.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 18 de febrer del 2022

Carajillo o cigaló?

(Article original publicat el 11/2/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2056, pàg. 2)

Tot sovint els diccionaris i les normatives lingüístiques van per una banda, i la parla popular va per la banda contrària. Així, encara que els diccionaris normatius no admeten la paraula carajillo, hi ha qui defensa que hauríem de mantenir-la quan ens referim a aquesta beguda o infusió (ignoro quina és tècnicament la descripció correcta d'aquesta barreja de cafè i destil·lat alcohòlic). Dir-ne cigaló d'un carajillo segurament queda molt català-nostrat, però diria que pocs catalans utilitzen aquest terme. Sense anar més lluny, qui escriu aquestes línies no fa servir mai aquest mot. Cigaló no em sembla la paraula més adequada per acabar un dinar d’amics de manera endreçada. No gosaria dir que cigaló sigui una paraula malsonant, que evidentment no ho és, però per a alguns potser s'hi acostaria una mica; qüestió de gustos. Fetes aquestes elucubracions, caldria aclarir també que la cultura lingüística catalana de l'autor d'aquestes línies, cent per cent autodidacta, es podria qualificar de molt millorable, fins al punt que encara mantinc l'ús de la majoria dels accents diacrítics que recentment ens van eliminar. Ho faig perquè els considero necessaris i, sobretot, perquè em ve de gust.

Aquestes reflexions em van venir al cap fa uns dies a la terrassa d'un local de la plaça de Cal Font d'Igualada. Érem sis persones a taula, i vam dinar força bé a base de tapes molt diverses acabades de fer, res de congelats ni altres modernitats que tant sovintegen últimament. Tot fet al moment, almenys això ens anava assegurant amb molta convicció la persona que prenia nota de la nostra comanda; un bon venedor de tapes, per cert. En acabar, quan ja el sol desapareixia de la nostra zona i el fred va començar a fer-se més present, el cambrer ens va preguntar pels cafès, i de les sis persones que érem a taula, dues van optar pel carajillo de conyac. Em va sorprendre la reacció del cambrer, castellanoparlant, encara que durant tot el dinar va fer l'esforç de dirigir-se a nosaltres en la llengua pròpia del país on es guanya les garrofes. Aquell noi es va oblidar dels carajillos per passar a anomenar-los cigalons, com pretenent donar-nos una lliçó amable de lingüística pràctica. Algú de la taula ho va valorar molt positivament. Però a la factura que ens va portar després hi deia "Carajillo marca". Que hagués posat si la factura hagués estat redactada en català, que és el que tocaria? Carajillo o cigaló? No tinc resposta per a aquesta pregunta, encara que jo hagués mantingut el carajillo.