oferta sucosa de Sánchez per presidir aquella institució, que comporta una retribució anual que supera els 170.000 euros, a més d’altres regalies menys conegudes. Em permeto senyalar que és un sou que no està gens malament per presidir una institució que gairebé no té cap utilitat, a banda de donar el vistiplau a l’aplicació l’article 155 de la CE als catalans, siguin o no siguin independentistes.

Existeix, però, una via per tal que Iceta esdevingui senador, i és que el Parlament el nomeni en substitució d’un altre senador de designació autonòmica, José Montilla, el qual ja ha dimitit per facilitar l’accés al Senado del seu company de partit. (Per cert, Montilla, com el seu company Iceta, també s’ha passat tota la vida vivint de la política). És a partir de la dimissió de Montilla que el Parlament hauria de votar el seu substitut, però els vots dels socialistes no són suficients i, apel·lant a la cortesia parlamentària, des d’aquest partit s’ha demanat ajut —vots— a altres partits.

Els partits independentistes han reaccionat fent-se els ofesos, i no els falta raó, argumentant que no volen facilitar les coses a un dels responsables de l’aplicació del 155. Però diria que amb l’apel·lació a la cortesia parlamentària, més aviat que tard (escric això el dilluns 13 de maig) Iceta acabarà sent senador. Els bombers no trepitgen mai la mànega del company; cortesies al marge, els diputats tampoc.

Separació de poders?

Sovint diem que en una democràcia sense adjectius no hi pot haver cap mena d’interferència entre els tres poders estatals: executiu, legislatiu i judicial. Però més sovint encara hem de denunciar que a Espanya la separació de poders és una de les moltes assignatures pendents que té el país. Òbviament durant el franquisme no hi havia separació de poders, però és que en les quatre dècades de la suposada democràcia tampoc n’hi ha hagut mai. Les interferències són contínues, i gairebé ningú s’escandalitza. Estem donant per bona una situació absolutament irregular, i em quedo curt amb l’adjectiu.

Ara tenim el tema dels cinc presos polítics catalans als quals se’ls ha de concedir la presumpció d’innocència. Han estat autoritzats a presentar-se a les eleccions i han estat escollits parlamentaris pels ciutadans, i tot segons les lleis espanyoles. Dilluns es van poder acreditar al Congreso (4) i al Senado (1), i dimarts van prendre possessió dels seus escons i van poder votar els membres de les respectives meses de les càmeres a les quals ara pertanyen (presidència, vicepresidències i secretaries).

Doncs bé, simultàniament el poder judicial ha instat el poder legislatiu a suspendre’ls immediatament, i el poder legislatiu ha contestat tornant la responsabilitat a la judicatura. Mentrestant, el poder executiu (vicepresidenta Calvo dixit) ha interferit amb els dos altres poders declarant que els parlamentaris catalans segrestats per l’estat haurien de ser suspesos immediatament. I de tota aquesta comèdia grotesca alguns encara en diuen democràcia.

Del dit al fet

El dit: "Nunca fue el castellano lengua de imposición" (Juan Carlos de Borbón).

El fet: "Usted va a contestar en castellano. Si no quiere contestar en castellano, se levanta, asume las consecuencias legales de su negativa a contestar y hemos terminado" (jutge Manuel Marchena, impedint contestar en català a un testimoni català que pretenia expressar-se en català en el judici-farsa del procés que aquests dies té lloc a Madrid).

L’Automobile i altres fires

Per motius professionals he visitat moltes fires comercials en països asiàtics, africans, americans i europeus, i alguna vegada hi he participat també com a expositor. Amb això vull dir que tinc alguna experiència en fires internacionals. D’uns anys ençà moltes fires estan pràcticament tancades al públic en general, ja que es reserven als professionals que hi accedeixen mitjançant una prèvia online registration que t’identifica i et facilita un codi per entrar al recinte firal. Algunes fires, potser perquè no sigui dit que no hi deixen entrar a tothom, o tal vegada degut a la legislació interna del país on es celebra, posen una taquilla a l’entrada per al públic no professional el qual, pagant unes quantitats sovint desorbitades, també pot obtenir una entrada. No cal dir que l’objectiu dels organitzadors és que les persones no professionals no s’hi acostin.

L’objectiu del visitant d’una fira no és només visitar els estands sinó també, i molt especialment, potenciar les relacions comercials. Saps que allà hi trobaràs aquell client o proveïdor que fa temps que no veus, i els sopars de negoci en sortir del recinte firal són molt habituals. I no parlo dels dinars perquè, normalment, en una fira al migdia es pica qualsevol cosa a peu dret, per no perdre el temps. Dels centenars de fires visitades, no en recordo cap que al migdia hagi dinat comme il faut. T’oblides de dinar com cal perquè saps que al vespre ja faràs la pau.

