La pobresa energètica no existeix

(Article original publicat el 4/11/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2094, pàg. 2)

Es van treure de la màniga el terme "pobresa energètica", i a partir d'aquí han anat proposant solucions per pal·liar-la, bàsicament a còpia de repartir subvencions públiques als afectats. L'objectiu és clar: mitjançant el repartiment d'unes engrunes en forma de subvencions, es tracta d'anar construint una societat cada dia menys emprenedora i més dependent dels poders públics buscant, sobretot, que la ciutadania es mostri agraïda al "papà governant", sigui el regidor, l'alcalde, el conseller o el president de la Generalitat, o els ministres de Madrid. I en comptes d'intentar resoldre el problema de fons, la pobresa, ara els governants intenten parcel·lar aquest trist fenomen social, i ja es parla de la pobresa energètica, la pobresa de l'habitatge, la pobresa escolar i la pobresa alimentària.

Al meu entendre, però, la pobresa energètica, com a tal, no existeix. Així, si no pots pagar la factura de la llum, també tens dificultats per pagar el rebut del lloguer o la quota hipotecària del teu habitatge, la factura del supermercat o el rebut de l'escola concertada dels teus fills. Obro parèntesi: espero que ningú pretengui que els pares que van justos de butxaca no tenen dret a escolaritzar els seus fills a l'escola que més els convingui, sigui pública o no ho sigui. Tanco parèntesi.

Existeix la riquesa i existeix la pobresa, i aquesta afecta no només a la dificultat d'accés als serveis bàsics necessaris per viure amb dignitat i un mínim de comoditat (gas, llum, aigua, wifi, etc.), sinó també a molts altres aspectes de la vida. Si la classe política insisteix tant en la pobresa energètica, també és per treure's les puces de sobre, ja que a continuació no li costa gaire treure conclusions populistes i del tot equivocades. Així, segons alguns governants, el culpable de la pobresa energètica seria l'empresa que dóna aquest servei al ciutadà, i, per tant, seria l'empresa qui hauria de resoldre el problema social. D'aquesta manera tramposa, el polític intenta eludir una responsabilitat que, com a governant, és exclusivament seva.

No em puc estar d'acabar aquest comentari fent referència a una notícia molt recent. Resulta que la consellera d'Igualtat i Feminismes de la Generalitat ha començat a parlar de la "pobresa de temps", i s'ha tret de la màniga la Xarxa Catalana pel Dret al Temps, de moment sense concretar quins costos tindrà pels contribuents. No sabem encara quina estructura administrativa tindrà aquesta ocurrència, però, per si de cas, anem preparant la cartera.