Banca ètica amb una ètica de cal justet

Fa tretze anys —a Internet, una eternitat— vaig publicar uns comentaris sobre el Triodos Bank (aquí), una banca ètica en la qual algunes persones benintencionades tenen dipositats els seus estalvis. Més recentment, es va fer públic un cas lleig que afecta aquesta entitat financera, amb la comercialització d'un producte d’inversió de risc elevat similar al de les participacions preferents. Sent realistes, ni que sigui perdent un percentatge important de la inversió, la solució és una utopia.

La paraula ètica és molt llaminera, i algunes persones, sense fer-se gaires preguntes, donen tota la credibilitat a qualsevol entitat que es presenti amb aquest adjectiu. La realitat és, però, que milers de clients del Triodos van cometre l'error d'adquirir un producte financer que es pensaven que era segur i que tenia liquiditat, perquè així els ho havien assegurat en el seu moment els empleats del banc. Però el temps ha demostrat que aquesta seguretat era inexistent. Si això no és una versió més, segurament legal —aquella lletra petita dels contractes que per mandra ens resistim a llegir—, de la típica estafa piramidal, s'hi assembla força.

Per acabar-ho d'arreglar, Triodos assegura que els seus cromos no són un producte d'estalvi sinó d'inversió. Això vol dir que, a més, aquests imports no estan coberts per l'assegurança FGD (Fondo de Garantía de Depósitos de Entidades de Crédito). D'aquesta manera, els clients del Triodos hauran rebut per partida doble, ja que sense l’assegurança tenen molt complicat recuperar la seva inversió.

"Banca ètica" no és res més que una denominació comercial, com hi poden haver també llibreries, restaurants, merceries i concessionaris de cotxes que es presentin com a negocis ètics. De vegades, però, potser no s'ho mereixen tant com els seus directius pretenen.

El tracte que massa sovint rep la gent gran

S'ha fet públic que Maria Branyas Morera, una senyora catalana de cent quinze anys, és la persona més gran del món. Filla de catalans, però nascuda als Estats Units, va venir de molt petita a Catalunya, i des de fa uns anys viu en una residència de gent gran d'Olot. L'altre dia ens la van ensenyar per TV3, i em va sorprendre el tracte que va rebre, molt similar al que reben els nens de P3 al parvulari. Les preguntes i el to de veu innecessàriament infantiloide de l'empleada de la residència contrastaven amb les respostes assenyades d'una senyora molt gran però gens tonteta, la qual va demostrar tenir el cap molt més endreçat que el de l'empleada. Em sap greu que les persones grans siguin maltractades, també perquè tots serem grans algun dia. Tothom mereix ser respectat, i la gent gran encara més. Ha de ser decebedor passar els últims anys de la vida rebent un tracte com si tornéssim a ser uns pàrvuls, i més, com en aquest cas, quan les persones maltractades mantenen intactes les seves facultats mentals. No ho voldria per mi i tampoc ho vull pels altres.

Quatre Barcelones

(Article original publicat el 20/1/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 91/1-2023, pàg.19)

Barcelona està dividida en deu districtes, i cadascun d'aquests districtes en barris, amb un total de setanta-tres. La divisió administrativa per districtes està feta pensant en la governació de la ciutat, ja que els districtes tenen una certa autonomia administrativa, tot i que molta menys de la que necessitarien els ciutadans que hi viuen. Sigui com sigui, els districtes tenen molta menys autonomia que la munió de funcionaris adscrits als districtes pot donar a entendre. A més, en l'àmbit polític, per cada districte tenim un regidor, un president i una vintena de consellers designats a dit pels partits, i són càrrecs remunerats per l'ajuntament. Però, als efectes pràctics, la idea d'una administració municipal descentralitzada no va massa més enllà d'un desig.

La divisió per barris, en canvi, té tot el sentit per a la gent que hi viu. Així, difícilment et trobaràs un barceloní que si li preguntes on viu et contesti que viu al districte de Sarrià-Sant Gervasi, o al de Sants-Montjuïc, o al de Nou Barris; et dirà que viu a Sarrià, o a Hostafrancs o a la Guineueta, però difícilment et mencionarà el districte.

