.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 19 de desembre de 2008

El vot de la vergonya

Aclariment previ: no he trobat cap foto on surtin junts els 35 diputats i senadors socialistes al parlament espanyol. He llegit que per part de més d’un comentarista ja se’ls anomena directament botiflers, i potser tenen raó. Jo no ho faré, em limitaré a dir que són els parlamentaris del vot de la vergonya. En aquesta foto no hi són tots però sí la majoria. N’hi falten alguns però hi sobra el senyor Clos, que actualment gaudeix d’una mena d’exili polític a Istanbul amb sou d’ambaixador, i a qui el senyor Hereu ja li ha tret, ben merescudament, l’honor de ser el pitjor alcalde de Barcelona dels darrers cinquanta anys.

Es tracta d’un col·lectiu de polítics que sempre ha tingut molt clar qui mana i a qui es deuen, però que durant la darrera campanya electoral s’ho callaven per tal de no aixecar suspicàcies entre alguns dels seus electors que, votant-los, es pensaven càndidament que elegien uns polítics que defensarien els interessos dels catalans. I a l’hora de la veritat, entre defensar els interessos dels catalans i defensar la continuïtat del seu amo a Madrid, han optat per l’amo. Humanament s’entén, políticament no. Almenys jo no ho entenc, i per això en deixo constància.

Així, al marge de les grans declaracions normalment buides de contingut, la votació d’ahir al parlament espanyol dels 25 diputats catalans (i la dels 10 senadors catalans uns dies abans) l’interpreto com una decisió equivocada, una decisió que va en contra dels meus interessos com a català. Intueixo que algú potser em retraurà que confonc els interessos generals dels catalans amb els meus interessos particulars. Jo crec que no. També hi havia la propaganda-trampa oficial que deia que si no s’aprovaven els pressupostos Catalunya hi perdria uns quants euros, en una edició actualitzada d’allò tan criticat pels mateixos socialistes de la política pujolista del peix al cove. Però hi ha també la dignitat, i d’això quasi ningú en parla.

Els senadors i les senadores del vot de la vergonya són Judith Alberich, Ramon Aleu, Maite Arqué, Assumpta Baig, Josep Maria Batlle, Maria Burgués, Pepa Celaya, Isidre Molas, Lluís Maria de Puig i Joan Sabaté.

Els diputats i les diputades del vot de la vergonya són Meritxell Batet, Meritxell Cabezón, Joan Canongia, Carme Chacón, Montserrat Colldeforns, Carles Corcuera, Teresa Cunillera, Esperança Esteve, Daniel Fernández, Juli Fernández, Anton Ferrer, Fèlix Larrosa, Lluïsa Lizárraga, Isabel López, Manuel Mas, Sixte Moral, José Vicente Muñoz, Lourdes Muñoz, Montse Palma, Jordi Pedret, Dolors Puig, Joan Ruiz, Roman Ruiz, Àlex Sáez i Francesc Vallès.

A hores d’ara ja han rebut l’agraïment entusiasta i les estrenes corresponents dels seus caps de Madrid. Si per casualitat us els trobéssiu pel carrer, o al metro, o al bus (cosa per altra banda bastant improbable), els podeu donar irònicament les gràcies pel servei que han fet en defensa dels seus interessos particulars i els dels seus amos polítics en general.

Els seus noms no quedaran en l’oblit. Jo proposo formalment a qui correspongui que s’estudiï seriosament l’oportunitat de condecorar-los amb una medalla col·lectiva con distintivo rojigualda.

13 comentaris:

Unknown ha dit...

Sense ganes de justificar res, ni molt menys una actitud partidista que no tots els 25 diputats han fet contents... però quina poca memòria tenim en aquest país!.
Mentre una part de Catalunya es manifestava a Barcelona, venint amb trens regionals plens de gent com mai i autocars especialment dedicats per l'ocasió, amb motiu del Pla Hidrològic Nacional, el govern de Catalunya votava en primera instància SÍ a aquell disbarat que perjudicava enormement Catalunya. Ho feien perquè sinó, ves per on, el PP no donaria més suport al govern d'en Pujol. Durant aquells 4 anys de botiflerisme greu (tant greu com aquest o més, perquè no hi havia cap relació orgànica entre CiU i el PP i perquè el suport parlamentari va anar més enllà de l'aigua) tot s'entenia o com a mínim es justificava de forma elegant amb un "l'estabilitat del govern català és bona", els mitjans en aquell moment afins al règim (tots excepte el Periódico i el circuit local de la SER) no omplien hores de discussió, tot i que els militants de CiU n'estaven fins el damunt d'aquell pacte.
Per tant, prego que quan això torni a passar amb uns altres protagonistes, colors i cognoms siguis conseqüent amb les teves paraules. És més, quan això torni a passar segurament ho farà amb una dreta rància, anticatalana(més encara que el trilerisme de l'actual govern del PSOE)i que no té cap respecte pels drets individuals, tant que van de liberals pel món.
Dit això, és una vergonya que la senyora Chacón no respongui a la demarcació d'on era cap de llista. És a qui es déu i el proper cop, si vol representar primer en ZP, que vagi a la llista per Madrid. I segurament és aquest el motiu pel qual és impossible demanar-li als diputats del PSC el que no ha fet mai ningú. Unes llistes uninominals, obertes i adscrites a districtes electorals més fàcilment identificables seria quelcom que ajudaria a fer que els diputats votessin el que creuen i no el que els indiquen.

