Balanç dels propòsits pel 2008

Quan arriben aquestes dates són molts els que es fan a si mateixos promeses i es formulen determinats propòsits per l’any següent. Deixar de fumar, anar al gimnàs, aprendre un idioma, anar a classes de ioga o de Tai Chi, apuntar-se a un sindicat de classe, aprimar-se (o engreixar-se, segons el cas), etc. L’exercici resulta fàcil ja que només es tracta d’expressar un desig que ves a saber si s’acabarà complint. De fet tots sabem que la majoria d’aquesta mena de promeses s’obliden al cap de pocs dies de ser formulades.

Fa exactament un any vaig detallar en aquest blog vint propòsits per l’any que s’acaba avui. Ara m’he repassat aquella llista i veig amb satisfacció que no m’he desviat gaire d’aquells objectius. De fet els he complert quasi tots.

Quasi tots però no tots. Algun dia, molt pocs, no he pogut fer la caminada d’un mínim de quaranta minuts que jo mateix em vaig receptar fa anys. Alguna vegada (em sembla recordar que aquest any només han estat dues o tres) he acabat volant amb Iberia. Alguns mails referits a aquest blog, pocs, no els he contestat; aprofito per demanar disculpes, no tinc excusa. També, com cada any, vaig acabar comprant algunes participacions de la Rifa de Nadal d’Espanya que, per no trencar la tradició, evidentment no han resultat premiades. La resta d’aquells propòsits penso que els he complert i, per tant, el balanç que en faig és més que satisfactori.

D’altra manera aniria el món si tothom actués de manera similar. Per exemple, a Catalunya d’altra manera ens anirien les coses si aquell polític del talante conegut com a ZP (Zapatero Pinotxo, en una interpretació lliure que l’articulista de l’Avui Iu Forn ens feia l’altre dia) hagués complert els seus compromisos públics amb Catalunya i els catalans. Potser no lligaríem els gossos amb llonganisses però segur que no aniríem tan escanyats com ara.

Però és clar, d’on no n’hi ha no en pot rajar. I d’un mentider compulsiu com el que ens van escollir per a president del govern d’Espanya tampoc en podíem esperar gran cosa, oi? En el fons la culpa és nostra, crec que ens ho vam creure massa i ens vàrem oblidar alegrement d'aplicar una més que necessària dosi d’escepticisme.

Bon any!