Alguns, però, dividim la ciutat en només quatre zones: l'Upper Diagonal (de la Diagonal en amunt), l'Eixample (que va de la Diagonal a la Granvia), el Down Town (de la Granvia fins al mar), i allò que els italians en diuen dintorni, els entorns. A l'Upper hi viu la gent amb més poder adquisitiu. L'Eixample, urbanísticament, seria la Barcelona més endreçada, tot i que l'alcaldessa Colau s'ha proposat destruir allò tan útil i copiat arreu del món que el senyor Cerdà ens va deixar en herència. El Down Town seria la Barcelona estrangera. I, en quart lloc, tenim els entorns, més difícils de definir per la seva gran diversitat. Dit això amb totes les excepcions que calguin.

Són quatre Barcelones bastant ben diferenciades, especialment quan baixes per l'Eixample en direcció mar i creues la Granvia. A partir d'allà canvia tot, des dels comerços, bars i restaurants que hi vas trobant, fins a un paisatge humà format per una majoria d'estrangers, barreja de turistes i barcelonins, alguns d'ells potser ja nascuts aquí, però amb unes característiques racials que denoten, i espero que ningú se m'enfadi, que no tenen una trentena de cognoms catalans com els que sense haver fet cap mèrit puc tenir jo. Una altra característica del Down Town és que difícilment trobaràs algú que parli la llengua pròpia de Catalunya, i això ho menciono com a constatació d'una trista realitat que costarà molt de revertir.

Tothom

Havent-hi en català el pronom "tothom", un mot que el diccionari defineix com "tota la gent", un es pot preguntar per què hi ha persones que per referir-se a "tothom" encara utilitzen l'expressió "tots i totes", una forma d'expressar-se tan ridícula lingüísticament com innecessàriament llarga, com si la paraula "tothom" no ho englobés tot, fins i tot el "totis" d'aquella consellera de la Generalitat que es permet traspassar totes les fronteres lingüístiques del sentit del ridícul sense posar-se vermella.

L'últim exemple: aquest cap de setmana s'ha celebrat a Sarrià la Festa de Sant Vicenç, una mena de festa major d'hivern, més petita que la de l'octubre. L'esdeveniment ha estat un gran èxit de participació popular. Però tots sabem que la perfecció no existeix. El cartell de l'esdeveniment deia textualment "Amb, per i de totes". Si haguessin posat "Amb, per i de tothom", tothom s'hi sentiria inclòs. Però segurament això hauria estat mal vist pels defensors d'aquesta moda tan ridícula lingüísticament, i els organitzadors de la festa van optar per no molestar-los.

Distàncies

(Article original publicat el 3/1/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 90/12-2022, pàg.30)

Les distàncies sempre són relatives, ja que depèn de com i amb què les comparem i, també, en quines circumstàncies ho fem. Recordo que al migdia d'un divendres tornava a Barcelona des de l'Extrem Orient, amb escala en un aeroport holandès. El mateix dia a la tarda tenia un casament a la comarca de la Selva, amb el temps just de passar per casa, canviar-me de roba i agafar el cotxe per arribar a temps al castell d'Hostalric per a la cerimònia.

Aquell viatge des de Hong Kong fins a Barcelona, de milers de quilòmetres i unes quinze hores entre els dos vols, me'l vaig passar dormint gairebé tota l'estona. No se'm va fer especialment pesat, potser perquè per un upgrade inesperat per part de la companyia aèria viatjava en business i, en aquests casos, es pot descansar millor. Però la distància entre Barcelona i Hostalric, d'una hora de cotxe, se'm va fer molt llarga, i més llarga encara se'm va fer la tornada a les tantes de la nit, segurament degut al cansament acumulat aquella setmana.

La distància entre les posicions polítiques de Junts i Esquerra, que fins no fa gaire semblava una distància curta, ara és sideral, i tot indica que a mitjà termini difícilment s'acostaran posicions. Esquerra té molt clara la seva prioritat actual, és a dir, continuar sent un partit independentista, i Junqueras no dissimula que vol ser el Pujol del peix al cove del segle XXI. A curt termini i amb aquest objectiu, la seva obsessió és ocupar l'espai electoral de la franquícia socialista catalana.

Junts, en canvi, sembla donar prioritat al debat nacional, és a dir, vol assolir la independència per poder deixar de ser un partit independentista com més aviat millor, segurament perquè els seus dirigents intueixen, i potser no van desencaminats, que un cop assolida la finalitat nacional Catalunya disposarà, per dedicar-los al destí social, dels recursos necessaris que ara van a Madrid i no tornen.

