Sòria, un malestar que es pot encomanar

De tant en tant comento allò que no votaré, però per tal de mantenir la meva independència no faig públic mai a qui voto. Amb les eleccions de Castilla y León (Espanya) de fa quinze dies vaig fer, però, una excepció. Així, fa uns mesos vaig escriure que si jo fos sorià i hagués pogut votar, el meu vot hauria sigut per la llista de Soria ¡Ya!. Després va resultar que l'opció escollida per la majoria dels ciutadans de Sòria coincidia amb la meva. De cinc procuradores que es votaven en aquella província espanyola, Soria ¡Ya! en va treure tres, i PSOE i PP un cadascun. La patacada electoral dels grans partits ha estat de les que fan història, ja que abans tenien, respectivament, tres i dos procuradores. Soria ¡Ya! va treure més vots i escons que la suma dels dos partits estatals. Una modesta plataforma ciutadana ha demostrat per la via dels fets que es pot guanyar als partits consolidats amb quatre dècades d'experiència. Un es pot preguntar què hi ha al darrere dels votants d'aquesta plataforma ciutadana, políticament transversal. Al meu entendre hi ha grans dosis de decepció i emprenyament amb els polítics tradicionals, combinat amb moltes ganes d'intentar millorar per part dels sorians. La ciutadania ha dit prou. Com diuen a l'oest, ¡hasta aquí podíamos llegar!
 
Els partits polítics independentistes catalans (Esquerra i Junts) farien bé de fixar-se en Soria ¡Ya!. No s'ha d'excloure que l'episodi electoral que comentem avui pugui ser la referència d'una futura versió catalana. Seria també el resultat lògic de la decepció i l'emprenyament amb els partits polítics tradicionals per part dels catalans que fa un any van votar majoritàriament a favor d'opcions independentistes. La ciutadania independentista, que des de fa més d'una dècada no ha parat de créixer, està molt molesta. M'ensumo que també està a punt de dir ja n'hi ha prou!, i més aviat que tard es podria organitzar políticament al marge dels partits tradicionals. A Sòria també semblava que un invent així no seria políticament viable. Prescindir de les reivindicacions sostingudes en el temps de més de la meitat de la societat catalana també pot tenir un càstig electoral més que merescut. La paciència dels catalans independentistes no és infinita. O Esquerra i Junts es posen les piles d'una punyetera vegada, o la reacció de la ciutadania independentista, organitzada al marge dels partits, es farà inevitable. Els dirigents d'aquests partits estan corrent el risc que Catalunya esdevingui una nova Sòria. I sí, ja sé que d'uns anys ençà de la província en diem circumscripció, però en aquestes reflexions la qüestió semàntica passa a un segon terme.

Any 2022: el PP i Catalunya

La gran crisi del PP espanyol que s’ha tancat en fals aquesta nit difícilment afectarà la seva franquícia catalana. A Catalunya el PP ja fa temps que no pinta res, i aquesta irrellevància passa en bona part per culpa d'ells mateixos. Quan la corda s'estira més del compte hi ha el risc que es trenqui, i d'aquí prové el divorci més que evident entre el PP i la societat catalana. De tant en tant he publicat reflexions sobre aquest partit, i si ara rellegeixo les publicades els últims quinze anys, constato que ben poc ha canviat, i si ha canviat ha estat sempre a pitjor. I pitjor pel PP vol dir, a ningú se li escapa, millor pels catalans independentistes, que avui en dia ja constitueixen una majoria consolidada. Si teniu dubtes, els resultats electorals us els esvairan. Però per a la gent desmemoriada, sempre va bé fer una mica de balanç. Podem començar per la presidència de la Generalitat, que el PP no l'ha ensumat mai. Les presidències de les quatre diputacions i de la quarantena de consells comarcals, tampoc. De les 947 alcaldies de Catalunya, el PP només en té dues, Gimenells i Pontons, amb uns pocs centenars d'habitants a cadascun d'aquests poblets; són els típics llocs on no es vota el partit sinó el candidat. Al Parlament, només tenen tres escons de 135, dels quals dos són provinents del transfuguisme ciudadano. La representació de la franquícia catalana del PP al Congreso espanyol és irrellevant. Aquestes dades ens donen una idea de l'espai que aquesta opció política ocupa a Catalunya. Així que passi el que passi a Madrid (Espanya), a Catalunya no crec que canviïn gaire les coses.