Miquel Saumell ha dit...

Andreu, t'agraeixo molt el comentari. Deixem dir-te d'entrada, amb tota la simpatia i el respecte que tu i jo ens tenim, que quan he vist que "Sense ganes de justificar res, ni molt menys una actitud partidista" començaves fent memòria del què passava en l'època Pujol jo, dintre meu, he pensat, malament quan per explicar el que passa ara s'ha de començar fent un recordatori del què passava abans. Malament quan perquè els meus actuen com uns bandarres el gran argument és que els altres encara eren més bandarres. Perquè al final d'aquesta reflexió un pot arribar a la conclusió que tant els meus com els altres són uns bandarres i, per extensió, que tots els polítics són uns bandarres.

Sobre el ser conseqüent: mira si ho sóc de conseqüent, que si dones una llambregada al meu blog veuràs que aquí a tothom li toca el rebre quan toca. Jo vaig per lliure, mai he militat enlloc ni tinc previst fer-ho. No acostumo a definir-me com a liberal perquè considero que el terme s'ha prostituït de tal manera que molts dirigents d'un partit tan antiliberal com el PP es proclamen sempre com a liberals "pata negra". Però si que dic sovint que jo vaig per lliure i políticament no m'he casat mai amb ningú. Tal com jo ho veig, el (mal)tracte fiscal i inversor a Catalunya quan a Madrid hi ha un govern de dretes és pràcticament el mateix que quan hi ha, com ara, un govern d'esquerres. Ells saben que com més emprenyin fiscalment als catalans més vots treuen a Zamora. Això és un fet i els governants nouvinguts és el primer que aprenen tan aviat ocupen la cadira de comandament.

A la senyora Chacón no la podem fer responsable del què està passant. Els que la van votar ja sabien de qui depenia i a qui obeiria. I sabien també que la senyora Chacón és una persona molt obedient. I ben fet que fa ja que de la seva actitud en depèn la seva cadira i el seu sou.

La llei electoral s'ha de fer nova, en això coincidim, però els únics que la podrien fer (els d'ara i els d'abans) “no están por la labor”. Entre altres motius perquè si es fan llistes obertes molts perdrien la seva cadira i el seu sou.

Unknown ha dit...

En qüestions de lleialtat als votants els polítics són força bandarres, això està clar i és el que volia dir al comentari. En visió organitzativa tinc constància que el president Montilla tampoc és que estigui contentíssim per la baixada de pantalons dels 25 diputats, li toca païr-ho i li trastoca la negociació. Una negociació on, tot sigui dit, Madrid ha controlat els temps com ha volgut, quan ha volgut i amb qui ha volgut. A mí el que em molesta no és que tu critiquis, que ja sé que t'agrada polemitzar amb tot el que no funciona i si ara només manen uns, amb més raó. A mí el que em molesta és la gent que viu de comentar, la gent que crea opinió, ja gent que genera estats d'ànim i ho fa sense rigor i visió històrica. Perquè en la qüestió de la relació amb Espanya això no fa 3 anys que dura, fa força més temps que ho fa i, sent jove, fa anys que sento la mateixa història però ara apareix una part de salvadors de la pàtria que curiosament sembla que mai han tingut oportunitats de jugar al joc.
Quant el PP, efectivament em refereixo a ells (exclusivament) quan els dic que van pel món de liberals. El liberalisme el trenquen els que volen controlar la societat, ja sigui controlant-la a l'àmbit privat com controlant-la al públic.
DE tota manera, si comento al teu bloc és perquè no em considero seguidista de ningú. Jo tampoc tinc cap carnet que em lligui de mans ni peus i de fet només pago al Barça i a l'Associació d'Antics Alumnes de la UPF.

Anònim ha dit...

Cada dia em fa més fàstic ser català

Miquel Saumell ha dit...