A partir de la pandèmia Covid-19 i de la invasió d'Ucraïna, alguns dirigents polítics s'han esforçat a posar distància amb els seus col·legues. En aquest sentit, el president de Rússia potser és qui més ha destacat. Putin sap que està més sol que mai i, amb aquella taula tan llarga on rep els seus interlocutors, pretén escenificar una gran distància amb els altres dirigents del món. Cada dia queda més clar que l'única amenaça real que pot posar sobre la taula és la utilització d'armament nuclear. És d'esperar que Putin mantingui les distàncies que li calguin, però que no acabi complint les seves amenaces.

Sempre s'ha fet així

(Article original publicat el 13/1/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2104, pàg. 2)

"S'ha de fer així perquè sempre s'ha fet així", la típica cantarella que escoltem massa sovint en àmbits molt diversos: una associació, un club esportiu, una administració pública, una empresa privada, l'escola, la universitat, la família, és a dir, gairebé a tot arreu. Hi ha qui pensa que perquè una cosa sempre s'ha fet d'una determinada manera, això ja és l'argument definitiu per no canviar res, i no es plantegen la possibilitat d'intentar assolir millores mitjançant camins alternatius.

Defensant l'immobilisme ens trobem amb el perfil d'un conservador, i si ho traslladem al món de la política, es tracta d'un perfil que tant pot ser de dretes com d'esquerres. De dretes, per motius obvis; hi ha qui, erròniament, atribueix el conservadorisme en exclusiva a les dretes. Però no hi ha res més conservador que el politburó d'un partit comunista —se suposa que el comunisme és una ideologia d'esquerres—, i més encara si és el d'un país amb partit únic. No cal posar exemples que tothom té ben presents.

És precisament degut a la xacra de l'immobilisme de les societats de l'Europa de l'Est, un bon exemple de l'antiemprenedoria personal, combinada amb la repressió dels estats, que el comunisme va durar tants anys. Tothom veia que allò no anava ni amb rodes, però ningú s'arriscava a denunciar-ho en veu alta sabent el perill que això comportava. El fet és que a partir de 1989, amb la caiguda del Mur de Berlín, gairebé ningú sent nostàlgia d'aquell experiment tan nefast per a la humanitat, i molt especialment per a aquelles persones que el van patir de forma directa.

Bé, de fet encara queda gent que defensa el comunisme, i alguns fins i tot ens governen; són persones que potser han llegit coses sobre el tema, però que mai han viscut en carn pròpia l'experiència, i òbviament no parlo de passar quinze dies a Cuba i pretendre que ja ho has viscut.

Pensant en el bé de la ciutadania, no ens ha de fer mandra actuar de forma diferent davant d'allò que no acaba de funcionar. És així com les societats han anat evolucionant de forma positiva. Es miri com es miri i deixant de banda nostàlgies molt minoritàries dels que defensen que temps passats sempre van ser millors, avui estem molt millor que anys enrere.

Les coses sempre es poden fer millor. Fem-ho diferent! Fem-ho millor! Abandonem la comoditat del club conservador dels immobilistes, siguin de dretes o d'esquerres! Mirem més enllà de la punta del nas! Intentem innovar en els nostres entorns! Amb aquestes reflexions, us desitjo un molt bon any 2023.

Assessors financers

D'assessors financers n'hi ha de dos tipus: els que contractes i pagues tu de la teva butxaca quan necessites un assessorament professional, i els comercials que paga el banc —persones que el banc té en plantilla, o treballant pel banc com a autònoms— com a assessors dels seus clients. Ho poso en cursiva perquè els assessors dels clients que posen els bancs no treballen a favor de la clientela del banc sinó a favor de l'entitat que els paga el sou, tot i que no s'ha d'excloure que en algun cas els interessos d'uns i altres puguin ser coincidents. La tasca que fan aquests assessors consisteix a convèncer als clients que contractin els productes i serveis que el banc ha decidit col·locar al mercat. Aquests professionals, uns venedors dels productes que fabrica el banc, tenen denominacions diferents segons l'entitat per a la qual treballen, però el nom amb el qual es presenten en societat tan sols és una eina més de màrqueting. L'assessor que el banc posa a disposició del client treballa sempre a favor del banc.