Tocar el dos

 

(Imatge: jordisalvany.com)

Avui, 22 de febrer de l’any 2022, és el dia que més vegades podrem tocar el dos de tot el segle XXI. Per ser exactes, avui podrem tocar el dos fins a sis vegades: 22-2-2022. Cada dia es fa més evident que si els catalans no toquem el dos d’Espanya, no ens en sortirem. Com ha estat passant en els últims tres segles, Espanya sempre busca perjudicar Catalunya, per terra, mar i aire. Els instruments utilitzats no han sigut només les actuacions vergonyoses de les forces d’ocupació, amb aquell episodi tan penós de l’himne policial “a por ellos”, sinó els diaris oficials, les sentències judicials, i qualsevol altre instrument, legal o no, que la metròpoli consideri útil pels seus interessos anticatalans; per exemple, la utilització sense manies de les clavegueres estatals.

Una llengua pròpia que no es respecta, unes inversions que s’anuncien, però que no s’acaben de concretar mai, un sistema de finançament totalment injust i que sempre ens perjudica, unes lleis elaborades pel nostre Parlament que sistemàticament són enviades a la justícia, buscant tombar-les, etc. Aquesta és la dura realitat actual a la qual estem sotmesos els ciutadans catalans, no només els independentistes sinó la totalitat de la població que viu a Catalunya.

Davant d’una situació així, d’opcions només n’hi ha dues: aguantar els abusos de la metròpoli i continuar abaixant obedientment el cap com s’ha fet fins ara, o donar un cop de porta i tocar el dos mitjançant una declaració unilateral d’independència. Per cert, les declaracions d’independència només poden ser unilaterals, ja que les independències, per principi, no es concedeixen sinó que es declaren. Ara no s’hi val a suplicar un referèndum d’autodeterminació, com demana la CUP. La CUP sempre enreda, tot i que dissimula i procura que no es noti gaire. L’objectiu prioritari dels cupaires no ha sigut mai que Catalunya sigui independent, sinó que es transformi en una societat comunista, aquella ideologia tronada que ha fracassat estrepitosament allà on s’ha implantat.

Des del punt de vista de la majoria dels catalans, que és el que ha de prevaldre, el referèndum d’independència ja es va fer. L’1 d’octubre del 2017 l’opció independentista va guanyar per un marge molt ampli. Si Espanya insisteix a no acceptar aquell referèndum, té una solució ben fàcil: que en proposi un altre. Però, en aquest cas, que ho suggereixi Espanya. Catalunya ja va fer els deures, aviat farà cinc anys. A més, a les últimes eleccions, fetes, aquestes sí, sota la llei electoral espanyola, l’independentisme va treure el 52% dels vots, és a dir, va tornar a guanyar per majoria absoluta. Fem valdre, doncs, aquestes majories, declarem la independència i toquem el dos.

Carajillo o cigaló?

(Article original publicat el 11/2/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2056, pàg. 2)

Tot sovint els diccionaris i les normatives lingüístiques van per una banda, i la parla popular va per la banda contrària. Així, encara que els diccionaris normatius no admeten la paraula carajillo, hi ha qui defensa que hauríem de mantenir-la quan ens referim a aquesta beguda o infusió (ignoro quina és tècnicament la descripció correcta d'aquesta barreja de cafè i destil·lat alcohòlic). Dir-ne cigaló d'un carajillo segurament queda molt català-nostrat, però diria que pocs catalans utilitzen aquest terme. Sense anar més lluny, qui escriu aquestes línies no fa servir mai aquest mot. Cigaló no em sembla la paraula més adequada per acabar un dinar d’amics de manera endreçada. No gosaria dir que cigaló sigui una paraula malsonant, que evidentment no ho és, però per a alguns potser s'hi acostaria una mica; qüestió de gustos. Fetes aquestes elucubracions, caldria aclarir també que la cultura lingüística catalana de l'autor d'aquestes línies, cent per cent autodidacta, es podria qualificar de molt millorable, fins al punt que encara mantinc l'ús de la majoria dels accents diacrítics que recentment ens van eliminar. Ho faig perquè els considero necessaris i, sobretot, perquè em ve de gust.

