Separació de poders?

Sovint diem que en una democràcia sense adjectius no hi pot haver cap mena d’interferència entre els tres poders estatals: executiu, legislatiu i judicial. Però més sovint encara hem de denunciar que a Espanya la separació de poders és una de les moltes assignatures pendents que té el país. Òbviament durant el franquisme no hi havia separació de poders, però és que en les quatre dècades de la suposada democràcia tampoc n’hi ha hagut mai. Les interferències són contínues, i gairebé ningú s’escandalitza. Estem donant per bona una situació absolutament irregular, i em quedo curt amb l’adjectiu.

Ara tenim el tema dels cinc presos polítics catalans als quals se’ls ha de concedir la presumpció d’innocència. Han estat autoritzats a presentar-se a les eleccions i han estat escollits parlamentaris pels ciutadans, i tot segons les lleis espanyoles. Dilluns es van poder acreditar al Congreso (4) i al Senado (1), i dimarts van prendre possessió dels seus escons i van poder votar els membres de les respectives meses de les càmeres a les quals ara pertanyen (presidència, vicepresidències i secretaries).

Doncs bé, simultàniament el poder judicial ha instat el poder legislatiu a suspendre’ls immediatament, i el poder legislatiu ha contestat tornant la responsabilitat a la judicatura. Mentrestant, el poder executiu (vicepresidenta Calvo dixit) ha interferit amb els dos altres poders declarant que els parlamentaris catalans segrestats per l’estat haurien de ser suspesos immediatament. I de tota aquesta comèdia grotesca alguns encara en diuen democràcia.