Vam tenir aquells casos tan escandalosos de les participacions preferents (en vaig parlar fa deu anys, aquí), una clara estafa legal adreçada, especialment però no només, a la gent gran sense coneixements financers. Vaig haver de gestionar amb una caixa d'estalvis catalana de llarga trajectòria, ja desapareguda, un assumpte familiar d'aquesta naturalesa, i només quan vaig amenaçar el director de l'entitat de portar un notari i un periodista per aixecar acta d'aquella irregularitat, me'n vaig poder sortir pels pèls, amb el cent per cent dels diners recuperats. Si haguéssim esperat només dos dies més, quan el tema va saltar a les portades dels diaris, hauríem rebut de valent, com va rebre la majoria dels afectats.

Un bon consell és que si un dia heu de tancar una operació important amb el banc com, per exemple, endeutar-vos de per vida amb un crèdit hipotecari, consulteu abans a un advocat de la vostra confiança, i no signeu res sense que abans tingueu el seu vistiplau. De res.

El procés està més viu que mai

El president de la República Francesa, Emmanuel Macron, i el primer ministre del Regne d'Espanya, Pedro Sánchez, es reuniran aquesta setmana a Barcelona. Escollint Catalunya com a lloc de la trobada, Sánchez pretén demostrar a Macron i al món que el procés català cap a la independència de Catalunya està mort. Però el president espanyol està molt equivocat, i confon els seus desitjos unionistes que la majoria de catalans no compartim, però que, òbviament, s’han de respectar, amb una realitat basada en dades empíriques que més d'hora que tard s'acabarà imposant. En democràcia, la matemàtica electoral sempre acaba posant tothom al seu lloc.

El procés cap a la independència de Catalunya està més viu que mai, i aquesta afirmació és compatible amb el fet que moltes persones que hi donen suport estiguin enfadades amb els polítics que l'han liderat durant els últims anys. Però tot i l'emprenyada més que justificada, no en conec cap que s'hagi tornat unionista. Al marge dels desitjos del senyor Sánchez, la vitalitat del procés no es mesura amb trobades internacionals de presidents, ni amb enquestes cuinades al gust de qui les encarrega, sinó amb els vots d'unes eleccions democràtiques. I dels resultats de les últimes eleccions se'n deriva que la majoria de catalans són partidaris de la independència de Catalunya.

Cal repetir-ho sempre que algú asseguri que el procés és mort. I convé no aigualir la seva vigència, ben viva, amb la tasca dels polítics que l'han liderat fins ara. El futur lideratge no el tindrà ni Junqueras, ni el MHP Aragonès ni cap dels membres del seu govern, els quals ara mateix tenen uns altres objectius al marge de la independència. I el lideratge difícilment sorgirà d'aquells que van ser tancats injustament a la presó, i posteriorment alliberats de forma condicional a canvi d'uns compromisos polítics que intueixo que mai es faran públics. Per no repetir-me, en vaig parlar aquí.

El procés està més viu que mai, i per reactivar-lo cap a la fase definitiva calen nous lideratges que sorgiran d'allà on menys ens podem esperar. El protagonisme de l'última fase del procés no el tindran els líders dels actuals partits independentistes, els quals ja ens han demostrat que no estaven preparats per fer el que tocava quan tocava. Però la gent hi és, i la voluntat majoritària de construir el nou estat d'Europa, també. Ara només falta que sorgeixin persones disposades a fer el sacrifici personal que calgui per donar l'empenta definitiva. Segur que sorgiran. Mentrestant, aquí no s'ha acabat res!

Les subvencions i l'emprenedoria

No m'agraden les societats subvencionades com la nostra, tot i que no he negat mai que situacions de pobresa extrema i determinades necessitats socials bàsiques s'han de cobrir, si cal, amb fons públics. En aquest sentit, cap ciutadà ha de quedar desemparat. Però m'he posicionat sovint en contra de l'amplíssim catàleg de subvencions públiques que té establert el nostre sistema polític, i sóc perfectament conscient que qui defensi el replantejament a la baixa d'aquest pervers sistema clientelar rebrà moltes més crítiques que aplaudiments.

Si al darrere d'aquestes quatre activitats hi ha persones que aspiren a fer tres àpats al dia, pagar el lloguer de l'habitatge i guanyar-se raonablement la vida, unes aspiracions ben legítimes, un es pot preguntar per què s'han de subvencionar amb fons públics el teatre o el cinema, i no les merceries o les peixateries. Una peixatera té menys valor que un actor de teatre? Al meu entendre, no. La meva tesi és que la subvenció generalitzada que tenim establerta és un fre a l'emprenedoria personal i col·lectiva i al progrés de la societat. Amb tanta subvenció la societat s'apoltrona i es va empobrint, i no ho dic només en termes econòmics.