Feia molts anys que no visitava el Saló de l’Automòbil, que ara anomenen Automobile Barcelona. Aquesta setmana m’hi he acostat, i vaig fer una visita ràpida pels diversos pavellons del recinte firal de Montjuic. Pensava que es tractava d’una fira més de caràcter professional, però el primer que vaig observar és que és una fira d’accés lliure per a tothom que estigui disposat a pagar una entrada de 15 €, un preu més que raonable. Vaig veure que a l’avinguda Maria Cristina les marques expositores tenien cotxes a la disposició de qui els volgués provar per la zona de Montjuic, i vaig observar també que la majoria de les marques oferien descomptes importants als compradors particulars que decidissin fer la compra allà mateix. És a dir, l’Automobile és una fira que busca el visitant particular, comprador potencial dels vehicles exposats.

Des de fa molts anys a Barcelona sabem organitzar fires i congressos internacionals de tota mena, tot i que les autoritats municipals no sempre són conscients de la importància econòmica que aquests esdeveniments tenen per a la ciutat. Ara que s’acosten les eleccions municipals, seria bo que els barcelonins optessin per un partit polític que no veiés aquesta activitat firaire com una agressió a la ciutat; al capdavall, d’una manera directa o indirecta tota la ciutat en surt beneficiada (impostos i taxes municipals, hotels, taxis, restaurants, botigues, etc.). Si en voleu saber més del món de les fires, fa dos anys vaig publicar un article que seria complementari del d’avui.

Mirem-nos-ho, també, des de l’altra banda

Aquesta setmana ha entrat en vigor una normativa estatal que imposa a les empreses el control i registre dels horaris reals dels seus treballadors. És una mesura que em sembla molt oportuna, ja que sempre és bo que s’introdueixin mitjans raonables per tal de dificultar els abusos i les males pràctiques en les relacions laborals. Ara bé, en els comentaris generalitzats que es fan aquests dies al voltant d’aquest nou control horari de les hores treballades, es dóna a entendre que aquest s’ha imposat per evitar que les empreses facin trampes, és a dir, per dificultar que segueixin sense cotitzar i abonar les hores extres que fan els seus treballadors. Enlloc he vist, però, que aquesta mesura hauria de servir, també, per dificultar les males pràctiques d’aquells treballadors que no compleixen amb les seves obligacions horàries, que haberlos, haylos. O és que s’ha de donar per bo el discurs tronat dels que prediquen que les empreses són dolentes per se, i els treballadors bons de tota bondat? Com diuen a ses illes, per tot hi ha de tot. També en les relacions laborals.

Dinamisme institucional? Segur?

Organitzat per la revista El Jardí i Les Veus de la República, la setmana passada va tenir lloc a la Casa Orlandai un debat electoral entre diversos candidats a les eleccions municipals de Barcelona del 26M. Jo era fora i no hi vaig poder assistir, així que les referències que tinc de l’acte no són impressions directes meves sinó provinents de terceres persones que hi eren i m’ho han explicat, i les quals em mereixen tota la credibilitat.

Es va comentar una anomalia, difícilment superable, del mandat que ara s’acaba, com és el fet d’haver tingut tres regidors de districte —dos dels comuns i un socialista— en els quatre anys de mandat de l’alcaldessa Colau. Traduït: quan el regidor del districte començava a conèixer les problemàtiques específiques dels diferents barris que el conformen, així com les corresponents reivindicacions veïnals, la senyora alcaldessa el cessava i ens n’enviava un altre. I apa, torna a començar tot el procés, fins a tres vegades en menys de quatre anys.

D’aquesta manera han anat passant pel districte, amb més pena que glòria, els regidors Gerardo Pisarello, Daniel Mòdol i Jaume Asens. El resultat d’aquesta inflació de regidors i d’altres membres de l’equip de govern és que pel nostre barri de Sarrià han estat quatre anys pràcticament perduts, fora d’algunes actuacions puntuals que s’han portat a terme heretades, per cert, del mandat anterior. Així, la remodelació de la part alta de Major de Sarrià ja havia estat consensuada amb el veïnat i les entitats del barri quan el 2015 va començar a exercir el govern dels comuns.

La senyora alcaldessa sortint i candidata a la reelecció no va anar al debat, i en el seu lloc hi va enviar l’actual comissionat de cultura de l’ajuntament i número dos de la candidatura del 26M, Joan Subirats. És aquell senyor que quan recentment va ser interpel·lat a la Casa Gran sobre la no construcció de la promesa biblioteca de Sarrià, una inversió contemplada en el programa electoral dels comuns, va tirar de cinisme per dir que era cert, que en aquest mandat a Sarrià no es construiria cap biblioteca, però que se n’estava construint una en un altre barri de la ciutat.

Interpel·lat també el candidat Subirats pel tema de la inflació de regidors i consellers de districte que han passat per Sarrià en el transcurs d’aquest mandat, no se li va acudir res millor que dir que això era una expressió de “dinamisme institucional”, i el nostre personatge es va quedar tan ample. Però tot i aquestes burles cap a la gent de Sarrià, conec algunes persones del nostre barri que el 26M tornaran a votar els comuns. I és que a Sarrià, com a tot arreu, tenim de tot.

