Sòria, un malestar que es pot encomanar

De tant en tant comento allò que no votaré, però per tal de mantenir la meva independència no faig públic mai a qui voto. Amb les eleccions de Castilla y León (Espanya) de fa quinze dies vaig fer, però, una excepció. Així, fa uns mesos vaig escriure que si jo fos sorià i hagués pogut votar, el meu vot hauria sigut per la llista de Soria ¡Ya!. Després va resultar que l'opció escollida per la majoria dels ciutadans de Sòria coincidia amb la meva. De cinc procuradores que es votaven en aquella província espanyola, Soria ¡Ya! en va treure tres, i PSOE i PP un cadascun. La patacada electoral dels grans partits ha estat de les que fan història, ja que abans tenien, respectivament, tres i dos procuradores. Soria ¡Ya! va treure més vots i escons que la suma dels dos partits estatals. Una modesta plataforma ciutadana ha demostrat per la via dels fets que es pot guanyar als partits consolidats amb quatre dècades d'experiència. Un es pot preguntar què hi ha al darrere dels votants d'aquesta plataforma ciutadana, políticament transversal. Al meu entendre hi ha grans dosis de decepció i emprenyament amb els polítics tradicionals, combinat amb moltes ganes d'intentar millorar per part dels sorians. La ciutadania ha dit prou. Com diuen a l'oest, ¡hasta aquí podíamos llegar!
 
Els partits polítics independentistes catalans (Esquerra i Junts) farien bé de fixar-se en Soria ¡Ya!. No s'ha d'excloure que l'episodi electoral que comentem avui pugui ser la referència d'una futura versió catalana. Seria també el resultat lògic de la decepció i l'emprenyament amb els partits polítics tradicionals per part dels catalans que fa un any van votar majoritàriament a favor d'opcions independentistes. La ciutadania independentista, que des de fa més d'una dècada no ha parat de créixer, està molt molesta. M'ensumo que també està a punt de dir ja n'hi ha prou!, i més aviat que tard es podria organitzar políticament al marge dels partits tradicionals. A Sòria també semblava que un invent així no seria políticament viable. Prescindir de les reivindicacions sostingudes en el temps de més de la meitat de la societat catalana també pot tenir un càstig electoral més que merescut. La paciència dels catalans independentistes no és infinita. O Esquerra i Junts es posen les piles d'una punyetera vegada, o la reacció de la ciutadania independentista, organitzada al marge dels partits, es farà inevitable. Els dirigents d'aquests partits estan corrent el risc que Catalunya esdevingui una nova Sòria. I sí, ja sé que d'uns anys ençà de la província en diem circumscripció, però en aquestes reflexions la qüestió semàntica passa a un segon terme.