Llenguatge laberíntic

Tot sovint advocats, fiscals, jutges, procuradors dels tribunals, secretaris judicials i altres professionals que es mouen en el sector del dret i la judicatura utilitzen professionalment un llenguatge i unes expressions que, per a la gent que no pertanyem a aquest món, resulten gairebé inintel·ligibles. Ignoro si ho fan a propòsit, buscant precisament que no se'ls entengui, ves a saber amb quins foscos objectius. El fet és que les persones que no pertanyem a aquest ram, cada dos per tres ens veiem obligats a haver de demanar aclariments i explicacions sobre el significat de determinats documents, redactats en un llenguatge que, sense exagerar, podríem perfectament qualificar de laberíntic. He arribat a veure textos oficials d'una pàgina sense que hi aparegui ni un sol punt. No estic parlant de persones analfabetes, que prou pena tenen —segons les estadístiques oficials, l'u i mig per cent dels catalans són oficialment analfabets—, sinó de gent com jo, persones que ens movem pel món sense dificultats, que viatgem sovint, que parlem idiomes, que entenem la gran majoria de les coses que llegim, i que utilitzem amb normalitat les quatre regles i la regla del tres. Com que no crec que ho facin expressament, he arribat a pensar que el llenguatge laberíntic d'aquest sector professional potser només és el fruit d'una incapacitat, no corregida a temps, que impedeix a aquests professionals expressar-se amb un mínim de claredat. Sigui com sigui i pel bé de tothom, s'hi hauria de posar remei amb urgència.

I tu, com t'informes?

Aquesta és una pregunta que em fan de tant en tant, i no només me la fan persones conegudes sinó també gent que no conec de res, i que utilitzen Twitter o altres sistemes per contactar amb mi. Però com que sempre he pensat que d'això ningú n'ha de fer res, i menys encara una persona desconeguda o anònima, normalment no tinc costum de contestar aquesta pregunta. Només faig una excepció: per saber què passa a Sarrià sempre consulto El Jardí, però aquesta és una opció fàcil, ja que gairebé no hi ha alternativa.

Quan, per exemple, faig un comentari sobre, posem per cas, alguna notícia o programa de TV3, o alguna cosa que he llegit a La Razón de Madrid, o al The Guardian de Londres, o al Granma de l'Havana, sempre hi ha qui es creu amb el dret a donar-me una lliçó sobre allò que ens cal llegir i allò altre que n'hem de prescindir. Doncs bé, amb mi tenen una mala peça al teler, ja que tinc una tirada especial per llegir-ho tot, especialment aquells mitjans que estan als antípodes del meu pensament liberal, i això despista una mica als meus amables prescriptors de lectura.

Avui, però, em ve de gust explicar com m'informo. De fet, no sóc gens original, i cada dia som més els que utilitzem aquest sistema. M'informo bàsicament via Internet, i em connecto amb mitjans de tot el món, des del Global Times de la Xina i el Daily Nation de Nairobi, fins al Washington Post o El Mercurio de Santiago de Xile, sense oblidar el South China Morning Post i molts altres; quan anava sovint a Hong Kong, aquest últim sempre me’l passaven a primera hora del matí per sota la porta de l’habitació de l’hotel. Tant m'és en quin idioma estiguin escrits els mitjans que consulto —m'espavilo en unes quantes llengües—, i en cas necessari avui en dia tenim sistemes de traducció en línia que ens faciliten molt la feina.

Vaig deixar d'informar-me per TV3 fa uns quants anys, quan encara feien uns Telenotícies que es podien veure sense passar vergonya; ara només me’ls miro per saber com ho expliquen, més que per saber què expliquen. Com deia abans, de vegades també em miro coses d'aquesta cadena. Si no ho fes, no podria fer crítiques sobre un mitjà d'informació que paguem entre tots els catalans via impostos i el qual, dissortadament, cada dia s'assembla més a Telecinco; deu ser per allò d'eixamplar la base que d'un temps ençà ens predica el senyor Junqueras. Si preteneu informar-vos sobre l'Orient Mitja amb perspectiva cent per cent palestina, TV3 és una bona cadena. Però si voleu saber què passa realment a la zona, faríeu bé de prescindir d'un mitjà tan esbiaixat ideològicament. Més clar, l’aigua.

