.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimecres, 17 de desembre de 2008

Acqua alta... a Catalunya

Fa poc llegia que a Venècia s’havia tornat a produir el fenomen de l’acqua alta. Aquesta vegada el nivell de l’aigua a la Piazza San Marco va arribar als 80 centímetres, en una de les inundacions més importants dels darrers anys. Aquesta mateixa setmana s’ha tornat a repetir el fenomen de la marea, però ja amb nivells inferiors.

He estat varies vegades a Venècia però la notícia em va fer recordar especialment la meva primera visita a aquella ciutat. Hi vam arribar al vespre d’un dia fred i plujós de 1981. Des de l’aeroport vàrem agafar un taxi fins a l’estació per pujar el vaporetto que ens havia de dur l’hotel que havíem reservat a San Marco.

Al pujar al vaporetto ja ens va estranyar veure que molta gent anava amb botes d’aigua. Recordo una senyora molt elegant amb un llarg abric de visó que portava unes botes d’aigua de color verd clar que li arribaven fins bastant més amunt dels genolls. Ho sé perquè portava l’abric descordat. Llavors vàrem saber que feia només unes poques hores que l’acqua alta s’havia acabat i que el mar havia tornat al seu nivell habitual.

Evidentment nosaltres no estaven informats de que precisament aquell dia s’havia produït el fenomen de l’acqua alta i, per tant, tampoc anàvem gens preparats per afrontar la contingència. En arribar a l’hotel ens vam trobar que a la planta baixa encara hi havia restes d’aigua. Els mobles de la recepció i dels salons annexes els havien posat a sobre d’uns suports metàl•lics per tal que no es mullessin. Durant aquest fenomen l’aigua ho envaeix tot i no respecta cap edifici.

Tot això m’ha fet pensar en la nostra assignatura pendent, és a dir el mai resolt tema del finançament de Catalunya. Al igual que passa a Venècia, Catalunya es va enfonsant una mica més cada any. El maltractament fiscal que els catalans rebem de la metròpoli es va agreujant any rera any, de la mateixa manera que a Venècia l’acqua alta cada vegada puja una mica més de nivell.

A Venècia s’intenta posar-hi remei construint uns dics que diuen que reduiran les conseqüències negatives del fenomen, en un intent per dominar la força de l’aigua del mar. Com dèiem, a Catalunya també tenim acqua alta però aquí tothom s’ho mira amb un cert grau de resignació, com si el fenomen ja no tingués solució. Alguns es queixen amb raó però, a la pràctica, ningú fa res. I quan dic ningú vull dir ningú dels que té possibilitat de fer-hi alguna cosa. Mentrestant el país se’ns enfonsa una mica més cada any. Com a Venècia. Però allà encara lluiten per trobar una solució a un problema que literalment els ofega. Aquí semblem resignats a ofegar-nos.

5 comentaris:

Trina Milan ha dit...

Miquel,
no crec que estiguem resignats, crec que estem pendents i molt de com acabarà tot plegat...és una oportunitat i espero que no la desaprofitem, tenim massa feina i reptes per endavant i molta responsabilitat..salut amic

Miquel Saumell ha dit...

Trina,
Si una virtut crec tenir és un nas bastant fi per endevinar quan en una negociació hi ha voluntat real d'arribar a acords o no n'hi ha, i en això del finançament de Catalunya no veig cap ganes de solucionar el problema per part de la única persona que ho pot fer, que no és altra que la que té la clau de la caixa. Podem posar les excuses que vulguem. Que si a Madrid tenen por de que altres “regiones” reaccionin de determinada manera si des del govern central s’intenta perjudicar una mica menys als catalans. Que si ara hi ha crisi, que si naps que si cols. Però la realitat és la que és i crec que és bo que tots siguem més realistes. Aquí tampoc s’ha fet una bona feina, no tota la responsabilitat l’hem d’atribuir a la metròpoli.
Dit això, celebro el teu optimisme i ja m’agradaria que se m’encomanés com si fos una vulgar grip.

Manel Balasch Esteve ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Manel Balasch Esteve ha dit...

El finançament es com la noia del institut que ens tenia enamorats pero que sortia amb un altre noi (mes maco i mes fort).
I cuan teniem que anar al ball, hi anavem "con lo puesto y sin pareja", miran compulsivament cap aquella pero que anava amb un altre.
Nosaltres mirem cap al Pais Basc i Navarra i ens preguntem ¿ per que ells si ?

Miquel Saumell ha dit...

Això mateix dic jo Manel: per què?
Però amb el teu permís jo potser hi afegiria Portugal, i llavors em ve al cap una altra pregunta: per què no passar comptes directament amb Brussel·les, sense intermediaris?