Aquestes reflexions em van venir al cap fa uns dies a la terrassa d'un local de la plaça de Cal Font d'Igualada. Érem sis persones a taula, i vam dinar força bé a base de tapes molt diverses acabades de fer, res de congelats ni altres modernitats que tant sovintegen últimament. Tot fet al moment, almenys això ens anava assegurant amb molta convicció la persona que prenia nota de la nostra comanda; un bon venedor de tapes, per cert. En acabar, quan ja el sol desapareixia de la nostra zona i el fred va començar a fer-se més present, el cambrer ens va preguntar pels cafès, i de les sis persones que érem a taula, dues van optar pel carajillo de conyac. Em va sorprendre la reacció del cambrer, castellanoparlant, encara que durant tot el dinar va fer l'esforç de dirigir-se a nosaltres en la llengua pròpia del país on es guanya les garrofes. Aquell noi es va oblidar dels carajillos per passar a anomenar-los cigalons, com pretenent donar-nos una lliçó amable de lingüística pràctica. Algú de la taula ho va valorar molt positivament. Però a la factura que ens va portar després hi deia "Carajillo marca". Que hagués posat si la factura hagués estat redactada en català, que és el que tocaria? Carajillo o cigaló? No tinc resposta per a aquesta pregunta, encara que jo hagués mantingut el carajillo.

La pèrdua de llibertats

Vaig veure un tros de l'últim programa Preguntes Freqüents (FAQS) de TV3, concretament el debat entre Núria Terribas, jurista especialitzada en bioètica i biodret, vicepresidenta del Comitè de Bioètica de Catalunya i directora de la Fundació Grífols, i Salvador Macip, doctor en Genètica Molecular i investigador de la Universitat de Leicester. Els dos convidats canviaven impressions sobre la pèrdua de llibertats democràtiques que els ciutadans hem patit en els últims dos anys a causa de les mesures governamentals contra la Covid-19. No només vaig trobar que el debat era molt interessant, sinó necessari i oportú.

Hi ha molta gent que d'aquestes coses no n'és conscient i, sense qüestionar-se unes mesures que al meu entendre són més que criticables, les ha donat automàticament per bones. No ens compliquem la vida, si ho diu l'autoritat, no hi ha res a criticar; aquesta és la seva justeta filosofia de vida. El risc principal que poden generar aquestes mesures extraordinàries és que qualsevol pèrdua de llibertats decretada pels governants sempre té tendència a quedar-se; a ningú se li escapa que els governs estan més còmodes tenint a la gent acollonida.

Relacionat amb les llibertats democràtiques, em ve ara al cap l'anomenada ley mordaza espanyola, patrocinada per les dretes i tan criticada en el seu moment per les esquerres. Unes crítiques del tot justificades, fins al punt que el PSOE i els seus socis d’investidura es van comprometre formalment a derogar aquella llei i... el més calent és a l'aigüera. Abans el PP es trobava còmode amb la llei, i ara és el PSOE qui ha agafat el relleu de la comoditat. I és que en això de les llibertats de la ciutadania, no hi ha gaire diferència entre un partit i l'altre.

Un any desaprofitat

Avui fa un any que l'independentisme català va guanyar les eleccions, amb un 52% dels vots emesos. Però vist amb la perspectiva dels 365 dies transcorreguts, no sembla que el moviment independentista hagi sabut aprofitar la seva gran victòria a les urnes. Si en comptes d'unes eleccions al Parlament la votació del 14 de febrer del 2021 hagués estat un referèndum d'autodeterminació, com els que s'han organitzat en països democràticament més endreçats que el nostre, amb el 52% dels vots avui seríem una república independent.

Els partits polítics independentistes amb representació parlamentària no han fet bé la seva feina, com tampoc han treballat bé els que no tenen representació al Parlament. Posats a buscar responsabilitats, aquí no se salva ni l'apuntador. No vull fer un judici d'intencions, però de vegades sembla que alguns polítics independentistes juguin en contra dels interessos independentistes, guanyadors clars de les eleccions. Aquest virus és un engany a l'elector, i s'hauria d'extirpar. Admetre aquesta realitat resulta tan decebedor com necessari, sobretot perquè cada error del moviment independentista l'ha aprofitat el moviment unionista per tal d'evitar una caiguda encara més forta. Això no ens ho podem permetre. A Catalunya, l'unionisme encara suma el 48%.

Si no s'avancen les pròximes eleccions, cosa que no es pot descartar, queden encara tres anys per tornar a votar. En aquests tres anys la majoria independentista s'ha de plantejar seriosament com intentar evitar un altre error com el que estem patint ara. No puc oferir una recepta màgica perquè no la tinc, però sí un parell d'idees: 1/ Si els candidats independentistes a ser diputats no accepten que corren un risc i l'assumeixen amb totes les conseqüències, que no es tornin a presentar. 2/ Si els partits nominalment independentistes volen demostrar que ho són de veritat, que no ens enredin més i parlin clar.