Andreu,
La teva afirmació que diu “el president Montilla tampoc és que estigui contentíssim per la baixada de pantalons dels 25 diputats...” no l’acabo d’entendre. No ens diuen contínuament que a can PSC són lliures per decidir al marge del PSOE? No és precisament Montilla qui diuen que mana al PSC? Llavors, si no està content, per què no ordenava el vot dels 25 en un sentit diferent que el fes sentir més content?
Dius també que “...en la qüestió de la relació amb Espanya això no fa 3 anys que dura...”. Correcte, no fa 3 anys, en fa 294. I seguim igual. Culpa nostra i dels nostres avantpassats, de tots. Aquí no se salva ni l’apuntador. Però si en quasi tres segles no hem estat capaços de trobar-hi remei, potser començaria a ser hora de provar seriosament altres alternatives diplomàtiques més brussel•lenques (UE) i/o novaiorqueses (UN), a veure si des d’aquelles instàncies ens volen donar un cop de mà per resoldre definitivament el nostre problema. Aquestes institucions s’han enfrontat a problemes molt més difícils, i alguns fins i tot els han acabat resolent. Per pensar-hi.

Carles,
Em sap greu però si tan fàstic et fa sempre et queda l’opció de renunciar-hi. A mi no, a pesar de tots els pesars i comparant-ho amb altres llocs, sóc dels que penso que aquí encara s’hi viu força bé.

Enric Tomàs ha dit...

Bé, amb el debat Orte vs. Saumell por aportar que ja no s'hagi dit. En primer lloc, dir-li al Carles que això no és catalanitat. Jo me'n sento molt de català, independentment de qui estigui a la poltrona.
El que em sembla trist i lamentable és això que es diu lleialtat de partit. Ostres, si un diputat veu que les coses no funcionen com haurien, té l'obligació moral de fer alguna cosa. Si el Montilla no està satisfet amb la votació, ell hauria d'agafar la paella pel mànec i fer alguna cosa. Sinó, com podran mirar després als seus fills sabent (si es que ho saben) que s'han baixat els pantalons ignominiosament?

aleph 0,5 ha dit...

Com que avui el tema va molt seriós, voldria explicar una cosa divertida d’aquest matí per rebaixar tensió (o no).
Llegia aquesta setmana que els darrers controls d’audiència radiofònica diuen que el programa dels matins de RAC1 ha augmentat uns 60.000 oients des del darrer control, més o menys els mateixos que ha perdut El Matí de Catalunya Ràdio, de manera que ara les dues opcions tenen un seguiment molt similar, sobretot considerant la diferència abismal de mitjans entre una i l’altra. Seguint amb aquesta tendència, en la propera observació, RAC1 hauria passat davant Catalunya Ràdio, fet impensable fa ben poc.
És possible que la defenestració de l’Antoni Basses, feta per eliminar una mica més de la crosta que sobrava (per cert amb la remarcable passivitat d’ERC!) tingui a veure amb aquests resultats. Ara, per les inexorables lleis del mercat, Catalunya Ràdio serà més deficitària, però això tant li fa perquè hi ha diner públic per a tapar això i més si convé; l’important és llimar espais d’influència a aquests eixelebrats de la ceba que ens desvien del recte camí cap a les conquestes socials, molestant amb reivindicacions radicals que no importen ningú.
Ara ve el que volia explicar. La resposta a l’enigmàrius d’avui (obvio la pista, que no ve al cas, tot i ser prou divertida) era “CALCES” (roba interior femenina). Doncs bé, la directora del programa (no un pelacanyes!), es queixava, amb amable to de professor de primària, que molts oients havien escrit a les seves respostes “CALSES, amb “S” i no “CALÇES” amb “Ç” que és com s’escriu correctament” (a casa seva suposo). Per un moment no sabia si riure o plorar però llavors he sentit que ara als emigrants que es vulguin nacionalitzar els demanaran el coneixement del català i llavors he sortit de dubtes.

Anònim ha dit...

Menys mal que jo sóc una de les 60.000 adeptes que ja sóc RAC1. Quina depressió m'hauria agafat...

Marc D ha dit...

És la típica política d'enganyaburros que un partit espanyol posi diputats "catalans" afins a la seva pròpia ideologia i vulguin fer creure que defensen els interessos de Catalunya pel fet de ser d'aquí, fingint un inexistent debat intern entre PSC i PSOE que tots sabiem com acabara abans que comencés. Així que pel mateix preu podrien estalviar-se el teatre, aprovar des de bon principi el finançament que vol el nostre estimat Gobierno i dedicar el temps a altres coses.

Sincerament no sé com la gent els pot continuar votant. No ho entendré mai

Àlex Sáez ha dit...

He votat els millors pressupostos del periode democratic pel que fa a l'inversio a Catalunya i espero que sabrem arribar a un acord pel financament.
Respecto teva opinio pero no puc compartir-la.
Salutacions,

Alex.

Marc D ha dit...

