.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 1 de desembre de 2008

Moltes gràcies

Hi ha alguns blogaires que gaudeixen mostrant públicament tota mena d’estadístiques sobre el seu propi blog. Hi ha blogs que tenen el costum de fer resums mensuals exhaustius sobre determinats aspectes dels articles que hi han penjat, o sobre els més i els menys llegits, o els més i els menys comentats, o sobre qualsevol altra dada que interessi a l’autor i que ell pensi que també pot interessar al lector.

No crec que sigui el meu cas. Allò que a mi m’agradaria, però, és conèixer els lectors d’aquest blog. Almenys m’agradaria conèixer quin és el perfil mig dels lectors que, amb més o menys assiduïtat, visiten El radar de Sarrià. Suposo que la meva curiositat és similar a la que déu tenir el Conde de Godó per conèixer el perfil dels lectors de La Vanguardia.

Però els que hi entenen em diuen que això que m’agradaria conèixer no es pot saber. Sembla ser que no hi ha cap eina que em permeti accedir a aquestes dades. Hi ha la privadesa del lector que s’ha de respectar per davant de tot, i no em sembla pas malament. El més aproximat que tinc al meu abast per satisfer aquesta lògica curiositat passa per estudiar el perfil de les persones que deixen comentaris al blog, és a dir, un de cada molts lectors. Uns comentaris que, per cert i tal com ja he comentat altres vegades, sempre agraeixo

Així, avui parlaré dels col·laboradors voluntaris d’El Radar de Sarrià, aquells que hi deixen comentaris de tant en tant o molt sovint. Tal com ja he explicat altres vegades rebo dos tipus de comentaris. Uns de privats que m’arriben mitjançant el correu electrònic, pocs però molt interessants. Me’ls deixen alguns lectors que no volen tenir cap mena de protagonisme. Els acostumo a respondre també privadament.

Encabat hi ha els comentaris que es poden llegir directament al blog. Durant les darreres setmanes en aquest blog hi han deixat comentaris directes unes trenta persones. Excepte algun anònim o quasi anònim puc dir que, ja sigui virtualment o en molts casos presencialment, els he anat coneixent a quasi tots.

Una de les particularitats és que la majoria dels meus comentaristes també gestionen el seu propi blog. La majoria són homes tot i que també em deixen comentaris algunes senyores. La majoria tenen almenys una llicenciatura universitària, alguns més d’una i també n’hi ha uns quants que llueixen doctorat. Econòmiques i periodisme són, potser, les carreres que més sovintegen. Però per formació i activitats professionals hi trobem una mica de tot: estudiants, gent de lletres, ensenyament (des del nivell escolar fins a l’universitari i postgrau), funcionaris de diferents administracions públiques, algun alt càrrec, algun empresari, assessors fiscals i auditors, un dentista, etc. etc. Per orígens geogràfics i tenint en compte la llengua emprada en aquest blog lògicament la majoria provenen de l’àmbit lingüístic català, però quatre o cinc ara mateix viuen a Madrid i des de la capital del país veí em segueixen deixant comentaris.

A tots ells aprofito per reiterar-los el meu agraïment per la seva col·laboració desinteressada. Aquests comentaris són quasi l’única compensació del blogaire. Una compensació que no és pas petita pel que representa de satisfacció personal.

9 comentaris:

Anònim ha dit...

Dius que t’agradaria conèixer el perfil de la gent que visita aquest blog amb assiduïtat.
Se sol dir que un tant per cent relativament petit de la població és una mostra significativa de la resta. Que és suficient conèixer les característiques d’un grup força reduït de persones per, extrapolant-ho, conèixer la resta. Almenys és això el que l’estadística proclama.
Així que tu mateix et dones la resposta! Descrius el perfil d’unes quantes desenes de persones que hi deixen comentaris i que, més o menys, coneixes.
Si la resta de persones que visiten el teu blog i no coneixes et donessin informació sobre la seva vida professional, hauries d’ampliar o matisar les característiques del col•lectiu que has descrit?
No ho sé. Però amb la informació que jo et donaria sobre mi segur que no. Per això t’he escrit, perquè m’ha fet gràcia veure que, sense conèixer-me, sense mai haver escrit ni una paraula en aquest blog, m’has descrit molt bé, m’has classificat a la perfecció. I suposo que moltes de les altres persones que visiten aquest blog sense dir ni piu s’han endut la mateixa sorpresa.
Apa, que fas molt bona feina!

Trina Milan ha dit...

Miquel,
les gràcies a tú per permetre'ns compartir opinions i desitjos, idees algunes i en general un nivell molt alt de conversa qualificada. Els que hi som a més, jo personalment, ens ho passem molt bé i la teva companyia cibernètica ens ajuda.
Gràcies de nou

Anònim ha dit...