El fet evident és que per mantenir l'ordre i minorar la queixa ciutadana, els governants disposen d'una eina tan efectiva com és la subvenció pública. L'amenaça de reduir o denegar una subvenció a la qual sobre el paper tens dret a rebre fa canviar de parer a molta gent. Així, en molts casos els teus principis passen a un segon terme, i queden condicionats per la pagueta. I llavors hem de ser conscients que el governant ja ha guanyat.

D'aquesta debilitat humana el governant n'és perfectament conscient, i juga amb la discrecionalitat d'adjudicar o no uns diners que són de tots. El governant, i el funcionari que rep les seves ordres, sovint tendeixen a oblidar que els diners públics no són de la seva propietat, ja que ells només els administren. I quan parlem de subvencions no sempre les administren amb la correcció deguda.

Els polítics i els feminicidis

Amb el nou any les agressions sexuals i els feminicidis no s'han aturat. Dones assassinades, balanç insuportable, patriarcat, arraconar el masclisme, violència masclista contra les dones, cap agressió sense resposta, la lluita feminista, ni una morta més, ens volem vives i lliures, assassinats massius... i podríem continuar amb l'ampli catàleg del contingut de les pancartes, i les consignes que es poden escoltar a les concentracions de protesta en contra d’aquests crims.

Els polítics, normalment, es posen a primera fila de la concentració, just al darrere de la pancarta. Sempre busquen la seva quota de protagonisme. Per a alguns personatges públics sortir a la foto és més que una necessitat, és una prioritat, i no ho dissimulen. La foto és imprescindible. Però a banda de participar en les concentracions, a banda de sortir a la foto, què podríem exigir que fessin els polítics i no fan, o no ho fan amb l'efectivitat que la societat reclama?

Més enllà de tranquil·litzar consciències, veient la inutilitat pràctica de les concentracions i manifestacions de protesta, els polítics haurien de promoure amb urgència un canvi legal a fons, i fer les lleis més efectives. Costa d’entendre que, en molts casos, després d'una agressió sexual, l'agressor quedi en llibertat a l'espera d'un judici que, normalment, no serà un judici ràpid. La culpa, però, no és del jutge que decreta la llibertat sinó de la llei que aquest funcionari ha d'aplicar, i està repetidament demostrat que la llei actual no és prou efectiva.

Si havent-hi uns indicis de culpabilitat prou contrastats per qui ho hagi de contrastar, l'agressor sexual fos conscient del risc que corre d'anar a la presó fins a la celebració del judici, abans de delinquir potser s'ho rumiaria dues vegades. Així, la modificació de la llei hauria d'incidir, també, en la presó preventiva, però, segons sembla, als nostres polítics els agrada més sortir a la foto que legislar amb més efectivitat.

En l'àmbit governamental també hi ha coses a fer. Per exemple, en comptes de dedicar milers de policies a controlar il·legalment les vides i miracles dels independentistes catalans, seria una mostra d'intel·ligència que se'n destinessin alguns més a protegir les dones amenaçades. Actualment, només es destina un policia per cada seixanta dones en situació de perill, una ràtio del tot insuficient. Per altra banda, quants se’n destinen a vigilar discretament els presumptes violadors i assassins que fan vida normal a l’espera de judici, amb el risc per a la societat que això comporta?

Argentina, un país tan ric i tan desgraciat alhora

L'equip de futbol patrocinat per Argentina, un dels països més corruptes de l'Amèrica Llatina, ha guanyat a Qatar el campionat del món de futbol. Però tot i aquest triomf esportiu, Argentina continuarà sent un país tan corrupte i tan devastat econòmicament com ho era abans del campionat. Dissortadament.

Fa uns anys, trobant-me a Buenos Aires, dinava amb el meu proveïdor de llana, un empresari que tenia una gran estancia a la zona de Bariloche. La finca era tan extensa que, per fer l'inventari anual del bestiar que hi pastava (vaques i ovelles) utilitzaven la fotografia aèria: fotografiaven un cinc per cent del territori, ampliaven les fotos, comptaven els animals i multiplicaven les xifres de vaques i ovelles per vint, i així tenien una idea aproximada del bestiar que tenien.