De la Via Augusta a la Via Amish?

(Article original publicat el 18/11/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2096, pàg. 2)

Observo amb interès les intervencions públiques i les actuacions pràctiques que en els últims set anys han anat fent els governants de Barcelona, és a dir, la colla colauista i els seus socis oficials (PSOE), els oficiosos (ERC) i, també, els cupaires, que no es mullen mai, però aplaudeixen de portes endins les mesures de l'equip d'Ada Colau.

Els colauistes tenen una obsessió des del primer dia, i és la seva ferma voluntat de perjudicar amb tots els mitjans possibles al seu abast el trànsit de vehicles gasolina i dièsel, i també els elèctrics. El seu objectiu és que aquests vehicles acabin desapareixent en benefici del trànsit de vehicles de tracció humana, bicicletes, patinets i artefactes similars, i potenciar una cosa tan cara i obsoleta com és el tramvia.

Per la ciutat no sóc usuari dels vehicles de tracció humana, però també tinc motius de satisfacció. Així, estic content que a la gent que acostumem a anar a peu per la ciutat, no se'ns criminalitzi gaire, i de moment només se'ns castiga a compartir unes voreres que abans eren per a ús exclusiu dels vianants amb els conductors de bicis i patinets.

Ara bé, pretendre com volen alguns suprimir els vehicles que passen per la Via Augusta té un inconvenient insalvable, i és que la continuació d'aquesta via és el Túnel de Vallvidrera, amb tot el que això comporta per a la mobilitat ciutadana. La Via Augusta és l'única via d'entrada i sortida de la ciutat que connecta amb el túnel que va cap al Vallès.

Però els defensors de la teoria del decreixement diuen que això també té solució, i aquesta implica replantejar la utilitat del túnel. Hi ha des d’algun forassenyat que proposa tapiar-lo i destinar aquell espai a altres activitats, fins als que suggereixen deixar només un carril de circulació per a urgències i reconvertir els altres en carrils bici segregats d'anada i tornada. Com veieu, a Barcelona tenim gent amb idees.

El decreixement, tan de moda entre uns col·lectius clarament minoritaris, implica no només destruir llocs de treball —la primera tinent d'alcaldia de Barcelona va arribar a insinuar que es podria tancar la Seat— sinó dificultar que se'n creïn de nous. Qui defensa el decreixement sembla oblidar la legítima aspiració de les moltes persones que busquen feina o aspiren a trobar-ne una de millor. Però, per a alguns, la seva ideologia sembla tenir prioritat sobre els interessos més generals. La fita que somnien alguns seria convertir la Via Augusta en una mena de Via Amish sense ni un sol cotxe; espero que no se'n surtin.

Precarietat laboral

Tot sovint em pregunto si l'objectiu de molts dels dirigents polítics i sindicals d'aquest país és anar consolidant la precarietat laboral que tant sovinteja i tant critiquem. Sóc conscient que polítics i sindicalistes alliberats això no ho admetran mai, però de vegades sembla que treballin amb aquesta finalitat tan equivocada. També em pregunto si el fet de treballar en una cooperativa o organització similar ha d'implicar, necessàriament, l'acceptació d'unes condicions laborals precàries.

Penso ara mateix en un centre cívic municipal de gestió privada del meu barri, Sarrià. Es tracta d'una entitat que en alguns àmbits també és coneguda com la catedral sarrianenca de l'economia social i solidària, molt d'esquerres, molt anticapitalista, molt pro palestina, molt antijueva i molt silenciosa respecte al que passa ara a l'Afganistan. Així, des d'aquella entitat es publiciten, es debaten i es promouen tota mena d'iniciatives de caràcter anticapitalista, la majoria dominades per la precarietat laboral, com ara cooperatives, horts comunitaris i altres instruments amb l'objectiu d'implementar allò que alguns consideren que és l'economia bona.

