.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimecres, 3 de desembre de 2008

Jutge vs consellers de la Generalitat

No em fa res admetre que tinc molt poca confiança en la justícia d’aquest país. Els motius de la meva desconfiança són diversos. Per una banda, algunes experiències personals amb la justícia que m’han decebut i en les que no entraré. Tampoc puc acceptar com si fos un fet normal l’extremada lentitud del nostre sistema judicial, una perversitat que ens porta a que la justícia en molts casos deixi de ser justa. En definitiva, al meu entendre el sistema judicial no acaba de funcionar, és una de les assignatures pendents d’aquest país. Els successius governs que hi ha hagut aquí des del canvi de règim, quan vam passar del franquisme a la monarquia ideada pel mateix Franco, semblen no haver-se adonat que la justícia es va quedar aturada a l’època del Ford T i el telègraf quan ara ja tenim al mercat els Honda amb motors híbrids i els GPS que ens permeten oblidar com es llegeix un mapa.

Diré també que la meva confiança en aquest govern és encara més minsa, i que particularment la meva desconfiança en el departament que depèn del conseller Saura no crec que constitueixi cap descobriment pels lectors d’aquest blog. Són tants els temes conflictius que han anat sorgint en els darrers anys que no s’acaba d’entendre que encara no s’hagi produït el relleu del conseller.

De totes maneres, com que no tenim alternatives ni judicials ni governamentals (tret d’anar a votar cada quatre anys) un ha d’acceptar el mal menor, però tenint molt clar que el sistema fa aigües per tots costats. La confiança en la justícia és quelcom que no es pot imposar per decret i la meva desconfiança entenc que està més que justificada.

Crec del tot necessari fer aquesta introducció abans d’entrar en el tema d’aquest post, és a dir, els excessos policials de tota mena a base de vexacions, maltractaments i tortures a detinguts, uns fets que dissortadament es produeixen molt més sovint del que seria desitjable. A més de les sentencies judicials, no hi ha setmana que no surtin unes quantes cartes de queixa als diaris, cartes que per cert no acostumen a ser contestades per les autoritats. Molt simptomàtic.

Ignoro si es tracta de tortura tal com ho ha definit el jutge en la seva recent sentencia, o només d’una mala praxi i fets puntuals tal com sempre ens diu el conseller en aquests casos. Però el que sí que tinc clar és que si les nostres autoritats creuen en el sistema judicial haurien de començar per acceptar l’evidència que la nostra policia de tant en tant vexa, maltracta i tortura als detinguts, siguin aquests, els desgraciats detinguts, finalment declarats culpables o no.

Les declaracions de la consellera Tura (ara de Justícia i abans, quan es van produir els fets, d’Interior) intentant justificar allò que és injustificable tampoc m’han aportat cap tranquil•litat. Excuses tan peregrines com que es tractava de gent “professionalment molt vàlida”, que en la seva època com a consellera d’Interior aquests policies ara condemnats per tortures “van fer una tasca extraordinària” i que ella coneix personalment els policies, amb tota franquesa, no les entenc ni les puc acceptar.

Com tampoc puc entendre que molts polítics i altres opinaires que s’han definit sobre aquest assumpte posessin molt interès en recalcar el fet que la persona torturada era innocent i que va ser detinguda per error. No ho han dit amb claredat però se’ls ha entès perfectament. Ens venen a dir que l’error principal no va ser la tortura en si mateixa sinó el fet que el detingut fos una persona innocent. Com volent-nos dir que si aquesta persona hagués estat finalment declarada culpable la tortura constituiria un fet del tot secundari i potser ara ni se’n parlaria.

La sensació que m’ha deixat aquest lamentable episodi és que d’alguna manera ambdós consellers de la Generalitat ens intenten justificar unes formes de treballar que la justícia ja ha definit clarament com a delictives.

He llegit que aquesta sentència es recorrerà davant del Tribunal Suprem. Em sembla lògic. Des de la Generalitat s’ha dit també que els advocats dels condemnats per tortures els posarà la conselleria, o sigui que els haurem de pagar entre tots via impostos. Això ja no em sembla tan oportú.

No seria més lògic que els advocats se’ls paguessin els que segons el jutge ja han deixat de ser presumptes i, per tant, són ja uns delinqüents jutjats i condemnats? Si finalment fossin absolts ja hi hauria temps de que, si s’escau, el govern els tornés els diners gastats en advocats. Però si són també declarats culpables pel Suprem, a sant de què a sobre els hem de pagar els advocats? L’única explicació que se m’acut és que, en el fons, des del govern es justifiquen certs comportaments reprovables i certes actuacions delictives dels seus funcionaris.

8 comentaris:

ISB ha dit...

el tema de seguretat i justícia sembla que passen coses que no apareixen als mitjans. amb el tema del judici als mossos, vaig llegir l'article de la pilar rahola a la vanguardia (crec que diumenge) i em vaig quedar de pasta de boniato (o moniato, com diem a casa...).

Miquel Saumell ha dit...

Jo també, Aubachs, i això que semblava que des que es va fer sòcia del Polo la Rahola a La Vanguardia hi tocava força (res a veure amb les seves lamentables actuacions televisives). En fi, com diu l'amic Trallero “una mala semana la puede tener cualquiera”

Marc D ha dit...

