Excepte que hi hagi un pacte contra natura, la fins ara alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, haurà de deixar el seu càrrec perquè no ha estat capaç de repetir la victòria agònica de fa quatre anys. Llavors va treure onze regidors de quaranta-u, una collita ben minsa, però com que cap altre partit la va superar, Colau va esdevenir alcaldessa. Sigui com sigui, els electors no s’equivoquen mai, i si diumenge passat no van votar Colau amb la intensitat que a ella li hagués agradat va ser per motius obvis que fàcilment es poden intuir, és a dir, perquè la seva gestió no ha convençut. Ningú nega que Colau hagi tingut alguns encerts en el seu mandat, però els barcelonins hem hagut de patir molts més desencerts. Sigui com sigui, després d’unes eleccions només es compten vots, no explicacions de vot.
Cal recordar que el grup polític del qual s’ha envoltat Colau en el seu mandat (2015-2019) ha governat la ciutat gairebé durant les quatre dècades d’ajuntaments democràtics (1979-2019), és a dir, tots menys els quatre anys de Trias com a alcalde (2011-2015). En aquests quaranta anys han anat canviant de marca, però bàsicament les seves idees polítiques s’han mantingut. Són comunistes i es reivindiquen com a tals, tot i que d’uns anys ençà eviten utilitzar aquest mot perquè no ignoren que, per motius que a ningú se li escapen, el comunisme no resulta simpàtic per a molta gent. Als anys setanta del segle passat el seu nucli dur estava format per la gent del PSUC, que posteriorment es va rebatejar com a Iniciativa. Aquest partit és el titular d’un deute bancari impagable, segons el parer de molts experts en la matèria. Els comunistes sempre han criminalitzat el món financer però, alhora, s’han deixat ajudar per laCaixa sense cap remordiment.
Aquest és el grup polític català que ha governat la ciutat durant més anys (36), seguit pels socialistes, que han estat al govern tres anys menys que els comunistes. Els comunistes, comuns que es diuen ara, tenen molta experiència en governs municipals tot i que, òbviament, l’experiència de govern no és argument suficient per governar una ciutat. Durant el seu mandat Colau ha comès un error de principiant, i és que ha oblidat que governava en franca minoria —11 regidors de 41— però actuava com si disposés d’una àmplia majoria. Emparant-se en el seu càrrec, massa sovint s’ha mostrat prepotent amb els seus adversaris polítics. I a manca de regidors suficients per governar amb comoditat, Colau ha utilitzat el conegut argument d’una suposada superioritat moral de l’esquerra, una superioritat que és més falsa que un bitllet de tres euros.
Per guanyar les eleccions de l’any 2015 Colau va utilitzar unes dades fiscals inventades, falses, contra el seu antecessor a l’alcaldia i principal oponent, Xavier Trias. És allò que ara en diuen fake news, unes falsedats subministrades per servidors fidels de les clavegueres de l’estat. Parlem de Jorge Fernández Díaz —encara ara costa d’entendre com un personatge tan moralment nefast com ell arribés a ser ministre—, Eduardo Inda —en aquest país de tot en diuen periodisme—, i altres personatges del clavegueram polític de l’estat. El més greu és que coneixent que aquelles informacions fiscals eren falses, Colau no s’ha disculpat mai en veu alta, i és que quan les mentides són públiques, les disculpes cal que també ho siguin. Però no és només això, Colau encara ha anat més lluny. Així, en la campanya electoral que ha acabat ara, Colau ha tornat a utilitzar aquella porqueria en el seu discurs polític.
Podríem acabar aquest comentari detallant el munt d’incompliments electorals dels comuns liderats per Colau, la presa de pèl a la que tot sovint ha sotmès als veïns, la trampa d’alguns processos participatius que només han servit per intentar amagar les greus incompetències del seu equip, etc. Però com que gairebé tothom té aquestes dades al cap, m’estalviaré la feina. Diuen que Colau ara pretén canviar d’aires i ser ministra del govern espanyol. Si s’acaba confirmant, potser tindrà la mateixa sort que els francesos van desitjar al seu ex-primer ministre Valls quan va decidir aspirar a l’alcaldia de Barcelona. Un polític ha de ser conscient de les seves limitacions polítiques, i encara que ella potser no n’és conscient, Colau ens ha demostrat que també les té.
Cal recordar que el grup polític del qual s’ha envoltat Colau en el seu mandat (2015-2019) ha governat la ciutat gairebé durant les quatre dècades d’ajuntaments democràtics (1979-2019), és a dir, tots menys els quatre anys de Trias com a alcalde (2011-2015). En aquests quaranta anys han anat canviant de marca, però bàsicament les seves idees polítiques s’han mantingut. Són comunistes i es reivindiquen com a tals, tot i que d’uns anys ençà eviten utilitzar aquest mot perquè no ignoren que, per motius que a ningú se li escapen, el comunisme no resulta simpàtic per a molta gent. Als anys setanta del segle passat el seu nucli dur estava format per la gent del PSUC, que posteriorment es va rebatejar com a Iniciativa. Aquest partit és el titular d’un deute bancari impagable, segons el parer de molts experts en la matèria. Els comunistes sempre han criminalitzat el món financer però, alhora, s’han deixat ajudar per laCaixa sense cap remordiment.