S'ha acabat el bròquil!, continuar amb la comèdia que estem vivint només ajuda l'adversari. I ja per acabar, de la Taula de Diàleg, algun comentari? Cap ni un, uns i altres ja ens han fet passar massa vergonya.

La compareixença de Laporte

 

(Foto: Antena 3)

Compareixença del doctor Joan-Ramon Laporte al Congreso de los Diputados de Madrid (Espanya). Va ser dilluns passat, i era allà per exposar el seu punt de vista sobre la Covid-19, amb una opinió molt allunyada del discurs oficial. Hi anava convidat per Podemos i el PSOE. Un dels portaveus de la comissió, després d'escoltar-lo, va dir que ignorava què diria el convidat, com pretenent disculpar-se per haver portat un personatge gens còmode. Dit en altres paraules, va insinuar que si haguessin conegut el seu discurs amb antelació, no l'haurien convocat pas. Als pocs diputats presents a la comissió els va sorprendre una intervenció molt ben argumentada i plena de sentit comú, que no s'esperaven, tot i que, quan es debat sobre medicaments, la posició crítica de Laporte amb la línia oficial és ben coneguda pel món acadèmic des de fa molts anys. Va voler deixar molt clar que ell no té els conflictes d'interessos que altres personatges que han anat passant per aquella comissió tenen amb les empreses farmacèutiques, i va mostrar la seva estranyesa pel fet que els diputats no preguntessin mai sobre un assumpte tan delicat. El professor Laporte és un dels grans especialistes europeus en farmacologia, és conegut arreu del món, té discurs propi, sap argumentar amb dades i s'allunya sempre de les especulacions gratuïtes sense base científica, i no es deixa manipular per la gran majoria d'experts que des de fa dos anys acaparen els mitjans de comunicació. Uns experts els quals, a causa de la posició molt crítica de Laporte amb l'anomenada vacuna contra la Covid-19, sovint el tracten com un dels empestats del gremi.

En defensa dels homes

Aclariment previ: vaig escriure aquest article a finals de setembre de l’any passat, i més endavant el vaig enviar a un diari amb el propòsit que fos publicat, com havia fet abans amb altres col·laboracions meves. Però constatant que fins ara l'article no ha vist la llum, he decidit retirar-lo d'aquell diari. Es podria donar el cas que la meva opinió s’allunyés molt de la línia editorial del diari, i que aquest fos el motiu de la no publicació. No ho sé del cert però, si fos així, em sabria greu alhora que ho respecto. Sigui com sigui, he decidit publicar-lo aquí. El títol original de l'article era Dolents de mena?, i ara l’he canviat per En defensa dels homes. Tot i els mesos transcorreguts des que el vaig escriure penso que aquestes reflexions no han perdut actualitat, i que poden interessar tant a les lectores com als lectors d’El radar de Sarrià, una publicació digital que aquest any complirà els seus primers quinze anys de vida.

Llegint segons quins papers, freqüentant segons quins llocs, escoltant segons quins experts, un pot arribar a la conclusió equivocada que els homes, considerats en el seu conjunt, són dolents de mena. D’un temps ençà els homes han esdevingut els dolents de la pel·lícula; no uns homes —que en això tothom hi estaria d’acord— sinó els homes. L’article emprat és important, perquè, òbviament, d’homes dolents n’hi ha, de la mateixa manera que també hi ha dones dolentes, i vull creure que uns i altres ho són en una proporció similar. Però el fet és que algunes personalitats malaltisses elaboren un discurs totalment injust en contra dels homes en general. Es busca fer creure a un determinat perfil social, el de les persones fàcils de convèncer (ja ens entenem), que l’home és ara l’enemic a batre.

Faré dues afirmacions, sense matisos: 1/ la violència de gènere sexual, però no només l’exercida en l’àmbit de la sexualitat, és una trista xacra de la nostra societat, i cal fer tots els esforços necessaris per erradicar-la; 2/ els homes no són violadors en potència com insinuen determinades persones que potser pensen que, dient aquesta bestiesa, s’asseguren el vot del cinquanta per cent de la societat, és a dir, el vot de les dones, donant a entendre que el col·lectiu femení té incorporat el pensament únic. Bonica manera de respectar les dones! Sigui com sigui, una colla de gent irresponsable amb signatura als diaris oficials dedica funcionaris i recursos públics amb l’objectiu d’anar imposant la seva obsessió malaltissa, és a dir, que els homes són dolents de mena.

