Una agressió que no hauria de quedar impune

(Article original publicat el 7/10/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2090, pàg. 2)

Fa cinc anys, l'1 d'octubre del 2017, Espanya va prendre una decisió del tot desafortunada i contrària al sentit comú. Així, el govern espanyol va enviar a Catalunya els seus uniformats armats amb l'ordre d'atacar catalans, tota mena de catalans, dones i homes, grans i joves, pobres i rics, solters i casats, de poble i de ciutat. Al crit de "a por ellos" i amb l'odi anticatalà marcat a la cara, els uniformats espanyols es van dedicar tot el matí d'aquella jornada a amenaçar i atonyinar persones pacífiques que es trobaven fent cua a les portes dels col·legis electorals.

Unes persones que estaven a punt de cometre un dels pitjors delictes que es poden cometre en dictadura: intentar votar, és a dir, l'operació de ficar una papereta dins d'una urna. Després d'ocasionar més de mil ferits i causar destrosses en alguns col·legis electorals, per pressions de les autoritats comunitàries europees, escandalitzades amb el que estava passant, cap al migdia del mateix dia els de la porra es van replegar i van deixar d'agredir els votants, els quals van poder continuar votant a la tarda, ja sense la violència del matí. El resultat d’aquella votació va ser inequívoc: una gran majoria de catalans va votar a favor de la independència del seu país.

Quan es diu que va ser una agressió que no hauria de quedar impune alguns pensem, però no només, en els uniformats que es dedicaven a atonyinar catalans sense cap motiu més enllà que el de complir unes ordres que no tenien cap mena de justificació; en democràcia, votar no és delicte. Pensem també en la cúpula dirigent espanyola, és a dir, els autors intel·lectuals de l'agressió: els membres del govern espanyol que la van ordenar i la cúpula judicial que mirava cap a una altra banda i no la va aturar.

Tampoc s'ha d'oblidar la conformitat de la violència anticatalana per part del màxim representant de la corona espanyola el qual, un parell de dies després i perquè no quedessin dubtes, també va voler deixar clar en quin equip jugava. No era l'equip dels demòcrates que pretenien votar sinó l'equip dels uniformats, armats amb porres, esprais de gas mostassa i altres eines d'agressió, els quals volien impedir, al preu que fos, una pacífica expressió democràtica. Només per aquell discurs tan innecessàriament agressiu, el net polític del dictador Franco va posar en joc la institució de la monarquia. No s'ha d'excloure que seguint la tradició familiar, més d'hora que tard el marit de la senyora Ortiz i la seva família hagin d'emprendre, també, el camí de l'exili.