De dos en dos

Especialment a partir dels anys pandèmics 2020 i 2021, últimament es valora en excés la disciplina malentesa. Des dels llocs de comandament polític de la nostra societat s'intenta transmetre el missatge que la ciutadania ha d'obeir sempre, tant sí com no, sense qüestionar-se res. Diguem-ne disciplina militar —el cas de la Xina resulta paradigmàtic— o, en el món suposadament democràtic, diguem-ne obediència suggerida, però el missatge subliminar del governant sempre és el mateix, aquí, a la Xina i a tot arreu.

Quan cada setmana TV3 ens mostra els membres del Consell Executiu de la Generalitat creuant el Pati dels Tarongers per entrar a la sala on es reuneix el govern, continua produint-me una sorpresa incòmoda que els consellers sempre caminin de dos en dos, com si fos una filera ordenada d’alumnes de P4 entrant a classe un cop acabada l'hora del pati, obedients i ben alliçonats per la senyoreta. Em molesta aquest missatge d'un ordre excessiu i fora de lloc que intenta transmetre el govern català.

Tot i els repetits intents governamentals de restringir-les, tinc en gran estima les llibertats individuals, combinades, sempre que calgui, amb les discrepàncies, públiques o privades, ben argumentades. Però obeir per obeir, com si es tractés de la mainada d'un parvulari, doncs no. Som adults, i hem d'exigir que se'ns tracti com a tals. Els governants, si en són capaços, que es limitin a resoldre els problemes que depenen de la seva signatura al DOG, que prou feina tenen i per això ja els paguem un sou força raonable. Els ciutadans ja tenim criteri, no necessitem que una Fräulein Rottenmeier ens controli que anem de dos en dos.