L’Ajuntament de Barcelona ens serveix d’exemple d’aquesta mala praxi antihomes, però no és l’única administració pública que cau en una obsessió que comença a ser fastigosament perillosa. Pretendre que una violència que ningú nega, però que només l’exerceixen uns quants homes, es pugui atribuir a la societat masculina en el seu conjunt resulta tremendament injust. A la banda muntanya de la plaça de Sant Jaume també veiem alguna conselleria de la Generalitat que no pot dissimular una enveja malaltissa de determinats discursos que surten dels despatxos de la banda mar. Poca broma!, estem parlant de les dues administracions públiques amb més pressupost de Catalunya.

Que una ministra, una consellera, una alcaldessa, una regidora, una alta funcionària pública o altres personatges de pensament recargolat considerin que els homes són dolents de mena i que, per tant, cal reeducar-los a tots, només posa en evidència que tenim alguns dirigents polítics que, sent generosos, els podríem qualificar de curts de gambals. Són persones que en comptes de reconèixer amb humilitat les seves evidents limitacions intel·lectuals, es dediquen a finançar amb diners públics observatoris, plataformes i xiringuitos varis —el Centre de masculinitats Plural en seria un exemple—, com si amb els nostres diners no tinguessin una cosa millor a fer que llençar-los a la claveguera.

Militància política

Si ets regidor o diputat i el politburó del teu partit t'ordena votar en un sentit determinat, fins i tot en contra de les teves conviccions, només pots fer dues coses: obeir per continuar mantenint càrrec i sou, o desobeir amb el risc que t'enviïn cap a casa, sense càrrec ni sou. És per això que sempre he fugit de qualsevol militància, bàsicament per l'obediència que comporta el fet de militar. I com que no sóc gens obedient, aquest peatge m'impedeix militar en un partit polític. Entre la militància i la llibertat, opto per la llibertat.

Dijous passat, el Congreso de los Diputados de Madrid (Espanya) va estar a punt de ser testimoni d'un empat. Recordeu aquell empat cupaire de 1515 a 1515, que fora de la militància de la CUP no es va creure ningú? Doncs dijous, a Madrid, van estar a punt de repetir un episodi similar, un empat a 175. Formalment, van quedar 175 a 174, però de facto va ser un empat a 175, ja que faltava un diputat per sumar els 350. Podemos està pendent d'una decisió judicial sobre el robatori legal d'un escó, el del diputat canari Rodríguez. Per tal de defensar els seus drets, el seu partit no ha passat l'escó al següent de la llista i, mentrestant, Podemos té un vot menys dels que li toquen. Ens trobem davant d'un cas similar al del diputat Juvillà del nostre Parlament, però... una mica diferent. A Madrid es va guanyar la votació pels pèls, per només un vot de diferència, el del senyor Rodríguez, a qui el deep state no permet votar, com si fos un polític català.

Els perdedors van reaccionar amb excuses de mal pagador. Així, un diputat pepero que votava telemàticament va al·legar que s'havia equivocat tres vegades de botó. Potser sí, ves a saber, els peperos s'equivoquen molt, sobretot a Catalunya. A Rússia ja l'haurien enviat una llarga temporada a la fresqueta de Sibèria, a meditar. A Cuba, el veuríem anant a tallar canya de forma voluntària, una ocupació habitual en aquella illa; ho sé perquè ho he vist, i si us interessen les meves experiències a L'Havana, les vaig explicar aquí. A Corea del Nord hauria desaparegut misteriosament del mapa, suposant que a Corea del Nord es pogués votar, que potser és molt suposar. I a la Xina, què podem dir de la Xina? Fins i tot quan els diputats comunistes aplaudeixen ho fan amb la mateixa intensitat i cadència que marca el senyor Xi Jinping. El comunisme ja ho té això, o ets cent per cent obedient al politburó, o pots tenir la seguretat que cauràs en desgràcia. El comunisme no accepta la discrepància.

Calia fer el ridícul?

 

Foto: El Plural

La presidenta del Parlament, MHP Laura Borràs, m'ha decebut molt, i això que tant ella com jo coincidim que som mig igualadins i, a més, a Sarrià som veïns. Però no m'ha decebut per la retirada anunciada de l'escó del diputat Pau Juvillà, sinó per les seves repetides promeses de desobediència fetes durant aquestes últimes setmanes, unes promeses que han quedat en res. Si Borràs sabia que Juvillà acabaria caient en desgràcia, quina justificació tenen les seves declaracions? Calia desprestigiar el Parlament fent el ridícul des de la presidència de la cambra? Jo crec que no.

