De l'abundància a l’escassetat

Ens trobem al principi d'una crisi que alguns pateixen més que altres. Que s'acosten moments molt durs ho resumia recentment el president francès, Emmanuel Macron, amb aquesta expressió: "estem entrant a la fi de l'abundància".

El món occidental s'havia acostumat a una irresponsable orgia consumista de béns i serveis que semblava no tenir fi, però les circumstàncies ens estan portant a tocar més de peus a terra i a vigilar les nostres despeses molt més que abans.

Podríem associar abundància amb riquesa, i escassetat amb pobresa. No són termes sinònims, però en segons quin context ho podrien ser. Fa temps vaig comentar que ser ric vol dir que cada vegada que et fiques la mà a la butxaca puguis treure un bitllet de vint euros. Ho continuo pensant.

Amb la fi de l'abundància, però, el bitllet ja no és de vint euros sinó més petit, i encara gràcies de trobar un bitllet a la butxaca. I és que es podria donar el cas que la fi de l'abundància no ens permetés comprar roba amb butxaques, amb tot el que això representaria.

La fi de l'abundància ha començat, i cal estar preparats per temps molt més complicats. De moment se salven els funcionaris públics, amb llocs de treball i salaris teòricament garantits de per vida. Però tal com van les coses tindria tot el sentit que a ells també els toqués el rebre.

Encara estem lluny del sistema nord-americà, on el divendres et criden al despatx de l'empresa o de l'ajuntament on treballes i et diuen: "dilluns no cal que tornis, que ja no et necessitem". I apa, busca't la vida.

No hi ha cap motiu raonable per mantenir determinats privilegis heretats d'altres èpoques. Per més que els funcionaris s'ho hagin guanyat mitjançant unes oposicions. Abans, entrar a treballar a laCaixa també era com una assegurança de vida, i el temps ha anat posant les coses al seu lloc.