En defensa dels homes

Aclariment previ: vaig escriure aquest article a finals de setembre de l’any passat, i més endavant el vaig enviar a un diari amb el propòsit que fos publicat, com havia fet abans amb altres col·laboracions meves. Però constatant que fins ara l'article no ha vist la llum, he decidit retirar-lo d'aquell diari. Es podria donar el cas que la meva opinió s’allunyés molt de la línia editorial del diari, i que aquest fos el motiu de la no publicació. No ho sé del cert però, si fos així, em sabria greu alhora que ho respecto. Sigui com sigui, he decidit publicar-lo aquí. El títol original de l'article era Dolents de mena?, i ara l’he canviat per En defensa dels homes. Tot i els mesos transcorreguts des que el vaig escriure penso que aquestes reflexions no han perdut actualitat, i que poden interessar tant a les lectores com als lectors d’El radar de Sarrià, una publicació digital que aquest any complirà els seus primers quinze anys de vida.

Llegint segons quins papers, freqüentant segons quins llocs, escoltant segons quins experts, un pot arribar a la conclusió equivocada que els homes, considerats en el seu conjunt, són dolents de mena. D’un temps ençà els homes han esdevingut els dolents de la pel·lícula; no uns homes —que en això tothom hi estaria d’acord— sinó els homes. L’article emprat és important, perquè, òbviament, d’homes dolents n’hi ha, de la mateixa manera que també hi ha dones dolentes, i vull creure que uns i altres ho són en una proporció similar. Però el fet és que algunes personalitats malaltisses elaboren un discurs totalment injust en contra dels homes en general. Es busca fer creure a un determinat perfil social, el de les persones fàcils de convèncer (ja ens entenem), que l’home és ara l’enemic a batre.

Faré dues afirmacions, sense matisos: 1/ la violència de gènere sexual, però no només l’exercida en l’àmbit de la sexualitat, és una trista xacra de la nostra societat, i cal fer tots els esforços necessaris per erradicar-la; 2/ els homes no són violadors en potència com insinuen determinades persones que potser pensen que, dient aquesta bestiesa, s’asseguren el vot del cinquanta per cent de la societat, és a dir, el vot de les dones, donant a entendre que el col·lectiu femení té incorporat el pensament únic. Bonica manera de respectar les dones! Sigui com sigui, una colla de gent irresponsable amb signatura als diaris oficials dedica funcionaris i recursos públics amb l’objectiu d’anar imposant la seva obsessió malaltissa, és a dir, que els homes són dolents de mena.

L’Ajuntament de Barcelona ens serveix d’exemple d’aquesta mala praxi antihomes, però no és l’única administració pública que cau en una obsessió que comença a ser fastigosament perillosa. Pretendre que una violència que ningú nega, però que només l’exerceixen uns quants homes, es pugui atribuir a la societat masculina en el seu conjunt resulta tremendament injust. A la banda muntanya de la plaça de Sant Jaume també veiem alguna conselleria de la Generalitat que no pot dissimular una enveja malaltissa de determinats discursos que surten dels despatxos de la banda mar. Poca broma!, estem parlant de les dues administracions públiques amb més pressupost de Catalunya.

Que una ministra, una consellera, una alcaldessa, una regidora, una alta funcionària pública o altres personatges de pensament recargolat considerin que els homes són dolents de mena i que, per tant, cal reeducar-los a tots, només posa en evidència que tenim alguns dirigents polítics que, sent generosos, els podríem qualificar de curts de gambals. Són persones que en comptes de reconèixer amb humilitat les seves evidents limitacions intel·lectuals, es dediquen a finançar amb diners públics observatoris, plataformes i xiringuitos varis —el Centre de masculinitats Plural en seria un exemple—, com si amb els nostres diners no tinguessin una cosa millor a fer que llençar-los a la claveguera.