Vot de càstig

(L’article original en versió paper es va publicar el 3 de maig de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.911 de La Veu de l'Anoia)

Quan arriben les eleccions no sempre es vota a favor d’un partit, ja que moltes vegades l’elector opta per votar a la contra. Els motius per fer-ho solen tenir molt a veure amb la mala gestió que ha fet el partit que ha governat i/o amb incompliments flagrants del programa electoral. Sovint ens queixem, amb raó, que els programes electorals dels partits polítics tenen una alta dosi d’ambigüitat, i que aquesta circumstància fa difícil fer un seguiment acurat de la gestió pública. Si tenim l’oportunitat d’interpel·lar els candidats, els hauríem d’exigir més concrecions. Quan s’esvaeixen les ambigüitats i les concrecions s’acaben incloent en el programa electoral és més fàcil per l’elector fer un seguiment de la gestió i poder constatar si allò que s’ha promès formalment s’ha complert o no. Utilitzo el terme formalment perquè sempre he considerat que un programa electoral no deixa de ser un contracte entre un partit polític i els seus votants potencials, tan seriós com qualsevol altre i, per tant, d’obligat compliment. Si en acabar-se la legislatura el programa s’ha complert, el partit té moltes possibilitats que a les següents eleccions l’elector repeteixi el vot. Ara bé, si s’ha incomplert el programa, al votant sempre té l’opció del vot de càstig.

No és el mateix que un partit inclogui en el seu programa electoral un punt que digui que vetllarà per la cultura, expressat així, amb aquesta ambigüitat, un compromís que sobre el paper queda molt bé però que als efectes pràctics no vol dir absolutament res, que el partit es comprometi, per exemple, a construir una biblioteca de determinades característiques en un solar municipal concret adquirit amb aquesta finalitat, per tractar-se d’una instal·lació molt necessària i llargament reivindicada pels veïns. És només un exemple per entendre millor les situacions d’incompliment electoral dels partits. Així, si en el transcurs de la legislatura l’elector constata que no només no s’ha construït la biblioteca compromesa sinó que, podent iniciar les obres, l’administració pública implicada ni tan sols les ha licitat, no ens hauria d’estranyar que a les següents eleccions els veïns votessin a la contra, és a dir, optessin pel vot de càstig. Dissortadament, situacions com aquesta passen més sovint del que ens agradaria, i seria bo que els electors actuessin amb responsabilitat. Quan els veïns fan els ulls grossos s’institucionalitzen les situacions d’incompliment electoral. Els partits polítics entenen perfectament el vot de càstig.