A l'altra banda d'aquest ampli espectre ideològic hi hauria el pervers sistema capitalista, aquell que tan poc agrada a l'esquerra, tot i que ben bé que dels seus evidents avantatges se n'aprofita tothom. Si la gent viu ara molt millor que fa mig segle, és precisament gràcies a les eines que van associades al capitalisme: la iniciativa privada, el lliure comerç, la lliure competència, l'emprenedoria real sense tutories públiques innecessàries ni interferències de l'administració, i altres eines igualment perverses.

Amb un exemple potser s'entendrà millor. Escoltar no fa gaire en aquella catedral de l'economia social i solidària que per part dels responsables d'una cooperativa del barri es considera raonable que els seus treballadors tinguin un cost mitjà per a l'empresa de 7 €/hora fa grinyolar els principis bàsics de les persones que hem tingut la responsabilitat de gestionar una empresa pròpia i pagar sous raonables als col·laboradors. I a partir d'aquí es poden fer moltes comparacions. Sense anar més lluny, la senyora que ve a netejar a casa nostra en cobra dotze, assegurança a banda, i som perfectament conscients que no li estem fent cap regal.

Sant tornem-hi!

Ja ha passat un altre any des de l'última Marató de TV3. Sant tornem-hi! La setmana passada vaig fer una piulada que, per la limitació de 280 caràcters imposada per Twitter, vaig haver de resumir molt. Avui la desenvoluparé una mica més.

Cada any, amb la promoció pesadíssima de La Marató de TV3, un esdeveniment que a Catalunya ja s'ha convertit en tot un clàssic, sento la necessitat de publicar un comentari per explicar a qui no s'ho hagi plantejat que no tot són les flors i violes que ens presenten els seus organitzadors. La Marató de TV3 té un clar rerefons polític força negatiu que els governants intenten amagar per tapar-se les vergonyes. Però segons com ho comentes et poden titllar d'insolidari en amunt. Un any més, assumeixo el risc d’opinar per lliure i dir-hi la meva.

No cal dir que sobre La Marató de TV3 es poden dir coses molt positives, tot i que no són aquestes l'objecte del meu comentari d'avui; d'això ja se n'ocupa l'eficaç departament de propaganda de la casa. Però hi ha un aspecte de La Marató que de positiu en té més aviat poc, i del qual gairebé ningú en parla. Així, van passant els anys i la marató és, també, la trista constatació que els nostres governants no n'aprenen, ja que segueixen sense fer la feina que els pertoca i per a la qual els hem elegit.

Al meu entendre, l'objectiu de La Marató no hauria de ser cap altre que aquest esdeveniment no s'hagués de repetir mai més, perquè això voldria dir que allò que es busca resoldre amb la recollida popular de diners ja hauria quedat resolt per part de qui tocaria fer-ho: les administracions públiques. Molt em temo, però, que estem lluny d'assolir aquesta fita més que raonable, i La Marató continuarà sent una eina excel·lent per tapar les incompetències dels responsables polítics.

Uns polítics que, en comptes d'amagar-se sota les pedres el dia de La Marató per tal d'intentar passar desapercebuts, busquen la seva quota de protagonisme cínic en la gran festa. Uns polítics que demanen uns calerons per la causa i agafen el telèfon a primera fila d'una d'aquelles sales per garantir-se que sortiran per televisió. Uns polítics que semblen estar molt satisfets de mostrar en públic les seves vergonyes, és a dir, les conseqüències de la seva mala gestió pública que porten a gent benintencionada a participar en maratons i altres esdeveniments per l'estil per intentar cobrir unes necessitats que hauria de cobrir l'administració.