Entre les creences i les vacunes

(Article original publicat el 28/1/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2054, pàg. 2)

És erroni pretendre que les nostres creences són les úniques vàlides. Alguns creuen que la seva missió en aquest món és "salvar" el planeta, i el problema sorgeix quan veus que no tots els "salvadors" tenen la mateixa recepta. Així, alguns han deixat de menjar carn perquè consideren que els pets del bestiar perjudiquen el planeta. Altres pretenen imposar l'ús de la bici per anar a tot arreu, oblidant que hi ha una part majoritària de la població que no vol o no pot utilitzar aquest sistema de transport, sigui per raons climàtiques, sanitàries, estètiques, o altres. A mi, per exemple, no m'agrada arribar suat als llocs on vaig.

La qüestió comença quan algú intenta imposar les seves idees particulars al conjunt de la població. Vols anar a missa cada dia? Doncs ves-hi. Vols resar cinc cops al dia de cara a la Meca? Endavant. Vols alimentar-te amb tofu? Tu mateix. Vols anar en bici a tot arreu? No te n'estiguis. Vols prescindir d'usar els avions? Doncs prescindeix-ne. Ara bé, no intentis imposar les teves creences particulars a qui no les comparteix, ja que la teva pretensió entra en contradicció amb la llibertat dels altres.

Entre les creences actuals, podem incloure la mal anomenada vacuna contra la Covid-19, amb un petit aclariment: el medicament que t'administren és un tractament, però de vacuna no en té res. Cal revisar la definició de vacuna. Aquesta mal anomenada vacuna ni genera immunitat ni impedeix la transmissió de la malaltia, ni evita cap de les seves possibles conseqüències, fins i tot les més greus, com haver d'ingressar a l'UVI/UCI d'un hospital; dissortadament, tampoc impedeix que qui s’ha vacunat acabi morint per la Covid-19. Aquestes realitats que ara comencem a tenir tan clares no ens les van explicar quan fa un any va començar la campanya massiva de vacunació. Potser els experts ni ho sabien, cosa que encara seria més greu.

Què deien fa un any i què diuen ara els mateixos personatges? Caldria organitzar un debat ben fet entre científics del màxim prestigi que es posicionin uns a favor i uns en contra d'aquesta teràpia. Sorprèn que no se n’hagi fet cap. Quan dic un debat ben fet vull dir sense posicions apriorístiques dels moderadors, i sense amagar els conflictes d'interessos d'uns i altres. Estem parlant d'un assumpte que genera un negoci de dotzenes de milers de milions d'euros, i davant de tants diners es corre el risc que l'ètica professional pugui començar a grinyolar. No acuso ningú, simplement exposo cruament una situació que difícilment podem obviar.

El PSOE fa trampa

El PSOE fa trampes legals, i quan parlo del PSOE incloc també la franquícia catalana del PSOE, ja que, de facto, el PSC, com a partit independent, va desaparèixer del mapa polític català fa uns quants anys. No cal recordar aquí i ara les lamentables circumstàncies de la seva autodestrucció, perquè no és l'objectiu d'aquest comentari fer posar vermells als encarregats actuals de la franquícia socialista catalana.

El PSOE ha fet una trampa legal perquè ahir, al Congreso de los Diputados de Madrid (Espanya), institució presidida per la socialista catalana Batet, es va sotmetre a votació l'augment pactat de les pensions del 2,5%, així com l'absurditat de mantenir l'obligació de continuar portant el tapaboques pel carrer. I on és la trampa? Ben senzill, totes dues coses es decidien simultàniament.

Així, si et volies oposar a les mascaretes com diu el sentit comú, t'havies d'oposar també a l'augment de les pensions. I si optaves per defensar l'augment de les pensions, havies d'acceptar també el manteniment de les mascaretes. Un es pot preguntar quina relació tenen les pensions amb les mascaretes. La resposta és cap ni una, a banda de voler demostrar potser qui mana a Espanya, encara que sigui fent trampes legals com ha fet el PSOE de Pedro Sánchez, un dels polítics més tramposos que han passat per la Moncloa des de la mort del dictador.

La premsa ha qualificat aquest episodi amb tota mena d'adjectius, tan merescuts com poc amables amb el PSOE i els seus dirigents. No cal dir que, naturalment, ahir al vespre es va aprovar l’augment de les pensions, amb el peatge de mantenir també el negoci de les mascaretes. La pela és la pela.