Aquest és el grup polític català que ha governat la ciutat durant més anys (36), seguit pels socialistes, que han estat al govern tres anys menys que els comunistes. Els comunistes, comuns que es diuen ara, tenen molta experiència en governs municipals tot i que, òbviament, l’experiència de govern no és argument suficient per governar una ciutat. Durant el seu mandat Colau ha comès un error de principiant, i és que ha oblidat que governava en franca minoria —11 regidors de 41— però actuava com si disposés d’una àmplia majoria. Emparant-se en el seu càrrec, massa sovint s’ha mostrat prepotent amb els seus adversaris polítics. I a manca de regidors suficients per governar amb comoditat, Colau ha utilitzat el conegut argument d’una suposada superioritat moral de l’esquerra, una superioritat que és més falsa que un bitllet de tres euros.
Per guanyar les eleccions de l’any 2015 Colau va utilitzar unes dades fiscals inventades, falses, contra el seu antecessor a l’alcaldia i principal oponent, Xavier Trias. És allò que ara en diuen fake news, unes falsedats subministrades per servidors fidels de les clavegueres de l’estat. Parlem de Jorge Fernández Díaz —encara ara costa d’entendre com un personatge tan moralment nefast com ell arribés a ser ministre—, Eduardo Inda —en aquest país de tot en diuen periodisme—, i altres personatges del clavegueram polític de l’estat. El més greu és que coneixent que aquelles informacions fiscals eren falses, Colau no s’ha disculpat mai en veu alta, i és que quan les mentides són públiques, les disculpes cal que també ho siguin. Però no és només això, Colau encara ha anat més lluny. Així, en la campanya electoral que ha acabat ara, Colau ha tornat a utilitzar aquella porqueria en el seu discurs polític.
Podríem acabar aquest comentari detallant el munt d’incompliments electorals dels comuns liderats per Colau, la presa de pèl a la que tot sovint ha sotmès als veïns, la trampa d’alguns processos participatius que només han servit per intentar amagar les greus incompetències del seu equip, etc. Però com que gairebé tothom té aquestes dades al cap, m’estalviaré la feina. Diuen que Colau ara pretén canviar d’aires i ser ministra del govern espanyol. Si s’acaba confirmant, potser tindrà la mateixa sort que els francesos van desitjar al seu ex-primer ministre Valls quan va decidir aspirar a l’alcaldia de Barcelona. Un polític ha de ser conscient de les seves limitacions polítiques, i encara que ella potser no n’és conscient, Colau ens ha demostrat que també les té.
3 comentaris:
El que dius no és cert, els que tu anomenes "comunistes" no han estat governant a l'ajuntament de Barcelon a durant 40 anys... Han estat els socialistes, els "comunistes" com tu dius només ho han fet durant els 4 anys de Colau... Ara se suposa que Narcís Serra, Maragall, Clos o Hereu eren dels "comunistes"?? Eren del PSC que per algo van guanyar des de les primeres elecciones municipals fins al 2011...
Anònim,
El titular d'aquest blog té com a norma no respondre els comentaris anònims. Avui, però, faré una excepció. Tots els noms que menciones són, òbviament, membres del PSC. Jo parlo dels tradicionals socis dels socialistes, els comunistes, abans del PSUC, ara d'Iniciativa, que han participat en els governs de la ciutat al llarg dels anys. Alguns encara els pots trobar a determinades empreses com Agbar i companyia, com a resultat de la nefasta política de portes giratòries, una mala pràctica que no és, ni de lluny, monopoli de la dreta com de vegades se'ns vol fer creure.
I si pretens continuar el debat, t'agrairé que deixis d'amagar-te sota l'anonimat.
Estic d'acord en el que dius pero el text no es tan clar i dona a entendre que Iniciativa ha governat la ciutat durant 40 anys, cosa que no es certa.
Respecte el nom a l'hora de comentar que surt com a "anonim" perdona pero no se com es fa per posar el meu nom, ahir vaig escriure el comenatri que vaig enviar 2 vegades la primera de la qual la vaig publicar amb "nom, url" pero no es va pùblicar i el segon ho vagi fer amb "Anónim". A veure si aquest misatge es publica amb el nom!!!
Una abraçada i a seguir amb el blog, que com a veí del barri llegeixo de tant en tant.
Un petó.
Publica un comentari a l'entrada