El que considero lamentable és que s'utilitzin aquests maltractaments per criminalitzar el cos dels mossos quan, que jo sàpiga, la mateixa guàrdia civil espanyola en té un historial força més extens i que encara continua avui dia, tot i que no s'en parla. Evidentment no s'en parla perquè no interessa, el que importa és que la policia catalana sigui la dolenta i intentar fer veure que a la que ens donen competències en alguna cosa, ho fem tan malament com podem.

A banda, si a tots aquests cacos conegudillos del barri que tothom, inclosa la policia, sap qui son i què fan, que passen per la comissaria cada dia com qui va al bar a fer un cafè i que a la que surten continuen fent el que volen sabent que mai els passarà res, si algun dia sortissin d'alla amb un ull botit potser la pròxima vegada s'ho pensarien dues vegades abans de tornar-hi.

Ja ens ho va dir un dia un conegut rumanès: "allà si comets un delicte i t'agafen, ja et pots anar preparant... per això venen tots aqui, que poden fer el que vulguin i mai els fan res". I així ens va...

Miquel Saumell ha dit...

Sí, Marc D, però ara parlem dels "nostres", i una cosa no exclou l'altre. Crec que és millor denunciar-ho que tapar-ho, encara que "els altres" siguin pitjors. El que s'ha de procurar és que els "nostres" siguin millors que els "altres" dels que, per cert, també n'he parlat anteriorment aquí mateix de manera molt crítica.

Marc D ha dit...

Si els maltractaments fossin la principal o la unica cosa dolenta de la "nostra" policia hi estaria d'acord, el que passa és que al meu parer s'utilitzen els escandols com aquests per desviar la atenció dels veritables problemes de la "nostra" policia com és la creixent manca de seguretat deguda a la cada cop major limitació de la capacitat d'actuació dels "nostres" policies per part d'un conseller inepte juntament amb la arribada indiscriminada de delinquents d'arreu del planeta per aprofitar-se d'aquesta situació.

Per mi, de cara a la justícia, per exemple trobo molt més greu deixar en llibertat un piròman aqui a palafrugell acusat de cremar 8 cotxes l'endemà mateix d'enxampar-lo in fraganti que no pas que uns policies agredissin un detingut.

De la primera cosa no s'en parla massa, perquè posa en evidència que el sistema és un desastre, en canvi del segon s'en fa una muntanya perquè, total, al senyor conseller tant li fa que quatre mossos acabin a la presó i de pas castigant la policia manté contents als seus votants, tota aquesta colla d'antisistemes, okupes i saltimbanquis de carrer.

Això si, el rumanès agredit serà generosament indemnitzat mentres els 8 propietaris dels cotxes cremats s'hauran de fotre.

Aquest és l'autentic problema de la "nostra" policia i de la "nostra" justícia.

Miquel Saumell ha dit...

Bon dia Marc D,

Crec que et sobra raó però segueixo pensant que una cosa no justifica l'altra. De la mateixa manera que tu dius amb tota la raó que amb les actuacions de la policia s'intenta desviar l'atenció d'altres problemes de la nostra societat, jo tampoc vull que els altres problemes desviïn l'atenció de la mala praxi (segons Saura) o tortures (segons el jutge) de la nostra policia.

El cas del piròman de Palafrugell només posa una vegada més en evidència el desastre sense pal·liatius del nostre sistema judicial. I potser també el del nostre sistema legislatiu per tirar endavant certes lleis que qualsevol persona amb dos dits de front ja veu que son més que pernicioses pel conjunt de la societat.

Em sembla perfecte que la persona agredida (sigui romanès o tarragoní) sigui indemnitzat segons marca la llei. Però no perquè sigui innocent sinó pel fet d'haver estat tractat de la manera que explica la sentencia amb pèls i senyals. I les formes emprades en aquesta detenció no crec pas que fossin un fet aïllat. Tinc un cas molt proper a la meva pròpia família (un assumpte pendent de judici) que s’hi assembla força. Potser per aquesta circumstància estic especialment sensibilitzat.

Artur ha dit...

Centrar-se endogàmicament en una sentència que dóna que parlar a diaris i espectadors, condiciona, tristament, que els delictes que ens afecten diàriament, estiguin aturats en les piles de plecs i expedients dels nostres jutjats. La ciutadania està decebuda amb la justícia i no creu en ella. L'escepticisme judicial és l'aliat més important que tenen les xarxes de delinqüents. Espanya és un paradís per a delinquir perquè, a més de tenir les penes més baixes del món, la seva justícia és una de les més lentes i poc valorades de la galaxia.

La nostra justícia, segons un estudi de control o seguiment, ésta en el lloc 160, tenint per davant nostre 159 països on la justícia és més objectiva i ràpida. Gairebé res: la Índia i molts altres països que qualificaríem de tercermundistes ens passen la mà per la cara quan parlem de fer justícia.

Miquel Saumell ha dit...

Comparteixo la teva anàlisi, Artur, però precisament per això la poli ha de donar exemple d’un treball ben fet i no saltar-se les lleis com fa massa sovint.
Jo també sóc un escèptic convençut sobre el funcionament de la justícia (i creu-me, no parlo d’oïdes) i al pas que anem acabaré sent també un escèptic sobre la nostra poli o, més ben dit, sobre els seus dirigents que, al cap i a la fi, són els que marquen la pauta del seu funcionament.