Salaris baixos i lloguers alts, alguna cosa falla

Segons s’informava fa uns dies, a Barcelona el percentatge sobre els ingressos destinat a pagar el lloguer de l'habitatge és del 52,2%, i no cal ser un expert en el tema per concloure que aquesta dada resulta socialment insostenible. Alguna cosa falla. Hi ha qui diu que els preus del lloguer són massa alts, i que haurien de baixar, però no expliquen com. Altres sostenen que els salaris són massa baixos, i que haurien de pujar, però que això no depèn d'ells. Uns i altres tenen les seves raons, però no disposen de les eines efectives per aplicar-les.

Segons diuen els experts, l'objectiu raonable seria que el percentatge actual del 52,2% es reduís fins al 33,3% dels ingressos com a màxim, és a dir, que no més d'un terç dels ingressos es destinessin a pagar el lloguer o la quota hipotecària de l'habitatge. Els polítics han de decidir com fer quadrar aquesta divergència, i ho han de fer respectant les lleis vigents, o fent unes lleis noves més efectives. Tot el que no sigui això, només és soroll mediàtic sense cap utilitat pràctica.

Dit tot això, si els governants haguessin començat a fer bé la seva feina quan tocava, fent una aposta clara per l'habitatge públic, avui no ens trobaríem en la situació dramàtica en la qual ens trobem. A França, sense anar més lluny, aquest problema el tenen bastant ben resolt, ja que els ajuntaments francesos tenen un parc important d'habitatges públics que es lloguen a la ciutadania a preus raonables i proporcionals als salaris. Al nostre país, en canvi, aquesta és una gran assignatura social pendent, i tots els partits polítics que han governat en democràcia són els culpables del desgavell actual. No he vist enlloc que cap partit s’hagi disculpat pel desistiment de la seva obligació.

El barber de Kim Jong-un

(Foto: Wikipedia)

M'admetran que el tall de cabell del dictador comunista de Corea del Nord és bastant original; pel meu gust, lleig amb ganes, però ja sabem que sobre gustos tothom hi pot dir la seva. Sense anar tan lluny, si ens fixem en alguns personatges del nostre entorn més proper, podem trobar imitacions bastant semblants. A TV3, la televisió pública d'Esquerra pagada amb els impostos de tots els catalans, un bon imitador del senyor Kim podria ser un tal Marc que fa programes sobre restaurants, cuines i manduca en general. Déu-n'hi-do la pinta que té el personatge, amb aquelles cadenes a joc que li pengen dels pantalons! Vull pensar que ell es troba molt afavorit, però si te'l trobes de nit pel carrer potser canvies de vorera. Contra gustos...

Per escriure una cosa així a Pyongyang, anant bé, et poden tancar una temporada a la presó, i no anant tan bé et poden fer desaparèixer del mapa, literalment. Ara puc publicar aquestes coses perquè el meu intent d'establir relacions comercials amb les autoritats d'aquell paradís comunista no va fructificar, i aquella aventura va finalitzar fa temps. És d'esperar que l'amic Cho Sun-il, representant oficiós a l'estranger del règim dels estimats líders —aquí més conegut com a Alejandro Cao de Benós de Les i Pérez, un comunista català de família aristocràtica—, no passi un informe als seus amics nord-coreans, que aquests tenen la mà molt llarga per perseguir els crítics del règim.

Inversions fake

Fa unes setmanes es va anunciar que la multinacional Volkswagen faria una fàbrica de bateries a Sagunt (València). Va ser notícia de portada a tots els mitjans de comunicació, amb fotos dels directius de la multinacional alemanya, el president del govern espanyol, el president de la Generalitat valenciana i altres autoritats a la recerca de la foto, tots ells posant cara de gran satisfacció.

A l'altra banda d'aquesta notícia, es feia públic l'emprenyament més que justificat de les autoritats polítiques catalanes, que veien perdre una inversió la qual, inicialment, estava previst i s'havia anunciat que vindria a Catalunya. Espanya, però, va demostrar la seva estima cap als catalans a la seva manera, desviant aquesta inversió cap a Sagunt mitjançant la promesa d'una propina extra per als alemanys.