No es tracta de votar els millors o els pitjors pressupostos, sino votar-ne uns de bons.

Son termes que s'assemblen i moltes vegades es confonen, però que no tenen res a veure l'un amb l'altre

Miquel Saumell ha dit...

Sovint em pregunten quantes visites rep aquest blog i altres dades estadístiques per l'estil. Molta gent sembla obsessionada per les “xifres de vendes” però jo sempre he pensat que els blogs van per un altre camí. Dono molta més importància a la qualitat dels lectors i comentaristes que a la quantitat de visites i comentaris. “Tens poc esperit de venedor!”, em diuen alguns. Potser sí. En aquestes darrers dos dies que per motius que no venen al cas he deixat de banda el blog em trobo amb uns quants comentaris que vull en primer lloc agrair, com sempre, i em disposo a comentar tot seguit.

Enric Tomàs
Tinc entès que des de fa uns mesos vius a Madrid així que la valoració “moral” que fas des de la teva proximitat física amb “las Cortes” té la seva importància. Coincideixo amb la teva visió de la jugada si bé no crec que cap polític es faci mai aquests plantejaments morals. En aquest aspecte (i en molts d’altres) són gent d’una altra galàxia. El divorci entre la classe política i la societat és total encara que els polítics professionals insisteixin en negar-ho.

Aleph 0,5
Molt d’acord amb la teva anàlisi. L’exemple que poses de la senyora Bonet dóna moltes pistes sobre l’objectiu últim de tots aquests canvis que “sin prisas pero sin pausas” s’estan fent per netejar de “crostes catalanistes” aquesta emissora. Els ideòlegs de Ferraz i Nicaragua saben molt bé (i des del seu punt de vista crec que actuen amb coherència) que el partit que mana ara a Barcelona ciutat, a Barcelona província, a Catalunya i a Espanya obté majoritàriament els seus vots dels oients de les emissores estatals, i també de radio Teletaxi i altres subproductes similars. El que es pretén fer amb TV3 i CatRàdio és que cada dia s’assemblin més a aquelles emissores. I de mica en mica ho van assolint.

Rosalita
Però ni que només sigui de tant en tant també s’ha d’escoltar la Cope i la Ser, per saber per on van els trets de la “competència estatal”. Jo quan vaig en cotxe ho faig i n’aprenc molt. Això em permet parlar de la Cope amb més independència de criteri, sense intermediaris que m’ho expliquin.

Marc D
El que potser de vegades ens fa ballar el cap és que de tant repetir-ho pot arribar a semblar que el debat intern entre la casa central (PSOE) i la delegació catalana (PSC) és real, quan tothom sap que només és una comèdia prèviament pactada. En qualsevol organització els delegats de la sucursal obeeixen sempre a la casa central sense protestar o, com a màxim, si ho fan, amb la boca petita. El PSOE no constitueix cap excepció a aquesta regla. No hi ha hagut CAP llei perjudicial per a Catalunya i promoguda pel PSOE que hagi rebut els vots en contra dels diputats catalans. Començant per la Loapa i acabant, de moment, pels pressupostos del 2009.

Àlex Sáez,
Encara que potser hauria de ser una cosa d’allò més normal és la primera vegada que aquest blog rep la resposta personal d’un diputat del grup parlamentari del PSOE al Congreso de los Diputados. Jo també respecto el teu voluntarisme amb l’optimista valoració que fas dels pressupostos que vas votar dijous seguint instruccions dels teus caps de Madrid. Però, evidentment, no ho puc compartir. No es pot deslligar finançament de pressupostos. Els pressupostos han de contemplar el pacte del finançament (que, per llei, ja s’hauria d’haver tancat fa mesos), i com que d’aquest pacte el més calent és a l’aigüera els pressupostos aprovats no serveixen. Vull dir que no serveixen per Catalunya. Els terminis són importants encara que el teu cap Zapatero digui que no tenen tanta importància. Mira si ho són que l’altre dia em vaig retardar una setmana en el pagament d’un impost i la Diputació de Barcelona –també socialista- em va fer pagar el recàrrec de constrenyiment i les costes del procediment. I es tractava només d’una setmana de retard.

Artur ha dit...

No cal dir res més del que ja heu dit, però jo reduiria el problema en dues vessants: La primera és que el socialisme és, de forma inherent, posseïdor de la veritat, en el més pur estil marxista, i a tal fi l'objectiu és "el bé comú", la universalització del socialisme, la victòria total al preu que sigui. En segon lloc el sistema electoral espanyol fa que els representants del poble no representin el poble sinó al propi partit. Tot això, amanit amb un deliri neuròtic de guanyar vots del centre, dóna com a resultat un menú de cinisme, hipocresia i desencís.

Bon Nadal a tots