Precarietat laboral

Tot sovint em pregunto si l'objectiu de molts dels dirigents polítics i sindicals d'aquest país és anar consolidant la precarietat laboral que tant sovinteja i tant critiquem. Sóc conscient que polítics i sindicalistes alliberats això no ho admetran mai, però de vegades sembla que treballin amb aquesta finalitat tan equivocada. També em pregunto si el fet de treballar en una cooperativa o organització similar ha d'implicar, necessàriament, l'acceptació d'unes condicions laborals precàries.

Penso ara mateix en un centre cívic municipal de gestió privada del meu barri, Sarrià. Es tracta d'una entitat que en alguns àmbits també és coneguda com la catedral sarrianenca de l'economia social i solidària, molt d'esquerres, molt anticapitalista, molt pro palestina, molt antijueva i molt silenciosa respecte al que passa ara a l'Afganistan. Així, des d'aquella entitat es publiciten, es debaten i es promouen tota mena d'iniciatives de caràcter anticapitalista, la majoria dominades per la precarietat laboral, com ara cooperatives, horts comunitaris i altres instruments amb l'objectiu d'implementar allò que alguns consideren que és l'economia bona.

A l'altra banda d'aquest ampli espectre ideològic hi hauria el pervers sistema capitalista, aquell que tan poc agrada a l'esquerra, tot i que ben bé que dels seus evidents avantatges se n'aprofita tothom. Si la gent viu ara molt millor que fa mig segle, és precisament gràcies a les eines que van associades al capitalisme: la iniciativa privada, el lliure comerç, la lliure competència, l'emprenedoria real sense tutories públiques innecessàries ni interferències de l'administració, i altres eines igualment perverses.

Amb un exemple potser s'entendrà millor. Escoltar no fa gaire en aquella catedral de l'economia social i solidària que per part dels responsables d'una cooperativa del barri es considera raonable que els seus treballadors tinguin un cost mitjà per a l'empresa de 7 €/hora fa grinyolar els principis bàsics de les persones que hem tingut la responsabilitat de gestionar una empresa pròpia i pagar sous raonables als col·laboradors. I a partir d'aquí es poden fer moltes comparacions. Sense anar més lluny, la senyora que ve a netejar a casa nostra en cobra dotze, assegurança a banda, i som perfectament conscients que no li estem fent cap regal.