Doncs bé, aquell comerciant es lamentava que un país tan ric com Argentina patís la desgràcia de tenir uns governants tan corruptes que robaven les vint-i-quatre hores del dia, i no deixaven que la terra es recuperés durant la nit. Afegia que només que es limitessin a robar de dia i permetessin que la terra es recuperés durant la nit, Argentina esdevindria un país econòmicament de primera divisió. Però ni els peronistes ni la resta de polítics que governen el país semblen disposats a acceptar aquest joc. I així els va, a ells la mar de bé, mentre el poble viu en la misèria. Un poble que només té l'equip de futbol liderat pel senyor Messi per apaivagar les seves penes. Decebedor.

Cavalcada de Reis

Ahir al vespre vaig ser a Igualada veient la cavalcada de Reis, com he fet des que vaig néixer; la meva família és originària de l'Anoia i el cinc de gener gairebé sempre sóc a la capital d'aquella comarca. La cavalcada d'Igualada és una de les més antigues de Catalunya —potser la més antiga, en això tinc algun dubte—, però, sobretot, és una cavalcada que manté la tradició de donar tot el protagonisme a la festa dels Reis, i no barrejar-la amb altres celebracions i expressions populars ciutadanes.

No he vist mai en directe, però sí en diferit, les cavalcades que es fan a Barcelona, la de ciutat i les dels districtes que encara les mantenen. Totes tenen una característica pròpia, i al meu entendre, inapropiada, que les fa diferents de la gran festa d'Igualada. Així, amb els anys, a Barcelona els organitzadors de la cavalcada han acabat confonent la cavalcada dels Reis amb una rua del carnaval. Ignoro els motius d'aquesta evolució de Reis cap a Carnestoltes, però no m'agrada. Cada cosa quan toca.

Carnestoltes ha de tenir la seva celebració, i ja la té, però la festa dels Reis hauria de mantenir el seu esperit original, un esperit que a Igualada perviu i a Barcelona s'ha anat perdent. Aquesta festa té dos protagonistes, la canalla que espera els regals, i els patges que, a Igualada, els van repartint per totes les cases de la ciutat. I dic totes i dic bé perquè la comissió organitzadora ja s'ocupa que sigui així, i disposa del finançament necessari amb l'objectiu que cap nen igualadí es quedi sense regal.

Les cavalcades de Barcelona les organitza l'Ajuntament de Barcelona, amb tot el que això comporta de positiu, en forma de finançament públic, i també de negatiu, com s'ha explicat abans. La cavalcada d'Igualada l'organitza una comissió organitzadora privada al marge dels polítics —ara com a fundació privada— que vetlla per mantenir l'esperit original de la festa. La col·laboració de l'Ajuntament d'Igualada es limita als temes logístics imprescindibles perquè la festa surti rodona, i segurament concedeix alguna subvenció que ara mateix no recordo. És d'esperar que el model igualadí es mantindrà, per tal de no desvirtuar aquesta celebració tan important per a la mainada.

Per cert, la majoria del miler de patges d'Igualada, homes i dones, tots voluntaris, van pintats de negre. També van pintats de negre, o de blanc, cantants d'òpera i actors d'altres manifestacions artístiques. Així, a l'òpera xinesa alguns cantants actuen pintats de blanc. On és el problema, senyors del blackface i del whiteface? També haurem de prohibir el maquillatge?

El casc i el cinturó de seguretat

(Article original publicat el 30/12/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2102, pàg. 2)

Hi ha llocs de l'estat espanyol on és habitual que els motoristes no portin el casc. Com més al sud, com més t'endinses a Espanya i més t'apropes al continent africà, més fàcil resulta veure motoristes circulant sense casc per les zones urbanes, és a dir, allà on el control i la possibilitat de multar són competència de les policies municipals. En carretera aquest incompliment no acostuma a donar-se, ja que aquesta tasca la fa la Guardia Civil de Tráfico —a Catalunya, són els Mossos els que ho controlen—, i aquests són uns cossos policials molt més estrictes que les policies locals en el control del compliment de la normativa.

Els que no es posen el casc acostumen a ser persones joves que no se sap si ho fan perquè ignoren el risc que corren de patir un accident o, simplement, per presumir davant de les seves amistats circulant amb el casc penjant del braç. I un es pot preguntar: presumir de què, de ser uns rucs integrals amb rodes i manillar, combinat amb un cervell que més aviat justeja?

Fent un parèntesi, també es podrien qüestionar els motius que va tenir el legislador per obligar els motoristes a posar-se el casc i, en canvi, la llei no ens prohibeix fumar a l'aire lliure, quan fumant també posem en risc la nostra salut. Podria ser un debat interessant. Hi ha qui justificarà l'obligatorietat de portar el casc i de cordar-se el cinturó de seguretat per motius estrictament econòmics perquè, en cas d'accident i resultar ferits els que no compleixen la norma, és el conjunt de la societat que, via impostos, finança la seva estada a l'hospital i el tractament mèdic.

Per tant, es pot entendre l'obligatorietat de portar el casc i de cordar-se el cinturó de seguretat basant-ho en arguments estrictament econòmics. Però ja resultaria més difícil d'acceptar que aquesta normativa es justifiqués amb l'objectiu de salvar vides humanes. La vida pròpia cadascú la gestiona com vol, o com pot, i el suïcidi no està penat per la llei, entre altres motius per la dificultat que hi hauria per aplicar-la si la persona ja no hi és.

Com dèiem abans, sovint s'oblida que les conseqüències econòmiques dels accidents són assumides per la societat solidàriament, mitjançant el finançament dels serveis sanitaris públics. Potser ens hauríem de plantejar que s'establissin responsabilitats individuals per a les persones que incompleixen la norma, és a dir, que els irresponsables assumissin els riscos econòmics derivats d'un accident per no portar el casc o per no cordar-se el cinturó de seguretat.

La militància obedient

Algú potser pot pensar que "militància obedient" és una reiteració innecessària, i segurament no va desencaminat. El militant d'un partit ha de ser necessàriament obedient, contràriament corre el risc que des de la direcció el tinguin arraconat o li mostrin el camí de la porta. Encara que molt sovint és enriquidora, els partits polítics són molt reticents a admetre la discrepància, i si tu decideixes entrar-hi com a militant ja saps què t'hi trobaràs. Aquest és un dels motius pels quals ni milito ni he militat mai en un partit polític.

Tot i que en converses privades te'ls deixen a tots dos de volta i mitja, el militant obedient del PSOE no pot criticar en veu alta a Pedro Sánchez, un mentider compulsiu que ara presideix el govern espanyol. Tampoc pot criticar a l'encarregat de la seva franquícia catalana, Salvador Illa, el típic funcionari de partit que sobre el paper serveix per tot, des de fer de regidor d'un poble fins a seure a la taula del consell de ministres del govern espanyol. Montilla i Iceta serien casos similars.

El militant obedient d'Esquerra no pot criticar al de "les mamelles", aquell personatge impresentable que ja es torna a moure en cotxe i xofer que paguem entre tots, potser com a premi de Junqueras pels seus excessos verbals. Tampoc pot criticar al periodista Saül Gordillo per les presumptes agressions sexuals a periodistes joves quan ell diu que anava borratxo; abans estava al servei del partit des de Catalunya Ràdio, i ara fa la mateixa tasca des de la direcció d'un pamflet digital anomenat Principal.

El militant obedient de Junts no pot criticar en veu alta a la MHP Laura Borràs, ni al MHP Carles Puigdemont, i això que a alguns que conec bé de ganes no els en falten. Aquests dos personatges han comès relliscades, com les comet tothom, tot i que penso que Puigdemont és un dels grans actius polítics de Catalunya i, per tant, és un error considerar-lo políticament amortitzat; tornarà més aviat que tard.

El militant obedient dels comuns no pot criticar l'equip d'Ada Colau, i això que molts n'estan fins al cap de munt de l'alcaldessa de Barcelona i les seves excentricitats. Amb la resta de partits que actuen a Catalunya, políticament menys rellevants, passa exactament el mateix. Com dèiem al principi, l'obediència és un els peatges ineludibles del militant d'un partit.

La dependència entre els partits i la militància és mútua. Els partits necessiten els militants per motius obvis. Per altra banda, moltes persones que opten per militar, necessiten el partit com el pa que mengen, ja que si aspiren a ocupar càrrecs institucionals, la militància és pràcticament l'única via per accedir-hi. Així, si no tens una bona relació amb els dirigents del partit que donen el vistiplau a les llistes electorals, difícilment en podràs formar part. És una ficció que els ciutadans elegim els nostres governants; qui designa les persones que ens governen és el politburó del partit al qual pertanyen. La ciutadania es limita a votar-los, que no és ben bé el mateix.