Amb els pressupostos de l'estat passa més o menys el mateix: molta satisfacció i molta foto quan es fa públic que la inversió de l'estat a Catalunya serà, aquesta vegada sí, molt important, i una gran frustració col·lectiva quan al cap d'un any ens assabentem que de tots aquells recursos estatals promesos a Catalunya, només se n'havien confirmat una tercera part.

Prometre sobre el paper és molt fàcil, és de les primeres coses que aprenen a fer els polítics, potser perquè juguen amb la possibilitat que quan sigui l'hora de passar comptes amb la ciutadania ells ja no hi seran, i no entrarem ara a qualificar èticament aquestes pràctiques.

Els directius alemanys que han de donar el vistiplau definitiu a la localització de la planta de bateries no se n’amaguen, i ja han dit que decidiran en funció dels ajuts públics que aconsegueixin de les administracions. Ara les fàbriques de bateries es munten així, en funció de quina sigui l'administració pública que afluixi més la mosca. De tot en diuen "economia lliure de mercat", però en aquest cas no deixa de ser una distorsió simpàtica d'aquest concepte.

La pobresa energètica no existeix

(Article original publicat el 4/11/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2094, pàg. 2)

Es van treure de la màniga el terme "pobresa energètica", i a partir d'aquí han anat proposant solucions per pal·liar-la, bàsicament a còpia de repartir subvencions públiques als afectats. L'objectiu és clar: mitjançant el repartiment d'unes engrunes en forma de subvencions, es tracta d'anar construint una societat cada dia menys emprenedora i més dependent dels poders públics buscant, sobretot, que la ciutadania es mostri agraïda al "papà governant", sigui el regidor, l'alcalde, el conseller o el president de la Generalitat, o els ministres de Madrid. I en comptes d'intentar resoldre el problema de fons, la pobresa, ara els governants intenten parcel·lar aquest trist fenomen social, i ja es parla de la pobresa energètica, la pobresa de l'habitatge, la pobresa escolar i la pobresa alimentària.

Al meu entendre, però, la pobresa energètica, com a tal, no existeix. Així, si no pots pagar la factura de la llum, també tens dificultats per pagar el rebut del lloguer o la quota hipotecària del teu habitatge, la factura del supermercat o el rebut de l'escola concertada dels teus fills. Obro parèntesi: espero que ningú pretengui que els pares que van justos de butxaca no tenen dret a escolaritzar els seus fills a l'escola que més els convingui, sigui pública o no ho sigui. Tanco parèntesi.

Existeix la riquesa i existeix la pobresa, i aquesta afecta no només a la dificultat d'accés als serveis bàsics necessaris per viure amb dignitat i un mínim de comoditat (gas, llum, aigua, wifi, etc.), sinó també a molts altres aspectes de la vida. Si la classe política insisteix tant en la pobresa energètica, també és per treure's les puces de sobre, ja que a continuació no li costa gaire treure conclusions populistes i del tot equivocades. Així, segons alguns governants, el culpable de la pobresa energètica seria l'empresa que dóna aquest servei al ciutadà, i, per tant, seria l'empresa qui hauria de resoldre el problema social. D'aquesta manera tramposa, el polític intenta eludir una responsabilitat que, com a governant, és exclusivament seva.

No em puc estar d'acabar aquest comentari fent referència a una notícia molt recent. Resulta que la consellera d'Igualtat i Feminismes de la Generalitat ha començat a parlar de la "pobresa de temps", i s'ha tret de la màniga la Xarxa Catalana pel Dret al Temps, de moment sense concretar quins costos tindrà pels contribuents. No sabem encara quina estructura administrativa tindrà aquesta ocurrència, però, per si de cas, anem preparant la cartera.

