Puc entendre que allà on tradicionalment sempre hi ha hagut tramvies aquests artefactes es mantinguin, i s'hi inverteixin els recursos necessaris perquè continuïn funcionant i formant part del paisatge urbà donant servei al ciutadà. En aquest sentit, Lisboa (ciutat amb moltes pujades i baixades) i Amsterdam (ciutat gairebé plana) podrien ser dos bons exemples de ciutats ben diferents amb tramvies consolidats, cadascuna a la seva manera. Costa d'imaginar aquestes dues ciutats sense els tradicionals tramvies.
Pel mateix motiu, la tradició, els barcelonins no ens acostumem a veure l'avinguda del Tibidabo de Barcelona sense el Tramvia Blau. L’alcaldessa Colau ens el va treure sense gaires explicacions, i des de l'ajuntament van prometre que el reposarien un cop s'haguessin enllestit unes suposades reparacions. Però el fet és que seguim sense el Tramvia Blau ni data per reposar-lo, i les eleccions municipals són, com qui diu, a tocar.
Mentrestant, a Barcelona hi ha aquesta obsessió malaltissa de les esquerres i altres comissionistes per comunicar tramviariament per la Diagonal els dos tramvies existents a punta i punta de la ciutat. En aquesta obra faraònica hi ha molts diners en joc i, en conseqüència, moltes comissions a repartir, no necessàriament amb diners. Avui en dia, però, existint el bus elèctric d'alta capacitat, molt més pràctic i molt més barat que el tramvia, costa d'entendre que el projecte tramviaire encara no hagi decaigut. És un tema de caprici pueril d’una alcaldessa que vol deixar la seva petjada a la ciutat, però la festa dels tramviaires l'estem pagant tots els barcelonins, com si Barcelona no tingués prioritats socials molt més urgents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada