.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 1 de setembre de 2008

Ministres catalans a Madrid

Aquí sempre s’ha parlat dels ministres catalans a Madrid amb una certa devoció. De la quota catalana a la cúpula governamental d’Espanya. De la defensa dels temes estrictament catalans que depenen de Madrid. De la capacitat real d’influència dels ministres catalans sobre temes totalment o parcialment referits a Catalunya. Jo, que encara em considero intel·lectualment jove però que ja tinc una edat, reconec que sóc bastant escèptic. Tot aquest discurs retòric no me l'he cregut mai. Ni abans amb el PP ni ara amb el PSOE. Ni molt abans amb els governs González, ni més abans encara amb els governs Suárez.

Un polític català que pertanyi al Consejo de Ministros de España deixa de ser català en el moment de baixar de l’avió del pont aeri a Barajas i pujar al cotxe oficial. O en el moment de trepitjar l’andana d’Atocha si hi arriba amb l’AVE. No dic que estigui bé o malament, tan sols constato el fet com a contraposició al que sovint ens expliquen des de certes instàncies.

Què hi fan ara Chacón i Corbacho asseguts a la taula del Consejo de Ministros? Què és el que defensen exactament? Doncs això, defensen Espanya que és el que els pertoca pel càrrec que ocupen. I si hi ha conflicte entre Espanya i Catalunya, ells tenen molt clar qui els paga el sou, és a dir, des de quina caixa els fan la transferència mensual. I fan santament no equivocant-se si volen conservar el seu lloc en aquella taula.

13 comentaris:

Abate Marchena ha dit...

Nada que objetar a lo escrito, solo añadir un recuerdo que me ha provocado.

En las postrimerías del franquismo, aquel personaje tan curioso de Eduardo Tarragona, recuerdo su eslogan "al pa, pa y al vi vi" y que entre otras cosas, pedía en su campaña por el Tercio familiar en la elecciones a Cortes, que el general Franco celebrase reunión del Consejo de Ministros en Pedralbes.

Pués pedir que en Madrid, los ministros con residencia en Catalunya pongan en peligro la transferencia mensual, es una quimera.

Unknown ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Unknown ha dit...

És que realment és el més normal del món, la lleialtat al partit en clau espanyola. El contrari seria destitució ràpida i, lògicament, mala imatge. L'obediència geogràfica s'ha de demanar a parlamentaris i especialment a grups parlamentaris.
Seria com exigir que uns ministres europeus treballessin esbiaixats pel seu orígen.
Dit això, a l'igual que passa a Itàlia, tenir ministres de partits d'àmbit no estatals tampoc és sempre garantia d'un govern que vetlla pels interessos d'aquella zona.

Noctas ha dit...

és exactament com ho dius. No es podia dir millor..saludus

Miquel Saumell ha dit...

Contestant a diversos lectors que se m'han adreçat privadament per censurar-me més o menys amistosamet la meva suposada censura al segon comentari d'avui, em ve de gust aclarir que allà on diu "Aquest escrit ha estat suprimit per l'autor" s'ha d'entendre que l'autor que l'ha suprimit és l'autor del comentari (que jo sé qui és però que no hi ha cap necessitar de fer-ho públic) i no l'autor del blog, que com a principi no té per costum censurar res doncs altra feina té. Queda doncs aclarit.

Unknown ha dit...

Ningú ha censurat res. Si us hi fixeu s'ha enviat a la mateixa hora que el meu. El motiu és que, un cop publicat, he vist una errada de puntuació que canviava el meu missatge. Per aquest motiu m'he "autocensurat". No cal que ningú tingui la pell fina, aquest bloc, si té alguna cosa, és que accepta els comentaris sense control previ, cosa que alguns blocs partidistes no fan.

Trina Milan ha dit...

Miquel,
és que els ministres adquireixen una pàtina que imprimeix caràcter, com els mossens.. vet aquí que a partir d'aquest moment perdent de vista la realitat per a passar a ser éssers eteris que viuen en una altra dimensió..ja ho diuen que el Gobierno del estado està a Matrix ;-)
Una abraçada

Enric Tomàs ha dit...

Lamentablement, Miquel, tens tota la raó.
I el que diu l'Andreu de la censaur doncs és tal qual. No cal ser tan alarmistes i abans de rondinar, cal fixar-se bé ebn les coses. Tots reneguem de la censura a Internet, pensant que és el mitkà més lliure. Però si Mr. Google tanca portes, els bloggers de blogspot ens quedem en bàbia. Això, però, donaria per un altre tema.

Miquel Saumell ha dit...

Andreu,
Gràcies pels teus comentaris i per l'aclariment de la censura que no era censura, que per altra banda no era necessari. Tothom sap que a el radar hi pot entrar tothom!

Trina,
Si t'hi fixes amb deteniment veuras aquesta pàtina que imprimeix caràcter també la tenen els "seguratas" de Prosegur.

Miquel Saumell ha dit...

Enric,
Precisament Jordi Basté deia ahir al teu diari que els blogs haurien de tenir "filtres". Vaig quedar tan parat que vaig escriure un post que treuré segurament demà passat.

Trina Milan ha dit...

Miquel,
exactament el que jo vaig pensar del Basté, que s'ho està començant a creure em sembla, ara que ja no té rival...o sí?
salut

Unknown ha dit...

en basté, que a mí em cau molt bé, mai s'ha caracteritzat per deixar passar gaires trucades quan feia esports, i de fet no en deixa quan hi ha tertúlia ara. Amb les opinions sobre els blocs no deixa de ser coherent amb el que ell fa en antena.Vull dir, que és dels periodistes que agafen el camí de fidelitat màxima a qui li paga, deixa clar per a què està i potencia al màxim l'editorialització mitjançant els seus col·laboradors.

Enric Tomàs ha dit...

No m'havia plantejat això d'en Basté, però crec que mostra una tendència molt habitual entre els popes del periodisme.
Al mitjà on jo em guanyo les garrofes han sigut més d'un i dos i tres periodistes del paper els que s'han queixat amargament dels comentaris crítics que les seves peces rebien a la web per part dels lectors. Molts periodistes encara desconeixen que és això del 2.0, i si ho saben no ho accepten pq es pensen que la seva paraula és llei i dogma, tal i com passava abans.