L'esbarzer de la semàntica

(Article original publicat el 3/11/2022 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 89/11-2022, pàg.20)

El significat de les paraules dóna molt de joc, ja que els mots no sempre s'interpreten de la mateixa manera, i no cal dir que quan entrem en l'esbarzer de la semàntica tenim moltes possibilitats de sortir-ne esgarrinxats. Exagerant una mica, des de la perspectiva de la semàntica dos i dos no necessàriament sumen quatre. Parlava l'altre dia amb el regidor encarregat dels temes de seguretat d'una gran ciutat catalana, i vaig veure de seguida que el seu concepte de la seguretat ciutadana, molt centrat a augmentar els mitjans policials combinant-ho amb la restricció de les llibertats de la ciutadania, s'allunya força del que altres persones entenen per aquest concepte.

El mateix dia, un altre polític de rang inferior m'assegurava que segons una enquesta recent, i contràriament a la percepció ciutadana, determinats serveis municipals obtenen una valoració força alta per part dels usuaris. No cal dir que, a partir d'aquí, el polític arribava a una conclusió massa fàcil i, al meu entendre, gens contrastada, i és que si l'enquesta diu que un determinat servei municipal aconsegueix una valoració popular alta, això va a missa; bé, de missa no en va parlar, però ja ens entenem.

En aquella conversa tractàvem sobre el servei municipal de recollida d'escombraries d'aquella ciutat. Com qui no vol la cosa, vaig tenir la gosadia de preguntar-li qui havia encarregat i pagat l'enquesta —a qui se li acut preguntar aquestes coses?—, i resulta que, oh, sorpresa!, no era un organisme o entitat neutrals com potser caldria esperar sinó que l'havia encarregat el mateix ajuntament del qual depèn la recollida d'escombraries. I doncs, què se suposa que ha de dir una enquesta que has pagat tu?

Intueixo que la recollida d'informació per elaborar aquella enquesta es va fer de forma correcta, però convindrem que en la cuina que sempre es fa posteriorment, l'enquestador no perd mai de vista qui li paga la feina. Així, des d'una concepció àmplia de la semàntica i partint d'unes mateixes dades, podem considerar aquest cas des de dos punts de vista oposats. El punt de vista, normalment optimista, de qui ha encarregat l'enquesta, i el punt de vista menys amable i potser més realista dels ciutadans que reben un servei manifestament millorable. I sí, parlem de Sarrià i del seu sistema de recollida Porta a Porta.

Nens i gossos

No pretenc comparar els nens amb els gossos, ja que si ho fes segur que en sortiria esgarrinxat. Però, sense cap afany de comparar els dos col·lectius, quan les estadístiques municipals de Barcelona ens diuen que a la ciutat hi ha més gossos que nens, crec que tots plegats ens ho hauríem de fer mirar. Aquesta desproporció a alguns potser ja els està bé, tot i que potser obliden que les pensions no les pagaran els gossos sinó els que avui són nens i demà seran contribuents responsables, això sí, suposant que no marxin com a expatriats a altres països més seriosos que el nostre a buscar-se la vida.

Bateig amb sorpresa inesperada

Tot i que d’aquestes cerimònies religioses a Barcelona cada dia se’n celebren menys, ahir érem a una parròquia de l’Eixample per assistir al bateig d’una nena al qual ens havien convidat. Una cerimònia de gairebé tres quarts d’hora de durada, seguint fil per randa una litúrgia clàssica que, si més no a Barcelona, ja no sovinteja. En un moment determinat de l’acte, els nens presents a l’església van ser cridats pel mossèn a pujar a l’altar per llegir els seus desitjos per la nena batejada. Un d’ells, de set o vuit anys, va desitjar “que ella estigui bé i ningú la faci callar sobre allò que vulgui dir, us ho demanem Senyor”, o una expressió similar, ja que no vaig prendre nota de les paraules exactes. A la sortida de l’acte, la seva mare em va assegurar que aquella nota que va llegir el seu fill en veu alta no havia estat dictada per ningú. Venint d’un nen petit, aquella petició em va deixar de pedra, però alhora em va generar una sensació d’optimisme sobre el futur de la nostra societat. Em lamento sovint que els nostres dirigents polítics sempre sembla que aspirin a governar una societat mesella, obedient i sense esperit crític, i aquesta situació em preocupa. És per això que les paraules d’aquell nen em van generar molta esperança sobre el nostre futur com a societat. No tot està perdut.