Vot de càstig

(L’article original en versió paper es va publicar el 3 de maig de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.911 de La Veu de l'Anoia)

Quan arriben les eleccions no sempre es vota a favor d’un partit, ja que moltes vegades l’elector opta per votar a la contra. Els motius per fer-ho solen tenir molt a veure amb la mala gestió que ha fet el partit que ha governat i/o amb incompliments flagrants del programa electoral. Sovint ens queixem, amb raó, que els programes electorals dels partits polítics tenen una alta dosi d’ambigüitat, i que aquesta circumstància fa difícil fer un seguiment acurat de la gestió pública. Si tenim l’oportunitat d’interpel·lar els candidats, els hauríem d’exigir més concrecions. Quan s’esvaeixen les ambigüitats i les concrecions s’acaben incloent en el programa electoral és més fàcil per l’elector fer un seguiment de la gestió i poder constatar si allò que s’ha promès formalment s’ha complert o no. Utilitzo el terme formalment perquè sempre he considerat que un programa electoral no deixa de ser un contracte entre un partit polític i els seus votants potencials, tan seriós com qualsevol altre i, per tant, d’obligat compliment. Si en acabar-se la legislatura el programa s’ha complert, el partit té moltes possibilitats que a les següents eleccions l’elector repeteixi el vot. Ara bé, si s’ha incomplert el programa, al votant sempre té l’opció del vot de càstig.

No és el mateix que un partit inclogui en el seu programa electoral un punt que digui que vetllarà per la cultura, expressat així, amb aquesta ambigüitat, un compromís que sobre el paper queda molt bé però que als efectes pràctics no vol dir absolutament res, que el partit es comprometi, per exemple, a construir una biblioteca de determinades característiques en un solar municipal concret adquirit amb aquesta finalitat, per tractar-se d’una instal·lació molt necessària i llargament reivindicada pels veïns. És només un exemple per entendre millor les situacions d’incompliment electoral dels partits. Així, si en el transcurs de la legislatura l’elector constata que no només no s’ha construït la biblioteca compromesa sinó que, podent iniciar les obres, l’administració pública implicada ni tan sols les ha licitat, no ens hauria d’estranyar que a les següents eleccions els veïns votessin a la contra, és a dir, optessin pel vot de càstig. Dissortadament, situacions com aquesta passen més sovint del que ens agradaria, i seria bo que els electors actuessin amb responsabilitat. Quan els veïns fan els ulls grossos s’institucionalitzen les situacions d’incompliment electoral. Els partits polítics entenen perfectament el vot de càstig.

Tancat temporalment

Aquest blog reobrirà el divendres 10 de maig a les 7 a.m., amb un comentari sobre el vot de càstig, un tema que aquests dies està de plena actualitat.

Casado necessitarà un bon psicòleg

Pablo Casado, el conducator dels populares i fins ara líder de l’oposició al Congreso de los Diputados, encara no ha estat capaç d’assumir ni digerir correctament la nova realitat política espanyola —i també la catalana— a partir dels resultats electorals de diumenge passat. Aquesta nova realitat inclou, òbviament, la minsa collita de vots obtinguda pel seu partit, el pitjor resultat electoral dels populares des de la fundació del partit per Manuel Fraga Iribarne i altres polítics franquistes. La desfeta electoral del PP es comença a assemblar molt al final de l’UCD d’Adolfo Suárez, un partit que, a la mort de Franco, en poc temps va passar de liderar la transició política espanyola a desaparèixer del mapa polític.

Si s’hagués de fer una relació exhaustiva dels greus errors polítics comesos per Casado i el seu equip des que va accedir a la presidència dels populares, afegits als errors dels seus antecessors en el càrrec en les últimes dècades (Aznar i Rajoy), sortiria un article molt llarg. Si ens centrem només en Catalunya, els errors semblen impropis d’una persona mínimament responsable. La conseqüència és que, especialment a Catalunya, aquest partit s’ha convertit en gairebé residual, i ja no el voten ni els seus. El PP és ara mateix l’últim partit del Parlament, amb només quatre diputats de 135; en representació de Catalunya, aquest partit només té una diputada, i cap diputat, al Congreso de los Diputados; per arrodonir-ho, cal recordar que el PP només té un alcalde de 948.

La cirereta del pastís del desgavell pepero a Catalunya va ser la nefasta elecció de la marquesa de Casa Fuerte per encapçalar la llista per Barcelona a les eleccions de diumenge passat. Aquesta senyora és la típica política bilingüista monolingüe que va pel món mostrant una gran dosi de prepotència i mala educació. Sense oblidar les seves amenaces constants d’aplicar novament l’article 155 de la CE quan el seu partit arribi a La Moncloa, un objectiu que, sortosament, ara mateix queda mooolt llunyà en el temps. Casado s’ha equivocat lligant-se de peus i mans a la dreta extrema de Vox i de José M. Aznar, un d’aquells polítics —l’altre és Felipe González— que no va saber plegar del tot quan tocava. Casado ha tirat per la borda la seva carrera política, i necessitarà un bon psicòleg per desintoxicar-se de tanta mala praxi política.