Anònim de les 10:48, hi ha una frase de Benjamin Disraeli (erròniament atribuïda a Mark Twain, segons llegeixo en alguna altra banda) que diu que en aquesta vida hi ha tres classes de mentides: les mentides, les maleïdes mentides i les estadístiques.

Per cert, la paraula de comprovació que m'apareix és "creps", que ara, a mig matí, fa venir salivera.

Anònim ha dit...

Doncs gràcies a tu, Miquel. Des que vaig descobrir el teu espai a través de l'amic Guillem que em sento molt còmoda llegint-lo i visitant-te. I això no passa pas sempre!

Pel que fa als lectors, en el meu cas acabo de descobrir que em llegeixen els alumnes, o sigui que he d'anar amb peus de plom... I això ens portaria directament als comentaris que vam fer fa poc sobre la moderació!

A reveure!

Anònim ha dit...

Interessant i original enfoc del post, tenint en compte que com comentes, molts blocaires tenen aquest narcisisme tan seu de comentar les estadístiques de visites d'una manera obsessiva (per mi sobrera).

Ah, per al·lusions, i com a gran assídua i seguidora d'"El Radar" he de dir que oblides que no només et visiten senyores sino també algunes senyoretes ;) !

Gràcies per mantenir-me al dia i fer-me plantejar qüestions que d'altra manera em perdria.

Anònim ha dit...

Rosalita no estic gens d'acord amb que comentar les estadístiques de visites d'una manera asidua tingui res de narcisisme. Es més, crec que és un exercici de transparència bloggera necessari. Hi ha gent que no li agrada que surtin aquestes informacions i només veig 2 raons posibles. Que no els agrada que alguns blogs tinguin moltes visites o que els faci vergoña no tenir cap visita.

Miquel Saumell ha dit...

Prescindint dels comentaristes anònims, que no sabem com es diuen ni quin sexe gasten, dels comentaris rebuts fins ara se'n poden treure, entre altres, aquestes conclusions:

1) que les estadístiques no sempre reflecteixen la realitat. Així, ara hi ha majoria de comentaris de senyores, una circumstància poc habitual en aquest blog.

2) que la Trina potser exagera una mica, o unes quantes miques.

3) que si a la Montse la llegeixen els seus alumnes (per cert, Montse, fa una estona he passat pel Bruc, davant de les muntanyes de Montserrat) corro el risc de que per proximitat també llegeixin aquest blog, així que per allò del bon exemple a la mainada s’haurà d'anar amb peus de plom per partida doble.

4) que la Rosalita i el David tenen certs enfocaments divergents. Sobre aquest tema concret només vull dir que tal com jo ho veig a casa seva cadascú fa el que vol. Ara mateix recordo un debat virtual molt encès que va tenir lloc fa un any en un blog molt conegut anomenat Entrellum. El seu titular pretenia que “un blog sense comentaris no és un blog” i jo des de la meva faceta mig àcrata defensava la llibertat absoluta del blogaire per organitzar-se sense cap tipus de normativa.

PS: Rosalita, m’han dit que avui en dia de senyorets només en queden uns pocs a Andalusia, i jo aquí per més que m’hi fixo només hi sé veure senyores i senyors.

aleph 0,5 ha dit...

Quant a una idea, un pensament, un aroma, una veu o unes sabates! se’ls posa una cara, la idea, el pensament, l’aroma o la veu acostumen a sortir-hi perdent, així que jo, si fos de tu, preferiria aguantar la cremor de la curiositat que no pas arriscar-me a tenir una nova decepció.
Per altra banda, el bescanvi d’idees és més lliure, honest i productiu quan hom s’até estrictament al seu contingut i evita els prejudicis (siguin positius o negatius) derivats de la coneixença de l’altre. De fet jo crec que aquest és un dels plusos més importants que la xarxa ha aportat respecte a les relacions socials tradicionals, però aquesta seria una altra qüestió.

Miquel Saumell ha dit...

Aleph 0,5
No et ser dir perquè però amb la teva al•lusió a posar cara a unes sabates he pensat que tal vegada et podies referir a l’autor d’aquest blog. Si fos així et recordo que l’1 d’octubre vaig posar cara a aquests mocassins. Però seguint amb la teva teoria si et deixes vèncer per la curiositat t’arrisques a tenir una decepció. Tu mateix.
Dit això, respecto però no estic gens d’acord amb la teva defensa de l’anonimat als blogs i fent un símil torero un podria concloure que si això fos una cursa de braus aquí es produiria una clara “división de opiniones”.