Esquerra vs. Junts

En el lamentable afer Dalmases, alguns han optat per la sortida fàcil, és a dir, per la sortida d'intentar matar el missatger. El missatger és, en aquest cas, l'advocada Magda Oranich la qual, seguint indicacions de la direcció de Junts, va elaborar un informe asèptic sobre el tema. Però alguns, en comptes d'intentar resoldre l'arrel del problema, han optat per anar en contra de l'advocada que ha explicat el problema.

L'escuderia d'Esquerra i també la d'altres partits, però avui em centro en l'univers dels militants, simpatitzants, votants i càrrecs del partit que governa Catalunya, no pot evitar dissimular que amb aquest escàndol estan encantats de la vida. De la mateixa manera que l'escuderia de Junts estava encantada amb l'escàndol d'"el de les mamelles" d'Esquerra, del qual no se n'ha parlat més. Tinc entès que segueix en nòmina, en sentit ampli, del partit, i diria que encara no s'ha disculpat.

Uns i altres, en comptes de centrar-se en el veritable enemic a batre —batre políticament, ja s'entén—, es fiquen el dit a l'ull entre ells. Tots plegats fan més pena que gràcia, la veritat. Vull pensar que tant l'escuderia de Junts com la d'Esquerra encara són independentistes, tot i que discrepen en la forma d'assolir la independència de Catalunya. Sempre he dit que aquesta discrepància s'ha de respectar, però ara que ens trobem en el "mentrestant" tothom hauria de fer un esforç per no continuar fent el ridícul.

Ara mateix el risc no és que els independentistes deixen de ser-ho —potser n'hi ha algun, però, amb tota franquesa, jo no en conec cap— sinó que, quan s'hagi d'anar a votar, alguns independentistes es quedin a casa esperant temps millors. S'ha de lluitar contra l'abstencionisme del sector independentista, ara mateix majoritari a Catalunya (vots canten). Posem-nos-hi! El que facin els unionistes no depèn de nosaltres, ens ha de preocupar menys. Formem part de la Unió Europea, i més aviat que tard la independència arribarà per la via democràtica. No en tinc cap dubte.

Anar a Brussel·les a fer-se la foto

 

(Foto d'El Nacional: el MHP Aragonès amb el comissari Reynders)

Els dirigents polítics tenen molta afició a agafar l'avió, no cal dir que a càrrec del contribuent, per anar a Brussel·les a fer-se la foto amb un comissari de la Comissió Europea, el que sigui. És una pràctica habitual de la qual no se n'escapa Catalunya, ni Espanya, ni cap altre país. Vist des de fora del món polític partidista, sempre m'ha cridat l'atenció la devoció gairebé malaltissa que a alguns polítics i alts funcionaris públics els genera qualsevol autoritat que estigui per sobre d'ells. No he entès mai el culte a l'autoritat, tot i que si visqués a, posem per cas, Corea del Nord, no tindria més remei que simular el que calgués, per més ridícul que ho trobés. Però per als que no tenim vocació d'esdevenir màrtirs per la causa, sigui la causa que sigui, qualsevol cosa val per evitar que ens engarjolin. Així i tot, repeteixo, per mi és molt més important la persona que el càrrec que ocupa provisionalment. No acostumo a tractar els polítics pel càrrec que ocupen sinó pel seu nom o cognom, com faig amb la resta de les persones amb les quals em relaciono. Però el món petit dels polítics té unes altres regles, i gairebé tots sense excepció volen tenir en un lloc preeminent del despatx oficial que ocupen temporalment la foto amb el comissari de torn. El MHP Aragonès ja la té, una foto que, òbviament, hem pagat entre tots.